dissabte, 2 de maig del 2015

Himne de Manresa a Sant Ignasi de Loyola

Hi ha diferents obres dedicades a Sant Ignasi, fruit de la gran tradició que ha generat al llarg dels segles l’estada de Sant Ignasi de Loiola a Manresa. L’Himne de Manresa a Sant Ignasi, amb música de mossèn Miquel Augé i lletra de Ramon M. De Bolós, es canta tradicionalment en la missa solemne que se celebra a la Cova de Sant Ignasi, el dia 31 de juliol (festivitat del Sant). Es va estrenar l'any 1922 arran de la festa del IV centenari de l'arribada de Sant Ignasi a la ciutat. Al final de la mateixa missa s’interpreta la Marxa de Sant Ignasi, en català, amb música i text tradicional i harmonització de José M. Berbide, que realitzà coincidint amb el IV Centenari dels Exercicis Espirituals, l’any 1948. 

Sant Penitent de nostra Cova,
Sant Pelegrí de Montserrat,
rebeu d'amor una altra prova
l'himne que us canta la Ciutat.
Puix vostre nom amb ella es troba
dins nostra historia agermanat,
feu-hi florir, Sant de la Cova,
feu-hi florir la pietat.
Pregueu a Déu pel la Ciutat que us vol fill seu.
Com un estel de clara llum, lluïu damunt de la Ciutat,
i dissipeu el negre fum que escampa arreu la impietat.


Transcripció de Glòria Ballús 
a "Patrimoni festiu de Manresa. La festa" CEB 2008.

Per Saber-ne més:

TORRA SISQUELLA, Ferran (1984) "Rutas Ignacianas en la ciudad de Manresa" Manresa Bausili

BALLÚS, Glòria (2008). “La música pròpia de les festivitats de Manresa”. Revista Dovella, núm. 95.  
Publicat per a Cap comentari:
Etiquetes de comentaris: , , ,

dimecres, 8 d’abril del 2015

Llibres de Manresa on line

Sorpresa i agraïment a la iniciativa de l'Ajuntament de Manresa, que a la seva web, publica tres dels llibres de la col.lecció El patrimoni festiu de Manresa i les partitures del Correfoc. 


LA FESTA (2008). Amb el text de Marc Torras Serra, les fotografies de Genís Sáez Molina i diversos col.laboradors més. Ofereix una visió de les festes a Manresa tant en els aspectes històrics com els cicles i el calendari i les músiques que l'acompanyen.


LA DANSA (2009). Amb el text de Glòria Ballús Casòliva i la fotografia i imatge de Genís Sáez Molina repassa la història i l'actualitat de les danses antigues, la sardana, els balls de la imatgeria i del bestiari del Correfoc, esbarts i escoles de dansa.
ENLLAÇ a LA DANSA


ELS PASTORETS (2010). Amb text de Josep M. Soler i Bonet i fotografia i imatge de Genís Sáez Molina. Fa una extensa repassada a aquests aspectes:
Els Pastorets, un espectacle “popular”
La significació d’Els Pastorets. Què són?
Els orígens i l’evolució dels Pastorets
Història dels Pastorets a Manresa .
Les entitats dels Pastorets
La música a la representació d’Els Pastorets, per Glòria Ballús
Cent anys dels Pastorets a la Sala Els Carlins, una mirada en imatges

ENLLAÇ a ELS PASTORETS



LES MÚSIQUES DEL CORREFOC DE MANRESA (2014). Compostes per Lluis Toran i Lluís Sarró i hamonitzades per Jordi Gozàlez. Amb partitures a dues veus amb acompanyament de piano i versions per a instruments transpositors: Gàrgola, Asmodeu, Ball de la Víbria, Ball del Drac, Valset de la Víbria i el Drac, Mulassa, Coll-llarg i Nas de Sutge, Ball de Dimonis, La Nova Criatura, Ball dels Diablons, Marxa del Correfoc i Vacances.
ENLLAÇ a les PARTITURES DEL CORREFOC

També destaquen:
Rutas ignacianas en la Ciudad de Manresa de Ferran Torra Sisquella (1985)
BREVE NOTICIA DEL CANAL LLAMADO LA ACEQUIA DE MANRESA (1827) 
Epítome histórico de la ilustre ciudad de Manresa de Juan Gaspar ROIG y IALPI
Ensayos-históricos sobre Manresa
Manresa y Cardona: historia y tadiciones
El Medi natural del terme de Manresa
Publicat per a Cap comentari:
Etiquetes de comentaris: , , ,

dimecres, 1 d’abril del 2015

El nom de Manresa

Recordo que el meu avi Bonaventura em deia que el nom Manresa volia dir "set vegades arrasada", per les vegades que havia estat destruida per estranys. Josep Maria Gasol comenta també que popularment s'ha entès Manresa com a "aigua llisa" o "mà esquerra". I la veritat és que consultant l'origen de la toponímia del nom Manresa res està gaire clar. I, a més a més, modernament encara han sorgit noves formes d'anomenar-la.

 Athanagia/Manu Rasa
L'historiador valencià, Pere Antoni Beuter (1490-1554), va publicar el llibre: "Primera part de la història de València, que tracta de les antiquitats d'Espanya i fundació de València, amb tot lo discurs fins al temps que l'inclit rei don Jaume la conquistà". En un capítol es parlava sobre la presència romana i les revoltes dels íbers, basant-se en textos d'un dels historiadors romans més famosos, Tit Livi. En una d'aquestes, parlava de dos prínceps, uns tals Amusit i Lleoner, prínceps d'Ausa i Antanagrum (o Athanagia) i co-prínceps d'Urgell, que s'havien alçat contra els romans però havien estat derrotats. I Beuter entenia que Athanagia era Manresa. Però, l'un i l'altre nom no s'assemblen en res. Així que es va inventar que la ciutat es va revoltar per segon cop, i que aleshores els romans la van destruir fins a tal punt que les cendres de la ciutat arrasada cabien dins el palmell de la mà: Manu Rasa. La identificació de Manresa amb Athanagia/Manu Rasa va fer fortuna durant molt de temps però els estudiosos no hi donen base científica.

 Bacasis 
L'arquebisbe de París Pere de Marca (1595-1662) va revisar també Tit Livi i va veure que la ciutat d'Athanagia era una ciutat ilergeta i que no fou destruida. Així que va proposar que Athanagia era Lleida. I per Manresa, va recórrer a un dels primers geògrafs de l'antiguitat, Ptolomeu, que afirmava que una de les ciutats dels “lacetans” era Bacasis. Aquesta Bacasis hauria vist com el seu nom es deformava i com finalment només es feia servir per definir el terme de la ciutat: Bages estava situat al Pla de Bages.

Manrasen/Manrasa
Joan Gaspar Roig i Jalpí, va néixer a Blanes el 1624  i es va establir a Manresa.  Va publicar l' Epítome histórico de la muy ilustre ciudad de Manresa. En ell explicava que Plini, situava una illa anomenada Athana al golf pèrsic i que els seus habitants van deixar el país i es van instal·lar a l'interior de Catalunya, “meravellats per la salubritat del país català”. D'aquí va néixer Manresa. Per recolçar les seves teories es va inventar dues làpides romanes que suposadament s'havien trobat a Tarragona feia pocs anys, on hi apareixia el nom de “Manrasen” en una i “Manrasa” en l'altra. Els historiadors posteriors, però, tenen moltes proves que totes dues làpides són falses.

Minorisa Rubricata/Menresa
Les primeres aparicions del topònim no es fan fins a la primera meitat de segle X amb la forma Menresa, i sols tenim que la de Minorisa apareix dos cops, un el 945 i un altre el 949. En el segle XI la forma llatinitzada de Minorisa domina totalment  fins al segle XVIII en què el llatí desapareix de les escriptures notarials. Per donar cos a l'origen llatí es va fer la hipòtesi de l'existencia d'una ciutat romana anomenada Minorisa-Rubricata, i que hom situa en el delta del Llobregat, que en aquell temps podria ser a Martorell. Però la Minorisa-Rubricata no apareix en cap llista ni se'n té cap notícia; sols un notari manresà, a principis de segle XIX, falsificà un document d'època visigòtica on es citava un príncep i uns cònsols i un bisbe, de la ciutat Minorisa-Rubricata. Segons Albert Benet el més probable es que un dels origens fos el topònim indígena iberic Menresa. Jordi Morera (professor associat a la UAB) afegeix: "perquè hi hagi una Minorisa hi hauria d'haver una Maiorisa. Igual que hi ha una Mallorca i una Menorca. No té sentit que es parli d'una Minorisa Rubricata perquè hi hauria d'haver una Maiorisa Rubricata".

Mentissam/Menrissam
La proposa més seriosa sobre aquest nom la va publicar Miquel Cura i la va secundar un dels més grans erudits de la història de Manresa, Albert Benet. Es basava en un text d'un famós historiador romà, Tit Livi on després d'analitzar-lo seriosament associaven Mentissam amb Manresa. Segons la tesi, aquest nom (Mentissam) podria evolucionar perfectament a Manresa si no fos per aquesta “T”. Per això, Benet va proposar que, segurament es tractava d'un error de transcripció, ja que en tots els tipus de lletra minúscula fins a la invenció de la impremta la R i la T es confonien fàcilment. Per tant, el nom del poblat era “Menrissam”. 


Minurisia
Alfred Broch es va doctorar l'any 2000 amb la seva tesi “El poblament romà i pre-romà a la comarca del Bages. Segles VI-I aC”, on dedicava un capítol al topònim de Manresa i el Bages, i es posiciona per la tesi del filòleg Joan Coromines. Troba que els primers noms que tenim documentats de la nostra ciutat són “Manresa” o formes molt similars, i que fou després quan s'inventà el topònim de Minorisa. A més, ell proposà “Minurisia” com a nom original, provinent de la paraula cèltica “Minio”, que vol dir turó escarpat (com el Puigcardener). Aquesta és la teoria més recent, i potser la certa. Alfred Broch rebat els arguments d'Albert Benet perquè els considera massa especulatius i no aporten cap seguretat. De tota manera, com que no tenim constància que s'esmenti Manresa en cap document d'abans del segle IX, tot especulacions.

Les formes modernes
La majoria són fàcils de sentir:

 Manre: Topònim usat per la pijeria manresana.

Manrússia: De Manresa+Rússia, pel fred que fa a Manresa a l'hivern.

Resa: Crit de guerra de l’afició del Ricoh Manresa: Foooooooooorça Reeeeeeeeeesa!

Manre.S.A.: Nom d'una revista juvenil que va sortir a Manresa.

Manrakeish/Manruecos: De Manresa+Marrakeish/Marroc utilitzada amb to irònic o directament xenòfob.

Mandresa: De Manresa+mandra. Per allò de la boira espessa o que directament "a Manresa no hi fan res".

Per saber-ne més:
Publicat per a Cap comentari:
Etiquetes de comentaris: ,

dimecres, 18 de març del 2015

Pare Gregori Estrada

Aquest matí ha mort al Monestir de Montserrat el P. Gregori M. Estrada i Gamissans de nom Francesc Xavier Estrada i Gamissans. Tenia 96 anys, en feia 80 que era monjo i 73 que va ser ordenat sacerdot. Val la pena fer-ne una mica de ressenya ja que era nascut a Manresa (fill del carrer Sobrerroca) i profundament dedicat a molts aspectes de la música.

Fotografia de Monestir de Montserrat

 P. Gregori Estrada (2008)


Nascut a Manresa el 28 d'abril del 1918, als vuit anys va ingressar a l’Escolania de Montserrat, on en passà sis com a escolà. Ingressà al monestir el 30 de juliol de l’any 1933 i va fer la professió simple el 6 d’agost de 1934. En esclatar la guerra civil es desplaçà a Roma i després a Subiaco, on retrobà un grup de monjos, amb l’abat Marcet, que també havien fugit de Catalunya. De Roma, acceptant la invitació de monestirs europeus, Dom Gregori anà al monestir de Maria Laach, a Alemanya, on va fer els estudis de filosofia. Posteriorment, els cursos 1937-1939 anà a Beuron, per tal d’estudiar la teologia amb els monjos jóvens de la congregació beuronesa.

El 1939, en esclatar la II guerra mundial, el jove Estrada tornà a Roma on continuà els estudis de teologia a la Universitat benedictina de Sant Anselm i el 13 de novembre d’aquell mateix any va fer la professió solemne a Subiaco. El 1940, a Sant Joan del Laterà, va rebre el subdiaconat i retornà a Montserrat en acabar el curs. El 1941 rebia l’ordenació presbiteral alhora que continuava els estudis musicals a Barcelona.
A l'Escolania té de mestres els monjos Anselm Ferre, Àngel Rodamilans i Ildefons Civil en cant, piano, orgue, violí i violoncel. Va cursar els estudis eclesiàstics a Montserrat, que va compaginar amb l’ofici d’organista de la comunitat, suplint el P. Ildefons Pinell. Va ampliar els estudis musicals al conservatori del Liceu de Barcelona on estudià orgue amb Josep Muset (1935-1936); més tard ho feu amb els mestres Josep Barberà (1941-1947) i Cristòfor Taltabull (1946-50) en harmonia i contrapunt. 
El 27 de desembre de1950, el P. Gregori Estrada va arribar a París, on va estudiar orgue durant uns cinc mesos, amb el mestre Marchal. Va estudiar també la fuga, amb Köchlin, i s'havia entrevistat amb Messiaen.

El P. Gregori va ser l’organista de Montserrat fins a principis del segle actual i director del cor dels monjos fins el 2002 i professor de l'Escolania, Després del Concili, amb el P. Ireneu Segarra i el G. Odiló Planàs, el P. Gregori va adaptar els cants litúrgics al català. Com a compositor centra la seva obra en la música religiosa i litúrgica en llatí i català. Va promoure els tallers d’orgueneria de Collbató i de campanes de Monistrol de Montserrat.  Va exercir una gran influència en la vocació organista de Gabriel Blancafort, aconsellant-lo d'entrar en els tallers de Can Rogent (1952) y González a París (1958). Mestre d'orgasnistes com Modest Moreno i Montserrat Torrent. Com a musicòleg destaca en el treball amb Joan Cererols, Miquel Lòpez, Pare Antoni Soler i el Llibre Vermell (sobretot interpretant-ne els signes de la dansa). Era membre de la Societat Catalana de Musicologia, de la qual en va ser president (1979-1991), filial de l’Institut d’Estudis Catalans: des del 1992 era membre emèrit de la Secció Historicoarqueològica d’aquesta institució. Formà part de l'equip tècnic del Secretariat d'Orfeons de Catalunya i de la Federació Catalana d'Entitats Corals. Ha estat director del cor monàstic de Montserrat i creador i director de les Trobades d’Animadors de Cant per a la Litúrgia de Montserrat que se celebren ininterrompudament al Monestir des de 1970. Va fer nombrosos enregistraments de música per a orgue i de cant gregorià. Va formar part de la comissió tècnica del nou orgue amb l'abat Cassià Ma Just, G. Odiló Planàs, G. Ramon Oranias, P. Jordi-Agustí Piqué, G. Lluís M. Miralves, G. Efrén de Montellà i G. Andreu M Martínez.
Foto de catalunyareligió.cat
Del llibre Quaranta-cinc anys de director de l'Escolania de Montserrat escrit per Ireneu Segarra en reprodueixo dues anècdotes:
(al 1950 el pare Gregori Estrada tornant de Paris) "Havia sentit tocar els grans organistes i tota classe de música bona (...). L'endemà, amb expectació de tots, tocà a la Conventual l'orgue superior. Les seves improvisacions van fer una impressió òptima. Ens digué que, havent de tocar el nostre petit orgue, no s'hi trobava còmode. L'11 d'ovtubre, a l'ofertori de la missa conventual, va tocar una peça de Messiaen, que per alguns músics fou una veritable visió nova de la música; per d'altres, una veritable mortificació, fins a un escàncol. Tothom ho va comentar amb gran interès. L'ambient però no era favorable en general pel que era modern."

(al 1953 ) "Amb el Pare Gregori Estrada vam conviure uns deu dies, amb els nois cantors de Viena, a l'Augartenpalais, i vam visitar els de Ratisbona i també hi vam conviure (...). Pel que vaig poder veure, a tots dos llocs em van semblar una possible solució per a l'organització de la nostra Escolania.
Les dues escoles de Nois Cantors disposaven d'un gran nombre de nois i es podien dividir en diferents grups. Tant en un lloc com en l'altre, disposaven de dos, tres i quatre grups que s'alternaven en les actuacions (...)
Vam parlar del problema amb el P. Gregori estrada i vaig veure de seguida que ell tenia unes altres orientacions. Jo creia que amb 75 nois es podien formar dos grups actius i un de preparació a la nostra Escolania. El Pare Gregori, en canvi, pensava que amb quinze nois n'hi hauria prou. Aquests quizs, naturalment, tots de categoria. Però, com trobàvem aquests quinze? I tots quinze conservarien la veu durant l'any?"

Una opinió de l'entrevista al programa de tv3 (1994) Signes del temps:
Entevistadora: Hi ha molta gent, vostè abans ens ho comentava, qu puja a Montserrat a participar de les eucaristies però molts d’ells, em consta, tenen dificultat per arribar als cants que vostès proposen..
Pare Gregori Estrada: Són massa alts..
E: Són massa alts, s’escanyen. Llavors què és millor que no cantin o vostès els aconsellerien que s’hi esforcessin. Què han de fer?
PGE: Que mirin de cantar dins les seves possibilitats, sense fer grans esforços, però dins de les seves possibilitats. Però em sembla que aquesta gent que no hi arriben són una minoría, perquè de fet molta gent respon. Ara, comprenc que no hi arriben, no és massa alt tampoc. He experimentat quan estaba a Alemanya, que els alemanys canten partitures molt més altes que els d’aquí. Per tant tenen una formació musical important, potser ens falta això.



                                   Regió7 de 1 d'abril de 2015



Obituari de La Vanguardia de 20 de març de 2015

 Per saber-ne més;
Llegir-lo:

Publicat per a Cap comentari:
Etiquetes de comentaris: , , ,

dimarts, 10 de març del 2015

1986 i 1987 la gran crisi de l'Orfeó

Una de les característiques més importants i més difícils de treballar en les entitats és el relleu generacional tant per mantenir la capacitat de treball com per adequar-se als canvis de l'entorn en que es mouen.

Un exemple va ser el de l'Orfeó Manresà els anys 1986 i 1987. L’envelliment dels cantaires, no incorporar-ne  de nous, els nous aires corals de la ciutat i del moment, porten l’Orfeó a un encarcarament musical, artístic i social considerable.
El setembre de 1986 dimiteix Josep Maria Descarga, director de l’Orfeó “perquè el cor no li responia com a ell hauria volgut”. Però la Junta (presidida per Pascual Piñot Busquet) no li accepta momentàniament fins a trobar, malgrat les dificultats d’aconseguir-ho, un nou director: Jordi Noguera Perathoner. Aquest va fer proves als cantaires, “posant el llistó tant elevat que la immensa majoria no el va passar”. A partir d’aquí comença un temps de renovació amb l’adhesió de nous i antics cantaires. Però el cor queda trencat “en dues meitats, els vells i els nous”. En acabar l’etapa Piñot-Orriols, el 1988 passa a presidir l’Orfeó Antoni Fernández Ayuso (antic president de JJMM de Manresa) que també agafa el relleu de la renovació, amb Jordi Noguera que  prepara un programa de valsos de Brahms i que va resultar ser un èxit extraordinari. Aquest fet dona irreversibilitat i solidesa a tota la nova proposta. Posteriorment en els actes del 90 aniversari el cor realitza un programa de compositors catalans del segle XX i el Davide Penitente de Mozart.

Tot plegat va ser un canvi arriscat, necessari  i valent però força dolorós. Ho analitzava Josep M. Orriols i Morros a Les persones i els fets XLIV del Pou de la Gallina en conversa amb Jordi Sardans. Orriols que ja va ser president de l’entitat de 1978 a 1982, en aquesta etapa va fer de vice-president al costat de Piñot. Afirma que “ ningú no dubta que s’havia de fer, molt especialment el mestre Descarga (que no n’era el culpable i fou el qui va rebre), ja que la seva dimissió va ser motivada perquè el cor no li responia. El que sí que pot ser discutible és la manera en què es va fer, que indubtablement va ser molt poc elegant i tots hem d’entonar el mea culpa, per no haver fet correctament el que era inevitable. Lamento que no en sabéssim més”. Orriols veia les noves generacions “no tant romàntics però sí més perfeccionistes” ja que “moltes de les quals no saben què és l’Orfeó, perquè ningú els ho ha ensenyat, que van a cantar perquè els agrada el cant i la música, però que és difícil que connectin amb l’esperit orfeònic d’altres èpoques”.

Qui els parla, en aquella època, era director de la coral Ixent, que junt amb la coral Ressò eren les seccions infantil i juvenil, respectivament, de l'entitat. Alguns directors d'aquests cors, en el final de l'etapa Descarga vam ajudar a fer assajos per cordes al cor gran en un dels intents per augmentar-ne les potencialitats. La nostra tasca, tot i la bona voluntat no podia ajudar gaire a un cor viciat, cansat i envellit; a més a més no hi cantàvem gaire amb ells, no hi convidava. En la nova etapa, amb Noguera al capdavant, vam ser molts que vam passar a cantar en els nous repertoris i ajudar amb la nostra presència al gran repte del canvi. Vam ser testimonis de les grans discussions, de les enemistats creades, incomprensions, intransigències i ceguesa. Però vista l'evolució del cor, amb els grans programes i produccions, la seva vida i qualitat i als gairebé 30 anys transcorreguts espero que per a tots es recordi només com a una anècdota.

Orfeó el 1988. (arxiu Maria Diaz)
Per saber-ne més:
Les Persones i els Fets: XLIV. El Pou de la Gallina
Orfeó Manresà (Història)
Josep Maria Descarga i Obradors
Publicat per a Cap comentari:
Etiquetes de comentaris: , , , ,

dilluns, 2 de març del 2015

Exercici sardanístic

Quatre vídeos de diferents èpoques, amb sardanes a Manresa. Mireu.los i escolteu-los....

 Al bosc del Suanya 1925



25 concurs de sardanes de la Llum 1970 (Gravació Agustí Soler i Mas)


https://www.youtube.com/watch?v=nwj3Ycv6KKA

Aplec 1971 (Realitzat per Francesc Travé)


31 Aplec de la sardana 2013 (De Jordi Preñanosa)


https://www.youtube.com/watch?v=Az-Hhz5gW3o

Ei sardanistes! Ha canviat això, no? S'ha perdut alguna espardenya pel camí, no? I vosaltres tossuts!
Publicat per a Cap comentari:
Etiquetes de comentaris: ,

dimecres, 18 de febrer del 2015

Totes les partitures del correfoc de Manresa

Moltes gràcies per la generositat de Lluis Toran, Lluís Sarró (autors), Jordi Gozàlez (arranjador), Ajuntament de Manresa (editor), Carles Jodar i la Unió Musical del Bages, per posar a l'abast de tothom les partitures de les músiques del Correfoc de Manresa. Una edició molt completa amb partitures a dues veus amb acompanyament de piano i versions per a instruments transpositors.
En línea a:

 Per saber-ne més:
Moscada, Vacances i Valset a tres veus
Moscada per a cor infantil i piano
Vacances per a dos gralles
Les figures del correfoc
Publicat per a Cap comentari:
Etiquetes de comentaris: , , , ,
Subscriure's a: Missatges (Atom)