dimarts, 10 de març de 2015

1986 i 1987 la gran crisi de l'Orfeó

Una de les característiques més importants i més difícils de treballar en les entitats és el relleu generacional tant per mantenir la capacitat de treball com per adequar-se als canvis de l'entorn en que es mouen.

Un exemple va ser el de l'Orfeó Manresà els anys 1986 i 1987. L’envelliment dels cantaires, no incorporar-ne  de nous, els nous aires corals de la ciutat i del moment, porten l’Orfeó a un encarcarament musical, artístic i social considerable.
El setembre de 1986 dimiteix Josep Maria Descarga, director de l’Orfeó “perquè el cor no li responia com a ell hauria volgut”. Però la Junta (presidida per Pascual Piñot Busquet) no li accepta momentàniament fins a trobar, malgrat les dificultats d’aconseguir-ho, un nou director: Jordi Noguera Perathoner. Aquest va fer proves als cantaires, “posant el llistó tant elevat que la immensa majoria no el va passar”. A partir d’aquí comença un temps de renovació amb l’adhesió de nous i antics cantaires. Però el cor queda trencat “en dues meitats, els vells i els nous”. En acabar l’etapa Piñot-Orriols, el 1988 passa a presidir l’Orfeó Antoni Fernández Ayuso (antic president de JJMM de Manresa) que també agafa el relleu de la renovació, amb Jordi Noguera que  prepara un programa de valsos de Brahms i que va resultar ser un èxit extraordinari. Aquest fet dona irreversibilitat i solidesa a tota la nova proposta. Posteriorment en els actes del 90 aniversari el cor realitza un programa de compositors catalans del segle XX i el Davide Penitente de Mozart.

Tot plegat va ser un canvi arriscat, necessari  i valent però força dolorós. Ho analitzava Josep M. Orriols i Morros a Les persones i els fets XLIV del Pou de la Gallina en conversa amb Jordi Sardans. Orriols que ja va ser president de l’entitat de 1978 a 1982, en aquesta etapa va fer de vice-president al costat de Piñot. Afirma que “ ningú no dubta que s’havia de fer, molt especialment el mestre Descarga (que no n’era el culpable i fou el qui va rebre), ja que la seva dimissió va ser motivada perquè el cor no li responia. El que sí que pot ser discutible és la manera en què es va fer, que indubtablement va ser molt poc elegant i tots hem d’entonar el mea culpa, per no haver fet correctament el que era inevitable. Lamento que no en sabéssim més”. Orriols veia les noves generacions “no tant romàntics però sí més perfeccionistes” ja que “moltes de les quals no saben què és l’Orfeó, perquè ningú els ho ha ensenyat, que van a cantar perquè els agrada el cant i la música, però que és difícil que connectin amb l’esperit orfeònic d’altres èpoques”.
Qui els parla, en aquella època, era director de la coral Ixent, que junt amb la coral Ressò eren les seccions infantil i juvenil, respectivament, de l'entitat. Alguns directors d'aquests cors, en el final de l'etapa Descarga vam ajudar a fer assajos per cordes al cor gran en un dels intents per augmentar-ne les potencialitats. La nostra tasca, tot i la bona voluntat no podia ajudar gaire a un cor viciat, cansat i envellit; a més a més no hi cantàvem gaire amb ells, no hi convidava. En la nova etapa, amb Noguera al capdavant, vam ser molts que vam passar a cantar en els nous repertoris i ajudar amb la nostra presència al gran repte del canvi. Vam ser testimonis de les grans discussions, de les enemistats creades, incomprensions, intransigències i ceguesa. Però vista l'evolució del cor, amb els grans programes i produccions, la seva vida i qualitat i als gairebé 30 anys transcorreguts espero que per a tots es recordi només com a una anècdota.

Orfeó el 1988. (arxiu Maria Diaz)
Per saber-ne més:
Les Persones i els Fets: XLIV. El Pou de la Gallina
Orfeó Manresà (Història)
Josep Maria Descarga i Obradors

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada