dimecres, 18 de març del 2015

Pare Gregori Estrada

Aquest matí ha mort al Monestir de Montserrat el P. Gregori M. Estrada i Gamissans de nom Francesc Xavier Estrada i Gamissans. Tenia 96 anys, en feia 80 que era monjo i 73 que va ser ordenat sacerdot. Val la pena fer-ne una mica de ressenya ja que era nascut a Manresa (fill del carrer Sobrerroca) i profundament dedicat a molts aspectes de la música.


 P. Gregori Estrada (2008)


Nascut a Manresa el 28 d'abril del 1918, als vuit anys va ingressar a l’Escolania de Montserrat, on en passà sis com a escolà. Ingressà al monestir el 30 de juliol de l’any 1933 i va fer la professió simple el 6 d’agost de 1934. En esclatar la guerra civil es desplaçà a Roma i després a Subiaco, on retrobà un grup de monjos, amb l’abat Marcet, que també havien fugit de Catalunya. De Roma, acceptant la invitació de monestirs europeus, Dom Gregori anà al monestir de Maria Laach, a Alemanya, on va fer els estudis de filosofia. Posteriorment, els cursos 1937-1939 anà a Beuron, per tal d’estudiar la teologia amb els monjos jóvens de la congregació beuronesa.

El 1939, en esclatar la II guerra mundial, el jove Estrada tornà a Roma on continuà els estudis de teologia a la Universitat benedictina de Sant Anselm i el 13 de novembre d’aquell mateix any va fer la professió solemne a Subiaco. El 1940, a Sant Joan del Laterà, va rebre el subdiaconat i retornà a Montserrat en acabar el curs. El 1941 rebia l’ordenació presbiteral alhora que continuava els estudis musicals a Barcelona.
A l'Escolania té de mestres els monjos Anselm Ferre, Àngel Rodamilans i Ildefons Civil en cant, piano, orgue, violí i violoncel. Va cursar els estudis eclesiàstics a Montserrat, que va compaginar amb l’ofici d’organista de la comunitat, suplint el P. Ildefons Pinell. Va ampliar els estudis musicals al conservatori del Liceu de Barcelona on estudià orgue amb Josep Muset (1935-1936); més tard ho feu amb els mestres Josep Barberà (1941-1947) i Cristòfor Taltabull (1946-50) en harmonia i contrapunt. 
El 27 de desembre de1950, el P. Gregori Estrada va arribar a París, on va estudiar orgue durant uns cinc mesos, amb el mestre Marchal. Va estudiar també la fuga, amb Köchlin, i s'havia entrevistat amb Messiaen.

El P. Gregori va ser l’organista de Montserrat fins a principis del segle actual i director del cor dels monjos fins el 2002 i professor de l'Escolania, Després del Concili, amb el P. Ireneu Segarra i el G. Odiló Planàs, el P. Gregori va adaptar els cants litúrgics al català. Com a compositor centra la seva obra en la música religiosa i litúrgica en llatí i català. Va promoure els tallers d’orgueneria de Collbató i de campanes de Monistrol de Montserrat.  Va exercir una gran influència en la vocació organista de Gabriel Blancafort, aconsellant-lo d'entrar en els tallers de Can Rogent (1952) y González a París (1958). Mestre d'orgasnistes com Modest Moreno i Montserrat Torrent. Com a musicòleg destaca en el treball amb Joan Cererols, Miquel Lòpez, Pare Antoni Soler i el Llibre Vermell (sobretot interpretant-ne els signes de la dansa). Era membre de la Societat Catalana de Musicologia, de la qual en va ser president (1979-1991), filial de l’Institut d’Estudis Catalans: des del 1992 era membre emèrit de la Secció Historicoarqueològica d’aquesta institució. Formà part de l'equip tècnic del Secretariat d'Orfeons de Catalunya i de la Federació Catalana d'Entitats Corals. Ha estat director del cor monàstic de Montserrat i creador i director de les Trobades d’Animadors de Cant per a la Litúrgia de Montserrat que se celebren ininterrompudament al Monestir des de 1970. Va fer nombrosos enregistraments de música per a orgue i de cant gregorià. Va formar part de la comissió tècnica del nou orgue amb l'abat Cassià Ma Just, G. Odiló Planàs, G. Ramon Oranias, P. Jordi-Agustí Piqué, G. Lluís M. Miralves, G. Efrén de Montellà i G. Andreu M Martínez.
Foto de catalunyareligió.cat
Del llibre Quaranta-cinc anys de director de l'Escolania de Montserrat escrit per Ireneu Segarra en reprodueixo dues anècdotes:
(al 1950 el pare Gregori Estrada tornant de Paris) "Havia sentit tocar els grans organistes i tota classe de música bona (...). L'endemà, amb expectació de tots, tocà a la Conventual l'orgue superior. Les seves improvisacions van fer una impressió òptima. Ens digué que, havent de tocar el nostre petit orgue, no s'hi trobava còmode. L'11 d'ovtubre, a l'ofertori de la missa conventual, va tocar una peça de Messiaen, que per alguns músics fou una veritable visió nova de la música; per d'altres, una veritable mortificació, fins a un escàncol. Tothom ho va comentar amb gran interès. L'ambient però no era favorable en general pel que era modern."

(al 1953 ) "Amb el Pare Gregori Estrada vam conviure uns deu dies, amb els nois cantors de Viena, a l'Augartenpalais, i vam visitar els de Ratisbona i també hi vam conviure (...). Pel que vaig poder veure, a tots dos llocs em van semblar una possible solució per a l'organització de la nostra Escolania.
Les dues escoles de Nois Cantors disposaven d'un gran nombre de nois i es podien dividir en diferents grups. Tant en un lloc com en l'altre, disposaven de dos, tres i quatre grups que s'alternaven en les actuacions (...)
Vam parlar del problema amb el P. Gregori estrada i vaig veure de seguida que ell tenia unes altres orientacions. Jo creia que amb 75 nois es podien formar dos grups actius i un de preparació a la nostra Escolania. El Pare Gregori, en canvi, pensava que amb quinze nois n'hi hauria prou. Aquests quizs, naturalment, tots de categoria. Però, com trobàvem aquests quinze? I tots quinze conservarien la veu durant l'any?"

Una opinió de l'entrevista al programa de tv3 (1994) Signes del temps:
Entevistadora: Hi ha molta gent, vostè abans ens ho comentava, qu puja a Montserrat a participar de les eucaristies però molts d’ells, em consta, tenen dificultat per arribar als cants que vostès proposen..
Pare Gregori Estrada: Són massa alts..
E: Són massa alts, s’escanyen. Llavors què és millor que no cantin o vostès els aconsellerien que s’hi esforcessin. Què han de fer?
PGE: Que mirin de cantar dins les seves possibilitats, sense fer grans esforços, però dins de les seves possibilitats. Però em sembla que aquesta gent que no hi arriben són una minoría, perquè de fet molta gent respon. Ara, comprenc que no hi arriben, no és massa alt tampoc. He experimentat quan estaba a Alemanya, que els alemanys canten partitures molt més altes que els d’aquí. Per tant tenen una formació musical important, potser ens falta això.



                                   Regió7 de 1 d'abril de 2015





Obituari de La Vanguardia de 20 de març de 2015

Per saber-ne més;
Llegir-lo:

dimarts, 10 de març del 2015

1986 i 1987 la gran crisi de l'Orfeó

Una de les característiques més importants i més difícils de treballar en les entitats és el relleu generacional tant per mantenir la capacitat de treball com per adequar-se als canvis de l'entorn en que es mouen.

Un exemple va ser el de l'Orfeó Manresà els anys 1986 i 1987. L’envelliment dels cantaires, no incorporar-ne  de nous, els nous aires corals de la ciutat i del moment, porten l’Orfeó a un encarcarament musical, artístic i social considerable.
El setembre de 1986 dimiteix Josep Maria Descarga, director de l’Orfeó “perquè el cor no li responia com a ell hauria volgut”. Però la Junta (presidida per Pascual Piñot Busquet) no li accepta momentàniament fins a trobar, malgrat les dificultats d’aconseguir-ho, un nou director: Jordi Noguera Perathoner. Aquest va fer proves als cantaires, “posant el llistó tant elevat que la immensa majoria no el va passar”. A partir d’aquí comença un temps de renovació amb l’adhesió de nous i antics cantaires. Però el cor queda trencat “en dues meitats, els vells i els nous”. En acabar l’etapa Piñot-Orriols, el 1988 passa a presidir l’Orfeó Antoni Fernández Ayuso (antic president de JJMM de Manresa) que també agafa el relleu de la renovació, amb Jordi Noguera que  prepara un programa de valsos de Brahms i que va resultar ser un èxit extraordinari. Aquest fet dona irreversibilitat i solidesa a tota la nova proposta. Posteriorment en els actes del 90 aniversari el cor realitza un programa de compositors catalans del segle XX i el Davide Penitente de Mozart.

Tot plegat va ser un canvi arriscat, necessari  i valent però força dolorós. Ho analitzava Josep M. Orriols i Morros a Les persones i els fets XLIV del Pou de la Gallina en conversa amb Jordi Sardans. Orriols que ja va ser president de l’entitat de 1978 a 1982, en aquesta etapa va fer de vice-president al costat de Piñot. Afirma que “ ningú no dubta que s’havia de fer, molt especialment el mestre Descarga (que no n’era el culpable i fou el qui va rebre), ja que la seva dimissió va ser motivada perquè el cor no li responia. El que sí que pot ser discutible és la manera en què es va fer, que indubtablement va ser molt poc elegant i tots hem d’entonar el mea culpa, per no haver fet correctament el que era inevitable. Lamento que no en sabéssim més”. Orriols veia les noves generacions “no tant romàntics però sí més perfeccionistes” ja que “moltes de les quals no saben què és l’Orfeó, perquè ningú els ho ha ensenyat, que van a cantar perquè els agrada el cant i la música, però que és difícil que connectin amb l’esperit orfeònic d’altres èpoques”.
Qui els parla, en aquella època, era director de la coral Ixent, que junt amb la coral Ressò eren les seccions infantil i juvenil, respectivament, de l'entitat. Alguns directors d'aquests cors, en el final de l'etapa Descarga vam ajudar a fer assajos per cordes al cor gran en un dels intents per augmentar-ne les potencialitats. La nostra tasca, tot i la bona voluntat no podia ajudar gaire a un cor viciat, cansat i envellit; a més a més no hi cantàvem gaire amb ells, no hi convidava. En la nova etapa, amb Noguera al capdavant, vam ser molts que vam passar a cantar en els nous repertoris i ajudar amb la nostra presència al gran repte del canvi. Vam ser testimonis de les grans discussions, de les enemistats creades, incomprensions, intransigències i ceguesa. Però vista l'evolució del cor, amb els grans programes i produccions, la seva vida i qualitat i als gairebé 30 anys transcorreguts espero que per a tots es recordi només com a una anècdota.

Orfeó el 1988. (arxiu Maria Diaz)
Per saber-ne més:
Les Persones i els Fets: XLIV. El Pou de la Gallina
Orfeó Manresà (Història)
Josep Maria Descarga i Obradors

dilluns, 2 de març del 2015

Exercici sardanístic

Quatre vídeos de diferents èpoques, amb sardanes a Manresa. Mireu.los i escolteu-los....

Al bosc del Suanya 1925



25 concurs de sardanes de la Llum 1970 (Gravació Agustí Soler i Mas)


https://www.youtube.com/watch?v=nwj3Ycv6KKA

Aplec 1971 (Realitzat per Francesc Travé)




31 Aplec de la sardana 2013 (De Jordi Preñanosa)


https://www.youtube.com/watch?v=Az-Hhz5gW3o

Ei sardanistes! Ha canviat això, no? S'ha perdut alguna espardenya pel camí, no? I vosaltres tossuts!

dimecres, 18 de febrer del 2015

Totes les partitures del correfoc de Manresa

Moltes gràcies per la generositat de Lluis Toran, Lluís Sarró (autors), Jordi Gozàlez (arranjador), Ajuntament de Manresa (editor), Carles Jodar i la Unió Musical del Bages, per posar a l'abast de tothom les partitures de les músiques del Correfoc de Manresa. Una edició molt completa amb partitures a dues veus amb acompanyament de piano i versions per a instruments transpositors.
En línea a:

Per saber-ne més:
Moscada, Vacances i Valset a tres veus
Moscada per a cor infantil i piano
Vacances per a dos gralles
Les figures del correfoc

dilluns, 2 de febrer del 2015

Cor Ariadna

A mitjans i finals dels anys setanta del segle XX van néixer a Manresa algunes corals (Elaia, Discantus, Eswertia, Eixam o Ariadna) que renovaren el món coral manresà. Allunyades del "poder" musical manresà, aconseguiren tornar a popularitzar el cant coral i a tornar-lo a situar en els estàndards europeus.
Una de les més destacades va ser el Cor Ariadna. 
"A principis del curs 1978-79, i a partir d'un petit nucli anterior de cantaires, es forma el Cor Ariadna que aglutinava a un grup de nois i noies d'edats compreses entre els 14 i 17 anys (la majoria d'ells estudiants de formació professional, BUP i COU) que tenien com a objectiu comú el cant coral, el treball de la pròpia veu juntament amb el treball de grup, i el coneixement i interpretació de la música coral d'èpoques passades, del present i de la cançó popular harmonitzada. De llavors ençà hem treballat peces del Renaixement, de l'època barroca, i populars (...) Des dels seus inicis el Cor Ariadna es membre dels "Grups Intermedis de Catalunya", moviment coral català que agrupa a un bon nombre de corals d'arreu del país que tenen característiques semblants a aquesta" 
(d'un programa de ma de concert)






Dirigida des del principi per Josep Ma. Vilar, va fer múltiples concerts a Manresa, Bages i comarques veïnes tant com a cor sol com en trobades amb altres corals. Destaquen per la magnitud de la producció el repertori a dos i tres cors (amb el cor Elaia i Eswèrtia) i el Magníficat de Joan Pusalgues amb la cor Albada instrumentistes l'Obrador instrumental de Manresa i de l'Orquestra de cambra de l'Escola de música de Vic.
                                                                                       

         




El repertori comprenia composicions del segle XIII fins a contemporanis, música popular catalana o de tot el món i també compositors de casa nostra com Joan Pusalgues, Josep Padró, Ramon Escalé o música de l'arxiu de la Seu de Manresa. 
La llista de persones que van passar per cor és considerable i també hi destaca la quantitat  que més endavant han dedicat la vida a l'ofici de músic. Les pianistes més habituals van ser Mireia Datzira i Pilar Pla.


La coral tampoc va oblidar els aspectes organitzatius i socials: diverses comissions, caps de setmana cantant, i fins i tot tres números de la revista Ariadna-News:

El Cor Ariadna va cessar l'activitat el 1983 i crec que té encara una gran presència en la memòria dels cantaires.

Fragment de uma auca del curs 1989 aparegut a la revista Aura de l'Institut Lluís de Peguera


*   *   *   *   *   

Del programa citat de música per a dos i tres cors i fruit de la recerca musicològica del director de la coral, podeu consultar una de les peces:
Per saber-ne més:
http://musiquesdemanresa.blogspot.com.es/2015/01/el-mon-coral-manresa-despres-de-1900.html

dilluns, 12 de gener del 2015

Minorisa de Fusioon, 40 anys.

Aquest 2015 farà 40 anys d'aquest gran disc, el tercer i últim, de la carrera musical del grup manresà Fusioon: MINORISA. Recordeu que formaven el grup: Manel Camp (piano i teclats), Jordi Camp (baix), Santi Arisa (percussió) i Martí Brunet (guitarra i sintetitzadors). Fusioon va ser un grup d'avantguarda a nivell mundial del rock progressiu, simfònic i/o electrònic, trieu l'etiqueta que volgueu.

En aquest disc crearen un tema, el segon, que és tot un himne a Manresa i que ens va cridar a obrir definitivament les portes a la "modernitat" musical: MINORISA (SUITE). En forma de suite i utilitzant sons (campanes de la Seu, sons de la processó de Divendres Sant) i músiques de la ciutat (Marxa de la Llum, Goigs de la Llum i Marxa dels armats) enfilen una narració amb el seu propi llenguatge de la seva visió de Manresa. Jo crec que tard o dora l'heu sentit i sino és fonamental de conèixer-lo. No dirieu que és més recent dels 40 anys que té?

El disc té dos temes més. El primer, EBUSUS (adaptació llatina del nom d'Eivissa donat pels fenicis), el van dedicar a les experiències i les visions de l'illa dels components dels grup, que coneixien i estimaven bé, degut a les seves estades allà. I el tercer, LLAVES DEL SUBCONSCIENTE, que el van deixar a Marti Brunet perquè desenvolupés tot el seu món tan en la vessant musical com en la tècnica, fent servir les últimes novetats en electrònica o sintetitzadors construits per ell mateix. En el text de la reedició en CD hi ha algunes explicacions més sobre els tres temes.

El gener del 1976 amb dos grans concerts a la Sala Loiola es van acomiadar com a grup, però individualment van seguir els seus propis camins musicals.

Vinil (1975) per Ariola
1.- Ebusus (Suite)
2.- Minorisa (Suite)
3.- Llaves del Subconsciente. I Parte: Mente II Parte: Cerebro
Gravat als Esturios Kirios 
(segons la revista Rollingstones un dels 25 llocs mítics del pop-rock español de tots els temps)
Tècnic de so Enrique Rielo

Reedició en CD (1997) per Ariola





dimarts, 6 de gener del 2015

Manuel Jovés cessat de director de l'Orfeó Manresà

En la direcció artística d'entitats culturals i/o artístiques hi ha variables força complexes: les qualitats i la formació personals, els valors estètics, artístics i morals propis o de l'entorn,...Normalment de la mateixa autocrítica del director i de la discussió amb tot l'entorn sorgeix la innovació i la vitalitat per tirar endavant. Però hi ha vegades que el malestar, la incomprensió i la confrontació provoca situacions de conflicte i trencament. És el cas de Manuel Jovés i l'Orfeó Manresà el 1905.
Després de la mort del primer director de l'Orfeó Manresà ,Estanislau Casas el 1905 als 22 anys, la Junta va triar Manuel Jovés (19 anys) per dirigir el cor. Jovés, de qui ningú dubtava les qualitats musicals i la volada que donava a l'Orfeó, per complementar la minsa remuneració de dirigir el cor, tocava el piano en cafès, en el cinema o en balls. Jutjant poc digne aquesta activitat i censurant algun tret del seu caràcter, el Consell directiu de l'Orfeó, en sessió extraordinària celebrada el dia 28 de juliol de 1908, va acordar cessar-lo com a director. Manuel Jovés, el 5 d'agost de 1908, abans que el Consell es tornes a reunir, va presentar la seva dimissió, i el dia 11 d'octubre el Consell General Extraordinari li acceptà. Seguidament van nomenar Joaquim Pecanins (25 anys) com a director. Jovés decideix marxar cap a Amèrica i el 1909 arriba a Buenos Aires. A Argentina fa de mestre de cant, organista, acompanya figures de la canço de primera línia, va ser un dels primers pianistes de Carlos Gardel (amb qui grava set tangos), tenia septet propi, composa cuplets, fados, pasdobles, valsos, zambas i sobretot tangos i dirigeix espectacles de revista...amb un èxit i estima considerables.

Posteriorment Narcís Martrus va dedicar un article al mestre Manuel Jovés al diari El Pla de Bages en la commemoració de les Noces d'Argent de l'Orfeó Manresa, l’any 1927 i hi deia coses com aquestes:

“En Manuel Jovés -que en tingué de bones i de dolentes” (...)
“De petit va entrar a l’Escolania de Montserrat, va sortir-ne abans d'hora sense haver acabat els estudis i, per aquest motiu, amb una incompleta formació musical” (...)
“Fou en la seva primera joventut un temperament sanguini, inconstant i exaltat; de la mateixa manera la passió barborava per una acció, un treball o per la consecució d'una identitat, com la indolencia i la lassitud s'apoderaven d'ell l’endemá i abandonava ço comensat, o be una entremaliadura qualsevol de joventut li trabucava els bons propósits i el feia canviar de ruta." (...)
“És per aquests motius que influí mes, en els destins posteriors de la seva vida, el frivol papalloneig de la vida lleugera de certs llocs que frecuentava per guanyar-se la vida, que l’ambient de superació espiritual que representava la direcció d'una massa orfeónica.” (...)
“Quan l’Orfeó Manresa, per defunció de N'Estanislau Casas el seu fundador, l’escollí per director artístic -cárrec que ocupa des de gener de 1906 fins a juliol de 1908- en Jovés amb el fi d'atendre les seves necessitats, puix que els honoraris que rebia de la corporació eren una cosa irrisòria, compartí aquelles tasques amb les de pianista de café, de cinema, de ball, etc.; aquest fet que encara actualment el trobariem en molts indrets de Catalunya i que per això mateix no ha d'estranyar a nnigú, creiem que en aquest cas concret fou la causa que provoca la seva fallida.”




Per saber-ne més:

El compositor de tangos manresà (Cronologia)


BALLÚS i CASÒLIVA, Glòria. El Centre Excursionista de la Comarca de Bages. Farell, Manresa
2006.