25 anys de Festa Major Alternativa

25 anys de Festa Major Alternativa no és poca cosa. I encara menys el munt de concerts, idees, activitats, sinèrgies, feines ... abocades a la ciutat.


1992 - Ia alternativa a Manresa i al País a la plaça Europa amb només dues barraques: Ateneu La Seca i el Casal d’amistat amb Cuba. Actuen: Cabrianes MC, Skatològics i Ves de préssec.

(1992)

1993 – IIa edició i ara al Puigmercadal. Actuen: Gog i Magog (teatre), Còdigo Neuròtico, Cabrianes MC, Comando Moriles, Ves de préssec, Aluminasix, Kerelles…

(1993)

1994 – IIIa edició. “No hi som tots” (lema de la concentració). S’afegeix el dijous a la festa i el dilluns de Correfoc un cercatasques. Actuen: Teiatru (teatre), Les Kandela (teatre, Moià-BCN), Accidents Polipoètics (teatre, BCN) i Inadaptats (Vilafranca), Skaparàpid (València), Chill Out (Bages), Lapsus (Bages), Llunàtics (Priorat), Radikal Style…

(1994)

1995 – IVa edició. “Pro-legalització del cannabis”. Rebombori mediàtic per la Fumada Popular. Actuen: La Charanga Revoltosa (Tarragona), Skatobeat (BCN), Color Humano, Thorpe Brass (Tarragona), , L’orquestra Cacauets, Headache (Manresa), Cabrianes MC (Bages), Copyright (Bages),….

(1995)

1996 – Va edició. “Festa si, militars no”. Aquest any ja són set els col.lectius. Actuen: Les Kandela (teatre-BCN), Subterranenan Kids (BCN), Obrint pas (València), Scareface (París), Thorpe Brass, Bulgarcitos (Rubí), Òs Pedrer(Vic), Manifiesto (Badalona), Txaranga Revoltosa,Speereth (Girona),.…

(1996)

1997 – VIa edició. “La mili no mola, militars a la cassola”. Actuesn: Leandre (clown), The Scofflaws (NY) , Thorpe Brass, Gran Orquestra Republicana, Red Alert (Anglaterra). Scatobeat (Gràcia), Blue Devils (Manresa), Hechos contra el decoro (Madrid), Falta Aprendiz (Manresa)….

(1997)

1998 – VIIa edició. “Tant malament que estem i tan bé que ens ho passem” (Albert Pla). Actuen: A Txapella (BCN), Answer, Batzac (Sabadell) Habeas Corpus (Madrid), Fundación Tony Manero (BCN), Sentrncia (Sallent), Amics del JB (Bages), …

(1998)

1999 – VIIIa edició. “Salvem la plaça Puigmercadal, Volem espais públics vius!”. Actuen: Cansancio (Cardona), Kop (Girona), Chill Out (Bages), Booguie Dreams (Manresa), Street Bastards (Manresa), Dusminguet (La Garriga), primera actuació de l’Orquestra de la FMA (Bages), Gfom (Bages), Macaco+sound system (BCN),….

(1999)

2000 – IX edició. “Se’ns pixen a sobre i la prensa diu que plou”. Bategen els gegants de l’Alternativa. Actuen: Answer (Vallbona), El Corazon del Sapo (Saragossa), Skarnio (Galícia), La Carrau, Les Madames (jazz), Merino (cantautor), EnblanK (dansa), Ninus Show (titelles), Família Torelli (Lleida), Ki Sap (València), Orquestra Alternativa (Manresa), El Frenillo de Gaugin (Girona), Street Bastards (Manresa),…

(2000)

2001 - Xa edició. “Cremem el capital” (lema de la falla). Primer any de la falla, paellator i calçotada popular (10 de març). Actuen: Rábia positiva, Vanilla Muffins (Suissa), La Thorpe Brass, Orquestra Alternativa, Rábia Positiva, Cheb Balowsky, Paparazzi, Airgamboy (Zamora)…

(2001)

2002 – XIa edició. “Antifeixisme”. Es fa al pati de l’Escola d’Arts i Oficis degut a les obres a Puigmercadal. Primera edició del concurs de crits. Actuen: Raimon i Garfunkel, Wasamba, Berri Txarrak, Orquestra Alternativa, Gertrudis, …

(2002)

2003 – XIIa edició. Edició marcada per la guerra d’Irak. Retorn al Puigmercadal. Actuen: Sapastres, Zea’s, Plouen Catximbes, Che Sudaka, Orquestra Alternativa, Pirat’s Sound Sistema, Jaia, Contrabando de ideas, Sagarroi, Skárnio (Galícia), Disidencia, La violeta, Tsé-tsé…

(2003)

2004 – XIIIa edició. Actuen: Plouen Catximbes, La belle Image (França), Orquestra Alternativa, Rauxa (Sabadell), A Capel.la Punk (Manresa), Pastorets Rock (Leida), Dimbaya (Manresa), Manteka (Bages), Angel Crew (Holanda), Pirat’s, Backfire, Fun Atuff (Bèlgica)…

(2004)

2005 - XIVa edició. “Llibertat preses polítiques”. Apareix la formiga com a mascota de la FMA. Actuen: Remendaos, At Versaris, Ameba, A Capella Punk (Manresa), XXL, The Black Kiss Project (Manresa), La tropa, Plouen Catximbes, Raimon&Garfunkel, Grip, Revolta 21, No Turning Back, Gossos, New york Ska Ensemble,…

(2005)

2006 – XVa edició. “Salvem la riera de Rajadell” (lema de la caminada/bicicletada). Primer any en incorporar un DJ. Actuen: Ameba (Vallès), Mauresca Fracas Dub, Insershow, The Solanos, Ejectés,…

2007 – XVIa edició. “Recuperem la memoria histórica, recuperem els carrers” (Títol del cercavila). Actuen: Miquel Gil, Habeas Corpus, Cesc Freixas, Dabe Barker, Belda i els Badabadoc,Orquestra Alternativa, Ayvala…

(2007)

2008 – XVIIa edició. “Casa nostra, el seu abocador”. Primera sessió petarda amb DJ. Actuen: Feliu Ventura, At Versaris, Actitud María Marta (Argentina), Pepper Pots, Etsaiak, Revolta 21, Subterranean Kids, Efedefunk, La Carrau,…

(2008)

2009 – XVIIIa edició. “Som com ens sentim, alliberem-nos del patriarcat”. Primera FMA Infantil. Actuen: Sapastres, Falta Aprendiz, Bulgarcitos, THC, A Capel.la Punk, CO2, The penguins, Projecte Bu (Manresa), Ves de Préssec, Orquestra Alternativa, Banda Conmoción (Xile), The Toasters (NY), The real McKenzies (Vancouver), Brain Damage (França)…

(2009)

2010 – XIXa edició. Primera cagada del tió i s’estrena la Colla Bastonera Manrúsia van del Pal. Actuen: Circ Pistolet, La cosa és Mostra, Crònics, Malastrugança, Hysteresis of Anger, Ninja Pastori, Dijous Paella, At Versaris&As Trio, The Cabrians, , Estricalla, Macarrada, The Mahones (Toronto),…

(2010)

2011 – XXa edició. S’estrena Alternativa Cultural. Actuen: Txaranga La Chomba, KOP, Belda i els Badabadoc, Remendaos, The radio Clash, Eina, La revenge, La Thorpe Brass, KOP,…

(2011)

2012 – XXIa edició. “Sense drets, sous ni futur, que treballin ells!”. Actuen: Les Absentes, Dr. Ring Ding (Alemanya), S’Temple Bar, Germans Barrios, Insershow, Albert Palomar, Kòdul, The Pengüins,…

(2012)

2013 - XXIIa edició. “Prou persecució als moviments socials” (de la manifestació reivindicativa). Actuen: Fallit’s Sound, Pirat’s Sound Sistema, Jo Jet i Maria Ribot, Amusic, Faust (Bages), Mimulus, Llibert Fortuny, The Rigodonians, La Raiz, Willis Drummond, La Gran Orquesta Republicana, As Trio

(2013)

2014 – XXIIIa edició. “Tenim memoria, tenim consciencia: Desobediència”. Actuen: Def Con Dos (Granollers), Ai Ai Ai, Improvistos Kusty’s Show, El Fugitiu (Manresa), El Kelu (Manresa), Gots de Tuba, Space Invaders, Trempera (Bages), Golpe de rabia (Manresa), Humash (Manresa), Atzembla (València), Orxata Sound Sistema (València), Arrap, Mamá Pachanga (Martorell), La Trocamba Matanusca (Ontinyent), Cru (Penedés),…

(2014)

2015 – XXIVa edició. “Recuperació de les soberanies”. Creació de l’Alternacolla. Actuen: La Puça Diatònica, La Fera Ferotge (Vilafranca), Sinestesic Trio (Bages) Andròmines, Mazo (França), Parade (Galícia), Cia. Chiffleurs (circ-Manresa), inCORdis, …

(2015)

2016 – XXVa edició. “Autogestió. Fes-t’ho tu mateixa”. Actuen: Ves de Préssec, A Capel.la Punk, Boogie Dreams, Natxo Tarrés & the VirelessAriana Abecasis (La Seu d’Urgell), Francesc Rivera, Golpe de Rabia (Manresa), Kòdul (Bages), Plouen Catximbes, Les Absentes, Siroll, Tremenda Jauria (Madrid), The Doy Tolls (Manresa),…

(2016)

Material i textos de l'Exposició dels 25 anys de la FMA

Critica de concert d'Amat i Piniella

Dures preguntes i dura conclusió la que feia Joaquim Amat-Piniella el 1934 sobre l'assistència a un concert al Kursaal. Sembla que no hem millorat pas gaire, no creieu?

El chor de Cosacs del Don

Ahir al Kursaal

Joaquim Amat-Piniella

(“El Dia”, 19-5-1934)

"Els cosacs del Don, que dirigeix Serge Jaroff, va actuar ahir nit al Kursaal.
Un conjunt de veus, sotmeses a una disciplina fèrria, a una matització perfecta i oferint una compenetració absoluta. Això fa que les obres que canten, siguin un model d’execució, a l’ensems que expressades amb un fervor gairebé místic. Tant les composicions religioses com les de caràcter popular ens produïren per aquests dos motius, una profunda impressió. Una gran seguretat en cadascuna de les cordes i una plenitud harmònica, com poques vegades havíem sentit en grups d’aquesta naturalesa.
L’incomprensible, però, és l’escassetat de públic que hi va assistir.
Llevat dels seients més populars en els quals hi havia un públic entès i entusiasta, l’aspecte del teatre era desolador. ¿És que no hi ha res a fer amb el nostre públic? ¿On eren tots aquells senyors que es diuen tan amants de l’art i que foren capaços d’omplir el teatre cada vegada que fou representada aquella gran porqueria en vers, que es titulava «El divino impaciente»? ¿On eren aquells que van riure tan amb la enorme bajanada de «La Camisa de la Pompadour»? No podran al·legar el preu. Hauran de confessar forçosament l’atròfia de la seva mentalitat.
Amb tot, els pocs que érem vam aplaudir frenèticament i premiàrem en tot el que ens fou possible, la tasca del formidable conjunt choral dels Cosacs del Don."

Article reproduit a memoria.cat

El programa seguent és del concert que va oferir el cor, dos dies després del de Manresa, al Palau de la Música Catalana.

Programa extret del Centre de Documentació de l'Orfeó Català

Marxa de cercavila

Manel Camp va compondre aquesta Marxa de cercavila dedicada als grallers de Manresa. L'any 2014 es va tornar a recuperar per acompanyar les autoritats cap a l'Ofici de Festa Major.

Marxa de cercavila .PDF

D'espies corals

Ja vaig parlar en altres entrades sobre la rivalitat entre les dues capelles de música de Manresa o entre les corals La Aurora i l'Helicon manresano.
Però es que ara va d'espies! Ho explica Francesc Perramon i Pla en un article del llibret del centenari de la Societat Coral Sant Josep de Manresa (1877-1977) editat per Caixa d’Estalvis de Manresa.

"La llavor sembrada pel mestre Anselm Clavé va germinar esplendorosament allà pels anys trenta d'aquest segle. Vull referir-me a l'etapa viscuda a través d'una de les corals claverianes que llavors també va aportar-hi el seu granet d'arena per aconseguir que la nostra ciutat estigués entre les primeres del nostre poble. Em refereixo a la Penya Joia.
(...) és que llavors les corals manresanes tenien establerta una competència que res tenia a veure amb l’animositat. Era una competència humana de fer-ho be, de gaudir d'un bon mestre, d'unes cordes nombroses i ben timbrades i també d'una parròquia adicta. A algú li sonarà estrany que parlem d'una parròquia adicta. Era així. Es podia fàcilment comprovar en les dates senyalades per a sortir a cantar al carrer. Principalment per Pasqua. Les Caramelles, la nit del dissabte de Gloria, era el dia cim, esperat durant l'any per totes les. corals manresanes. Fins a altes hores de la matinada del diumenge, eren acompanyades durant el seu recorregut pels seus "forofos", embaladint-se amb els cants del seu "coro" i enviant, de passada, els seus "espíes", a comprovar com ho feien les altres corals per establir després quina havia estat més afortunada. Era un "test" seriós, on hi existia una imparcialitat digna d'elogi, doncs la competència estava marginada en aquest cas i sí valorada totalment la força —ja que era un verdader "tour de force" aquella cantada— les dificultats de la sardana i "pout-pourri" que generalment es cantaven, la sonoritat de les veus i el conjunt armoniós del grup. Crec que era principalment aquesta competència que donava vida a les corals.

La Penya Joia, com la majoria, era formada per un nucli ben divers, nodrit especialment de gent obrera que no sabia res de música, si voleu, que tampoc coneixia l'art ni la tècnica del cant i eren molt pocs els que tenien noció de solfeig i que tampoc havien aprofundit en tenir-ne coneixements. Eren grups d'amics que els assajos els lligava a passar junts unes hores de lleure durant uns determinats dies de la setmana i fruir a l'ensems de l'amigable tertúlia que això comportava. Eren moments que s'esperaven. Era una obligació tàcitament compartida, i entre broma i broma es preparaven amb tota la bona fe del món les cantades. Que a mes de les Caramelles, podia ser la nit de Sant Joan, la Passió o alguna altra d'especial. La llarga pervivència, l'amistat dels seus components i recollir quelcom a través de les cantades per a fer l'anyal "sortida" a un lloc determinat amb el seu corresponent xeflis. A aixó era tot. (...)"

Paisatge sonor de l'entorn de Manresa

L'Ignasi Cebrian en un interesantíssim article al Pou de la gallina descriu el ric paisatge sonor de l'entorn de Manresa:

Fotografia: Miquel Àngel Ramos a Nació Digital

"La vista és el més desenvolupat dels cinc òrgans dels sentits que tenim el humans. Per això, quan parlem de la natura ens vénen a la memòria imatges tòpiques de paisatges, d’animals o plantes. Imatges massa sovint emmudides. Gairebé mai no pensem en els sons. La realitat, però, és molt més complexa. A aquestes imatges els faltarà la banda sonora, i, també, les olors, els gustos i el tacte (temperatures i humitats ambientals).

L’Anella Verda i els diferents paisatges que la conformen és plena de sons. Cada paisatge és correspon amb un paisatge sonor. I aquests no sempre són els mateixos, canvien al llarg de dia i en el pas de les estacions de l’any. Les fonografies que n’obtenim són tan diverses com les fotografies que en podem fer, i depenen de la percepció individual i de cap a on focalitzem les orelles. Segons el fonògraf, la fonografia serà diferent.

Per començar, tenim els paisatges sonors agrícoles de Viladordis i el Poal. Escoltarem la remor de l’aigua de la sèquia afegida als cant del ocells, molt divers a la primavera i a l’estiu, i no tant a la tardor, on predominaran les veus de les garses i els tudons. I, de tant en tant, escoltarem el soroll de la maquinaria agrícola: tractors, maquines de podar. O, a prop del masos, els grunyits dels porcs, els bels d’ovelles, els cloqueigs i cants de gallines i galls, els gossos bordant o alguna vaca mugint.

Els espais naturals de l’Anella, les rieres i els rius, també tenen la seva sonografia. Quan porten aigua i ets a la vora, sents molt bé la fressa confusa de l’aigua baixant. A la qual se sobreposen els cants dels ocells: el repic de la mallerenga carbonera, el refilet del rossinyol, algun picot repercutint sobre un arbre i el cant coral d’altres ocells com el pit roig, l’oriol, la garsa, el tudó i la tórtora. A la nit i a la primavera, hi podem escoltar els raucs de les granotes, el flauteig dels gripaus, el trepig sobre la vegetació d’algun animal mamífer d’activitat crepuscular o nocturna, un porc senglar o un toixó, i els esgarips d’òlibes i mussols. A l’estiu, i cap al migdia, el carrisquejar dels grills i de les llagostes, i el brunzit dels mosquits.

En els entorns més propers a Manresa, atapeïts per xarxes viàries, hi escoltem el soroll constant de la circulació de vehicles. En algun punt, aquesta remor s’ha atenuat amb pantalles acústiques. I dins de la ciutat tot canvia. Poder escoltar els sons de la natura depèn del trànsit rodat, de l’hora del dia i del lloc on estem. El paisatge sonor del parc de Puigterrà difereix molt del de l’avinguda de les Bases. Quan el transit no ens apaga la resta de sons, podem arribar a escoltar el parrupeig dels coloms, les tórtores i tudons o el grallar d’alguna garsa despistada i, fins i tot, si bufa el vent, el soroll de les branques i de les fulles dels arbres".

No us esteu d'anar a sentir aquests concerts!

Un instrument manresà: l'orgue-saltiri

A l'Arxiu Históric de Manresa hi ha un manuscrit anònim de finals del segle XVIII en que s'explica el mètode d'afinació d'un saltiri.  

Saltiri del segle XVIII, al Museu de la Música de Barcelona

Portada del manuscrit

En una època en que ja es demanava una gran fiabilitat als instruments musicals, el saltiri resultava complex d'afinar i s'havia de fer massa sovint. Vist aquest inconvenient, un manresà, en Joseph Pujol va inventar un saltiri en que les cordes eren barretes de fusta que accionaven tubs d'aire. Així doncs, problema resolt, encara que l'instrument no va tenir gaire volada en una època en la qual el saltiri ja estava en decadència. Al Museu de la Música de Barcelona se'n conserva un que segurament és dels únics o l'únic instrument fet per un manresà que s'hi conserva.

Fotos d'Andreu Cano

Aquest invent és explicat en el manuscrit d'aquesta manera:
"En lo 10 any 1768 Joseph Pujol natural de Manresa, home de gran ingeni, y sonador de salteri, vehen al gran cuydado q. hera menester per mantenirlo afinat, idea fer un salteri ab flautas, que inventà: y com que aquest nou salteri se mantenia afinat (perq. las flautas més seguramen mantenen son to) fou aplaudit y alabat lo salteri de nova invensió. Y enseguida ne construhi molts en Barcelona aont se domicilia, y morí de pesta q. allí avia en lo any. 

Aquest salteri de flautas, porta la mateixa disposició de puns y en lloch de cordas són bastonets, o vergas de fusta. de boix un poch rebaixadas, posadas a imitació, y proporció, y forma del salteri de cordas. Ab facilitat dava lo ven lo mateix sonador".

Fitxa de l'instrument del catàleg

del Museu de la Música de Barcelona

(pp. 410-411)

Per saber-ne més:
Un mètode d'afinació del salteri del segle XVIII de J.M. Vilar

Note burlesque:
No confondre el nostre Joseph Pujol amb Joseph Pujol el "El Petòman", francès d'origen català que va triomfar al Molin Rouge exhibint la seva habilitat de fer pets de diverses maneres. Una d'elles, inventà la manera de tocar una ocarina a còpia de ventositats.

Paco Ibañez i Manresa

Hi ha una petita anècdota a la vida de Paco Ibáñez que el relaciona estretament amb Manresa i dóna valor a tot el moviment de la música a la ciutat: el primer concert que Paco Ibánez va fer a catalunya i a tota la península, tornant del seu exili a França, va ser l’any 1968 al Teatre Kursaal de Manresa arran de la Trobada de Cançó de Testimoni.
En dues entrevistes de Toni Mata al músic al Regió 7 al 2008 i 2013 ho expliquen.

(2013)
- TONI MATA i RIU. Manresa...
- PACO IBÁÑEZ. Allà va començar tot aquest enrenou! 

- Quins records. Ja fa quaranta-cinc anys.
- Tants? No pot ser!

- Jo no hi era encara... - ... però devies estar a punt, he, he, he.

- Gairebé, gairebé.
- Recordo que el Xabier Lete, que va ser un dels cantants del concert...

- ... que portava el singular nom de Primera Trobada de Cançó de Testimoni...
- ... quan vaig acabar de cantar m'anava dient «Ona aiz, ona aiz», que vol dir «ets bo, ets bo».

- Més o menys, el mateix que li va dir Pablo Neruda a París dos anys després?
- Ell em va dir que jo havia de cantar els seus poemes perquè la meva veu estava feta per a això. Neruda em va donar l'empenta. De fet, fins aleshores, jo no havia prestat gaire atenció a obres com Veinte poemas de amor y una canción desesperada.

(...)
- Fa gairebé mig segle del concert de Manresa. Encara tindria sentit muntar-ne un amb l'etiqueta de Cançó de Testimoni?
- I tant, més que mai. Vivim temps molt salvatges. En aquella època encara hi havia gent que pensava per si mateixa, persones que lluitaven, que se sacrificaven. Ara, a la societat no hi ha per on agafar-la!


(2008)
- TONI MATA i RIU. Té present el concert de Manresa,o el record s’ha difuminat?

- PACO IBÁÑEZ. El pas del temps difumina el record, però no l’esborra. Jo vivia a França, vaig estar vint anys sense poder tornar. I quan vaig fer-ho,el primer concert que vaig fer va ser a Manresa. El primer concert és com el primer petó, et queda gravat.He,he,he...

- Qui va contactar amb vostè per dur-lo a Manresa?
- No ho recordo, la veritat. Com es va organitzar, qui va ajuntar a qui... No ho sé. Nosaltres, a París, teníem una petita activitat cultural, fèiem coses pels espanyols que hi vivien. I els diumenges fèiem teatre, cançó, pel·lícules, conferències... Agitació cultural, vaja. Fins i tot va venir Joan Manuel Serrat, que es va incorporar a un espectacle que vam fer que es deia «Historias para ser contadas», amb el portuguès Luis Cília i jo. Els catalans sempre miren cap a França, i algú de Manresa devia escoltar el tambor que sonava a París.

- Vostè tenia contactes amb cantants com Pau Riba o Maria del Mar Bonet?
- Jo, la Maria del Mar Bonet la vaig conèixer a Manresa. I el Pau Riba. I el Xavier Lete. Tots els vaig conèixer a Manresa. Però ells devien saber alguna cosa de París, suposo.

- És sorprenent que el seu primer concert a l’estat no fos en una gran ciutat.
- Qui em coneixia,a mi, a part de la meva mare i els meus germans? Una mica començava a sonar. Hauria pogut ser a Barcelona,o a Reus...però els que s’hi van apuntar van ser els de Manresa.

- Avui en dia encara hi ha molta moguda a la nostra ciutat, com per exemple amb el cicle El Club de la Cançó.
- Aleshores hi havia quelcom que s’estava coent, perquè fins i tot les cases discogràfiques anaven darrere del que anomenaven cantautors de protesta. Sabien que hi havia una sensibilitat del jovent cap a aquesta cançó reivindicativa, i anaven a la recerca d’aquests cantants per una qüestió comercial, és clar.

- Certament, era un territori verge. I no hi va haver cap problema amb el règim?
– No, tot i que abans jo no podia tornar. No havia fet el servei militar ni tenia ganes de fer-lo. Llavors va venir l’indult i vaig poder tornar. Vam agafar el cotxe amb Víctor Gómez Pin,el gran professor, el gran filòsof! El primer que vam fer va ser passar pel caseriu per anar a veure la meva tieta. Sempre recordaré que anava amb un feix de llenya i, quan em va veure, li va caure dels braços de cop. Es va emocionar molt.

- Devia ser un moment molt intens.
– Imagina’t! Vint anys després podia tornar al meu país! 

- Ni l’arribada ni l’estada no van ser complicades?
- No, gens. Jo, llavors, em vaig quedar a viure a Barcelona, feia concerts. I em vaig assabentar que calia presentar tres exemplars a governació civil per passar la censura. I per tenir el carnet professional, el sindical, havies de superar un examen. Quina broma! Llàstima que no es filmés! Hi havia una mare, amb el seu pare, amb el noiet petit,amb les castanyoles,vestit d’aragonès, fent el seu número, a veure si guanyava uns dinerons. I l’altre,vés a saber d’on venia,potser de Badajoz,i intentava tenir el seu carnet professional per guanyar-se la vida. I una taula, amb els tres o quatre del jurat, amb una campaneta. Pujaves a l’escenari, començaves a cantar... Jo vaig començar amb «Madre, yo al oro me humillo, él es mi amante y mi amado, pues de puro enamorado...» i ning-ning,ning-ning! Sona la campaneta. Ostres, no et deixaven ni començar! I després crec que va ser «La más bella niña» o «Déjame en paz,amor tirano», de Góngora. I començo a cantar «La más bella niña, de nuestro lugar. Hoy viuda y sola.Y ayer...» i campaneta altre cop. Jo vaig pensar, ostres, no et donen el carnet. I quinze dies després em diuen que estic aprovat!

- Això va ser després del concert,no? 
- Sí, dos o tres mesos després. 

- Per regularitzar la seva situació,vaja. 
- Sí, exactament,per regularitzar, com un immigrant avui en dia. Per a aquells canalles tots érem immigrants.

- I de la gent de Manresa amb qui va tractar, recorda algun nom? 
- No, cap.

- I del concert? 
- Vaig fer el repertori que tenia aleshores: «La poesia es un arma cargada de futuro», «A galopar», «Me queda la palabra»...Les cançons potents a nivell de missatge social, polític i cultural. I poètic. Recordo que quan vaig cantar «La poesia es un arma...» hi va haver molta excitació, molt soroll. La reacció del públic va ser instantània. I recordo sempre Xavier Lete, que després del concert em deia «ets bo,eh?». 

- Entre el públic devia haver-hi un caliu poc habitual. 
- I tant. És que eren ni més ni menys que gent com Xavier Lete, Mikel Laboa, Maria del Mar Bonet... Comprens? Era molt fort tot allò. 

- Eren els inicis, però hi havia molt ferro. 
- Sí, i la pedra estava ben col·locada.

- El teatre era ple? 
- I tant. Hi havia inquietud entre el jovent per aquest tipus de can- çó. La gent que va venir es va abocar al concert. 

- En els concerts dels dies següents, a la facultat d’Arquitectura de la Universitat Central i a l’Escola de Periodisme, a Barcelona, llavors a la facultat de Medicina,a Saragossa... aquesta màgia es va anar repetint? 
- Hi havia molta càrrega política, de trenta anys de dictadura, de crims impunes... Els grans criminals de guerra encara sortien al balcó, traient pit amb tot el cinisme del món... En contrapartida hi havia un jovent que començava a prendre consciència que la guerra civil havia estat un genocidi, que tot allò no es podia aguantar. I, a més, amb aquesta barra d’imposar i de privar la gent de la seva opinió, la seva llibertat, la seva sensibilitat. Hi va haver una reacció social molt forta, també del jovent.

- Pel que fa a la premsa, hi va haver ressò? 
- Als diaris ja hi havia gent que tot allò que podia ho treia, ho aprofitaven per transmetre tot això. Hi havia ambient. 

- Actuar a Manresa li va obrir portes? 
- No va tenir una repercussió gaire gran. Però, per exemple, el que aleshores era director de Sonoplay era a Mallorca i va agafar l’avió quan va saber que jo actuava a Manresa. I quan va veure la reacció del públic ho va tenir clar. Ja estava sensibilitzat i comercialment parlant això era una bona picossada per a ell.I no vaig trigar gens a signar el contracte. Així doncs, puc dir que de Manresa va sortir el contracte i els meus primers discos a l’estat es van publicar a Sonoplay. Manresa té una importància personal.

- Resulta fascinant que, en una societat tan sofisticada, Paco Ibáñez mantingui la seva vigència amb la veu i una guitarra. És un dels seus grans triomfs?
- Una guitarra és una orquestra. I la veu també. 

- Sempre ha dit que l’única autoritat, per a vostè,és el públic. 
- I tant, sempre ho mantindré. I també és important el criteri d’un mateix, i tenir la sort de trobar el poema, la música que hi correspon, poder-lo cantar, poder-lo gravar... Això és el màxim que pots demanar.

- Per què mai no ha volgut recollir cap premi? 
- Mai! De ningú no el vull rebre. Ningú no m’ha de donar un premi. Puc rebre un regal, un gest, l’accepto. Però els premis són muntatges comercials,polítics.Per què un ministre m’ha de donar un premi? De res, home. Has vist la cara que posen tots els que reben un premi? Ho trobo insultant.

Per saber-ne més:
Entrevista a Regió7 abans d'un concert a Manresa el 25-10-2013

Entrevista a Regió7 arran del 40è anniversari del primer concert a l'estat després de l'exili el dimecres, 20 de febrer del 2008

http://www.regio7.cat/cultures/2013/10/28/organitzadors-del-concert-del-1968/248242.html