Aquest és el cinquè volum del Costumari de Joan Amades (edició 1984) del qual n'he extret les referències a Manresa que hi surten. És la segona de les cinc entrades, corresponents als cinc volums de l'obra, que aniré editant.
Setembre
El dia 22 és Sant Maurici. Amades solament cita que és venerat a Manresa. (vol V-p. 177)
El dia 29 és el dia de sant Miquel arcàngel. Temps important en la vida agrícola per les veremes i l'inici de la sembrada i dia típic de les fires de bestiar ja que acaba de baixar de les muntanyes. "A Santpedor té lloc una fira de bestiar de peu rodó molt important, coneguda per tota la rodalia per la fira dels ases. Hi acudeix molta gent del Pla de Bages, del Cardener i del Bergadà. De Manresa sol anar-hi gran gentada, encara que no hagi de firar-se. Es obligat menjar cabra per dinar. Per les contrades veïnes, per indicar que van a aquesta fira, és corrent de dir que van a Santpedor a menjar cabra o a canviar de dona." (vol V-p. 233)
El dia 2, dia de l'Àngel de la Guarda. "Avui és molt perillós de perdre l'àngel, que mai no ens abandona i ens guarda tota la vida. No s'explica com es pot perdre. Els qui el perden, si el diable no n'heu esment, només resten sense àngel i esdevenen beneitons o boigs pacífics i dòcils, però si el dimoni té coneixement de la pèrdua, ell ocupa el lloc de l'àngel, se n'entra al cos i, com que governa l'enteniment a la seva manera, hom resta endimoniat, esperitat o ferit de mal sagrat, com diuen a Manresa del que no pot guarir fins que assoleix desfer-se del dimoni que s'ha ensenyorit d'ell."
"A Manresa, a les cases on hi havia mainada, per tal que no tinguessin por, avui penjaven darrera de la porta una ferradura vella, la qual tenia molta virtut si era trobada o robada, i molt poca si hom la comprava. En tenia tanta més com més grossa era; eren millors les de les potes del darrera que les del davant i amb preferència les de l'esquerra." (vol V-p. 439-440)
Amades relata una altra creença manresana, la "que el dimoni es casa tot sovint i muda de dona. Per tal de celebrar les noces, el dia de la boda provoca un cataclisme. Si hom escolta amb força atenció, en una insondable llunyania sent unes grans rialles diabòliques." (vol V-p. 446)
El dia 29 és el dia de sant Narcís i sant Feliu. En el dia d'avui "les bruixes i la gent fetillera de Manresa començaven una pràctica malèfica. Es menjaven tantes faves senceres, seques i ben grosses, com es podien engolir, amb intent de tornar-les a fer també senceres abans del dia dels Difunts. Les que feien les enterraven a un fossar el dia dels Morts i les deixaven estar set dies. Després les desenterraven i les picaven al morter fins a fer-les tornar farina, que, barrejada amb un menjar o una beguda, donava mal de morir i produïa sofriments terribles" (vol V-p. 530-531)
El primer diumenge d'octubre es celebra la festa del Roser de tot el Món i la Mare de Déu del Rosari. "A Manresa es celebrava una processó, de que formaven part diversos components, els quals, per llur nombre i ordre, volien representar l'oració del Rosari. Hi havia quinze confrares amb ciris grossos, i altres cent-cinquanta, amb ciris de tres unces, figurant el Pare Nostre i Avemaries del Rosari. També hi havien tres pendons al.legòrics. Fins a temps moderns, hi concorrien dotze pobres, als qual era pagat un vestit. Les despeses corrien a càrrec d'una fundació establerta per un canonge manresà. Es feia així mateix una gran tronada, amb la qal també es volia representar el Rosari. Consistia en un regueró de pòlvora, amb trons al damunt, que donava la volta a la plaça i acabava al mig. Després d'una renglera de deu trons petits o denes, en venia un de major, anomenat glòria, i així anaven seguint per quinze vegades, representant els misteris; venien altres petits trons, que eren la lletania, i rematava amb un tro gros, que era l'acabament del Rosari. Aquest tipus de tronada va ésser iniciat per la confraria del Roser, i més tard, adoptat per altres organismes, i es feren tronades per moltes altres festes. Les tronades són típiques de les festes manresanes, fins al punt d'haver-se creat un proverbi que diu:
Festes manresanes,
focs i campanes.
En moltes esglésies, cap al tard de la tarda, es resava el rosari, en alguns temples, cantat, i al final es cantaven els goigs. N'hi havia on, en dies determinats, feien un sermó que glossaava els quinza misteris del Roser. Aquesta devoció durava tot el mes." (vol V-p. 534)
El segon diumenge de mes és la mare de Déu del Remei i Amades en cita la veneració de la seva imatge a Manresa. (vol V-p. 535)
Dia 1, Tot Sants. "A Manresa havien reverenciat els arbres del fossar no menys que als mateixos difunts, car hom creia que eren obra seva i que les arrels sortien de la boca dels morts. Hom hi veia, per tant, en cada arbre una part dels familiars i dels parents soterrats en el fossar." (vol V-p. 620)
Des d'entrada de fosc, les campanes de les esglésies feien el toc de difunts. "Les fadrines de Manresa, mentre durava el toc de difuns, plantaven esqueixos de claveller, cregudes que era el moment més bo de l'any perqué arrelessin. N'hi havia, però, que refusaven de fer-ho perquè creien que feien clavells vermells." (vol V-p. 633)
Per Tot Sants és hora de recordar què es feia per foragitar fantasmes i dimonis i acontentar les ànimes. "A Manresa i pel Pla de Bages en general, els qui havien de trescar per despoblat a hora fosca portaven al damunt un bocí de pa, cera beneïda o alguna cosa passada per l'església." (vol V-p. 644)
Dia 2. Commemoració dels fidels Difunts. Entre els caçadors hi havia la creença de que avui no es podia sortir a caçar i d'anar-hi i encertar, la presa abatuda no estrobaria o es convertiria en un cap de mort. "A Manresa diuen que si es surt a caçar es troba molta cacera, però que així que hom engega un tret i la càrrega surt de l'arma, la presa, que era el dimoni disfressat de bèstia per tal de temptar al caçador, es torna una serp, fa esclatar l'escopeta i el caçador resta condemnat". (vol V-p. 663)
Dia 25 Santa Caterina, festa dels estudiants. "A Manresa, els nois que anaven a estudi feien festa; al matí celebraven un ofici solemne en l'altar de l'Àngel Custodi, de la Seu. A la tarda, reunits per col.legis, anaven a berenar fora, generalment a l'ermita de Santa Caterina, avui desapareguda. Feta la berenada, s'apedregava el cap de ferro. No se sap de manera certa en què consistia el tal apedregament. Segons una de les dues versions que en corren, la quitxalla s'entretenia a apedregar una carota estranya que hi havia damunt d'un casc de ferro, semblant al usats per l'antiga tropa romana. Un noi portava el casc damunt del cap, i quan era encertat per una de les pedres dels seus companys, se'l treia i li cedia al qui li havia tirat, que havia de fer el seu paper fins que un altre noi el tocava a ell. Segons l'altre versió, no era apedregat el noi que duia el casc, sinó que aquest empaitava els seus companys, que fugien d'ell, i el que atrapava venia obligat a substituir-lo i a empaitar els altres al seu torn. Aquest costum ha desaparegut del tot, i àdhuc és mig esborrat de la memòria dels manresans.
Actulment es celebra a Manresa la festa de Santa Caterina d'altra manera. Cada noi que va a l'escola posa al balcó de casa seva un pendó de paper. A la tarda surten els nois de l'escola portant cada u el seu pendó. És orgull dels mestres poder-ne portar com més millor. Van a fer un berenada a un lloc exterior de la població, que varia segons el gust dels concurrents. Cada infant es porta de casa seva un paquetet que conté el berenar. Fet l'àpat, són apedregats els pendons fins a destruir-los; no cal dir que amb aquest motiu s'arma gran aldarull i gatzara." (vol V-p. 728)
Dia 30 Sant Andreu, "A Manresa s'havien celebrat unes fires molt importants, a les quals havia estat costum que les fadrines firessin llurs galants, i en aquest sentit diu el refrany:
Per Sant Andreu
la pubilla fira l'hereu.
Per Sant Andreu,
paga la noia,
si no li sap greu.
Les fadrines, per defensar-se del costum, responien:
Per Sant Andreu,
cada u paga el seu.
encara que li sàpiga greu."
(vol V-p. 744)
AMADES, Joan: Costumari Català. El curs de l'any. Vol V. Salvat Editores i Edicions 62 Barcelona, 1982.
