Marcos Redondo fa la mili a Manresa

Marcos Redondo

Marcos Redondo Valencia, nascut a Pozoblanco, Córdoba el 24 de novembre de 1893 i mor a Barcelona, 17 de juliol de 1976, va ser un notable baríton espanyol de la primera meitat del segle XX. Més conegut per la dedicació a la sarsuela, també va cantar òpera.

Per dues vegades va resultar no apte per al servei militar però a la tercera va ser enviat a Reus i posteriorment a Manresa. Era el 1917-18. A la caserna del Carme, ja era conegut per la seva veu, tocava a la banda de l'exèrcit...ELS PLATERETS! Era la banda del Batallón de Cazadores de Reus N-16. Es va fer força popular i també va intervenir en diverses activitats musicals: convidat a cantar a la Seu, al Casino, a la Cova i alguns concerts a la caserna i alguna casa de la burgesia manresana.

En la seva estada aquí va conèixer la que seria posteriorment la seva esposa María Dolores Bosch i Nogué a la que tothom anomenava Mary, filla de la Colònia Jorba. Es van casar al Monestir de Montserrat el 10 de setembre de 1923. La parella no es va establir mai a Manresa. Mary va morir el 1941.

"El tren de Madrid me dejó en la estación de Manresa una noche friadel mes de febrero de 1917. Iba a cumplir mis deberes militares. Cuando cruzaba el puente, entonces de madera, en aquella gran oscuridad, pues el alumbrado público apenas luciapor el espesor de la niebla, comencé a meditar y sentirme triste. No quieras saber que pensamientos, que tragédia cruzaba mi mente. Con esa preocupación y melancoliapasé unos cuantos dias hasta que alguien me dijo: Manresa tiene mal entrada i peor salida.
Medité mucho la sentencia, esto quiere decir que me encontraré bién y me costará añoranza dejarla...y en efecto así fué. El tesoro más grande de mi vida lo encontré aquí. Fué el que Dios me dió como esposa"
A. Baget. "Marcos Redondo en manresa" Revista Bages juny del 1961.

Per festa major de l'any 1929 va cantar la sarsuela La Parranda. El 1930 La Rosa del Azafrán i al setembre un concert amb Emili Vendrell. Al 1931 un concert amb la soprano Pilar Duamirg. Per festa major del 1932 Katiuska i el 1933 un concert amb Hipólito Lázaro. També actua el 1940 convidat per l’Associació de Música de Manresa fundada el 22 de gener de l’any 1930 per, entre d'altres, Silvestre Peñas notable músic i director de la banda militar de la caserna. 
El comiat de Marcos Redondo dels escenaris de fora de Barcelona el va fer volgudament al Kursaal el 30 de setembre de 1957 tot i que el 21 de setembre de 1960 Josep Maria Descarga el va convidar a pujar a l'escenari i hi va cantar un petit fragment de La parranda.

És fill adoptiu de la ciutat per acord del Ple Municipal al 1939 i té un carrer amb el seu nom a la ciutat.

1940 programa de la actuació al Kursaal de Marcos Redondo y Maria Teresa Planas. (Arxiu Municipal de Manresa a través de memoria.cat)

1948 invitació de l'alcalde Juan Prat Pons a Marcos Redondo -fill adoptiu de la ciutat-, per que participés a les festes. (Arxiu Municipal de Manresa a través de memòria.cat)

Marcos Redondo

El 27 de novembre de 1976 Manresa fa un concert d'homenatge de la ciutat a Marcos Redondo poc després de la seva mort.

Per saber-ne més:

http://www.uclm.es/ceclm/b_virtual/sonido/marcos/index.htm

http://ecosidolceilsuondellasuavoce.blogspot.com.es/2013/02/marcos-redondo.html

http://www.historiesmanresanes.blogspot.com.es/2008/03/la-caserna-del-carme-seu-dels.html

CLARENA, Rosa. Kursaal, el llibre (1927-2007) Angle, 2007 -

Silvestre Peñas músic militar

Des de 1850 fins 1965 Manresa, a la caserna del Carme, va ser seu de diversos batallons de l'exèrcit. Uns tenien bandes de cornetes i tambors i uns altres bandes de música que a part d'acompanyar les seves pròpies festes també ho feien en les celebracions locals, cosa que els donava molta popularitat. 

Concert a càrrec de la banda Militar l’any 1900

a la plaça Major. (Arxiu Jaume Pons)

El 1906 arriba el Batalló de caçadors de muntanya de Reus, va estar aquí 25 anys, que també contava amb banda. Durant un temps va ser dirigida per Silvestre Peñas, músic notable que també va participar de la vida musical manresana.

Silvestre Peñas va néixer a Dicastillo el 31 de desembre de 1896. Es va iniciar en el solfeig, l'harmonia i el piano en el seu poble  El 1914 entra com a organista a Abárzuza on va viure tres anys, fins que va passar a ser-ho de San Pedro de la Rúa de Estella el 1917. Va estudiar a Madrid harmonia amb Alfonso Ugarte i composició i direcció d'orquestra amb E. Vega y Esvrí. El 1924 ingressa per oposició al Cuerpo de directores de Música del Ejército i el seu primer destí va ser Manresa. Aquí va formar part com a vicepresident el 1930 de la comissió organitzadora de l’Associació de Música de Manresa juntament amb Dídac Baget Firmat, president: Antoni Muset Ferrer, secretari; i Ignasi Clop Pons, Ramon Gorgui, Damià Rius Vilella, i Lluis Rubiralta. L’objecte de l’Associació era fomentar i propagar "el divi Art dels sons", i amb aquest objectiu principal van organitzar concerts al teatre Gran Kursaal, Entre altres: l’Orquestra de Cambra de Sabadell, la Banda Municipal de Barcelona dirigida per Lamote de Grignon, l’Orquestra Simfònica de Madrid, la Societé des Instruments Anciens de París, el Quintet Català de Barcelona, i els artistes Mercè Plantada, Marcos Redondo i E. Cohen. També deixa per la ciutat un arranjament de la Marxa de la Llum.

Marxa de la Llum de Silvestre Peñas

Com a músic militar va exercir a Catalunya i Aragó fins que va ocupar una vacant a Pamplona el 1947. Es va retirar de l'exèrcit el 1956 i a partir de 1959 va seguir treballant al Conservatorio "Pablo Sarasate" en diverses matèries (estètica i harmonia) i on els últims anys va dirigir la Iniciació Musical. El 1976 abandona l'activitat musical pública i morí a Pamplona el 18 de febrer de 1985. 
Com compositor, S. Peñas Echeverría trabajó en tres gèneres molt marcats: religiós, banda (militar) i popular. Les obres de caràcter religiós, nombroses, són peces per a veu sola i orgue i també per a veus mixtes: "Tota pulchra" motet per la coronació de la Verge del Puy (1958);  l'himne "Christus vincit";  "Tesoro sacro-musical"; l'antifonia "Elegit eum Dominus"; nadales i villancicos (El sueño del niño Jesus); un Réquiem per a tres veus i orgue; una missa per a quatre veus mistes, orgue i instruments dedicada a Sant Francesc Xavier premiada en concurs nacional (1955).

Entre la gran producció per a banda destaquen la sardana "Merceneta", "Cantan y juegan los navarricos", la jota "Ligera" (amb temes populars) i la instrumentació per a banda i gaites de la "Marcha de San Andrés estellesa".

De la tercera època són les composicions per a veu sola, veus iguals, veus i instruments, aires i melodies populars. destinades a finalitats pedagògiques (també vàries peces per a instrumental Orff). Peñas Echeverría va prestar molta atenció a l'estudi de la música popular les cançons (Ro, mi niño, ro) i les danses de Navarra, Catalunya i Aragó que que va recollir,ordenar i utilitzava en les seves composicions. Aquestes col.leccions encara són inèdites. Destaquen "Tierra Estella" o algún repertori de la pròpia ciutat, com el de Juániz, el auroro, que va revisar i depurar abans d'harmonitzar-lo per a veus mixtes i instruments amb força senzillesa perquè les aurores fossin interpretades pels tradicionals grups d'aficionats.

Música de Silvestre Peñas Echeverría para Coros y Grupos Instrumentales (Vol I i II)

El paper rellevant de les bandes militars a Manresa. 
"Segons la importancia del batalló, aquest tenia banda de cornetes (formada d'un grup de cornetes sense pistons i timbales), xaranga (quan hi havia instruments de vent-metall) o banda de música (amb vent, fusta i percussió). A comengament de segle actuava la Banda de Cornetes i Música del Batallón de Cazadores de Montaña Alfonso XII, i n'era el músic major Juan Rivas Carpintero, i, a partir del 1902, Juan Viñolo. Al novembre del 1903, per sorteig, fou rellevat peí Batallón de Cazadores de Montaña «Mérida». La seva Banda tenia com a músic major Ángel Gelardi.
El 1906 arriba a Manresa el Batallón de Cazadores de Montaña «Reus», i com a músic major comptava amb Fernando Cabeño i, posteriorment, amb Silvestre Peñas Echevarría. A Silvestre Peñas, la llarga i satisfactoria trajectória musical al capdavant de la Banda li dona un gran prestigi, albora que va integrar-se plenament amb altres músics manresans, fins al punt de ser un component de la Comissió Organizadora de l'Associació de Música de Manresa. Totes aqüestes bandes citades van oferir una gran col.laboració i servei a la ciutat arran de les grans festivitats, com la Festa Major, festes de la Llum, Corpus, enramades, processons, i altres efemérides locáls, albora que durant llargs períodes van executar concerts a l'aire lliure (en general al Passeig i a la plaça Major) que se solien fer el diumenge al migdia, o el dimecres o dijous al vespre (segons els mesos de l'any).
El repertori s'alternava segons el gust de 1'época. En general, constava de cinc peces, que solien ser: vals, pas-doble, polka o masurca, selecció —fantasia d'una sarsuela— ópera, i un vals-jota. També executaven composicions deis mateixos directors, com per exemple: Pujolet, de Rivas Carpintero, i Montserrat, de Juan Viñolo. A partir de l'any 1936 els batallons existents a la nostra ciutat només han tingut formacions de bandes de cornetes per acompanyar els actes militars propis."
Glòria Ballús a Historia de la ciutat de manresa 1900-1950

Banda militar 1910. (L'Abans)

Banda cornetes i tambors de l'exèrcit a principis del franquisme. (Memòria.cat)

Fotògraf Josep Gaspar. Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya (Reproduida a memòria.cat)

Per saber-ne més:

Música editada per a Cors i Grups instrumentals

la caserna del Carne (1850- 1965)

la vida i obra de Silvestre Cañas
BALLÚS, Glòria. El teatre Kursaal, receptor de grans personalitats musicals. Dovella 95, 2008

Els canelons Rossini són manresans

Quan pensem en els canelons Rossini ens venen a la memòria els dinars de Sant Esteve, la recepta secreta de l'àvia, i segurament que va ser el gran compositor italià i gran aficionat a la gastronomia Gioachino Rossini (1792-1862) qui els va inventar. Doncs no és gens clar que en fos ell l'inventor. Rossini, amant i practicant de la bona cuina i dels plaers de la vida, "amania" molts dels seus plats amb dos dels gustos que més l'hi agradaven: la tòfona i el foie. D'aquest fet la cuina clàssica francesa va crear el codi "alla Rossini" quan el plat era fet amb aquests dos ingredients. De fet eren els macarrons farcits (strozzapreti farcits una pasta amb paté de foie, tòfona i moll de vedella) el que Rossini cuinava i el feren popular.

Així doncs sembla que va ser el gran cuiner i gastrònom manresà Ignasi Domènech (1874-1956) qui va posar el nom de Rossini als canelons i també la beixamel. Actualment no s'acostuma a posar tòfona i foie als canelons per ser massa cars però hi ha receptes que recomanen una bona cullerada de paté Mina o posar-hi cervell per fer-los més melosos, cosa que fa memòria de l'origen "rossinià" de la recepta.

Gioachino Rossini                                                                                             Ignasi Domènech

                                                                 
 Per saber-ne més:

Conversa amb Jaume Biarnés, xef a la Fundació Alícia

http://m.elperiodico.cat/ca/noticias/societat/regust-medieval-2280839

Sobre els canelons. MIQUEL SEN

Dites sobre Manresa i els manresans

Quan ja tenia preparada una entrada per a les dites sobre Manresa i els manresans ressenyades al Costumari de Joan Amades, vaig topar-me amb el recull que en fa l'Inventari del Patrimoni Immaterial de Manresa (fitxa feta per Helena Garcia / Francesc Comas) amb un llistat molt més extens. És molt interessant, també, l'explicació que es fa de cada una d'elles.

“La Tirallonga dels Cossos Sants

Tots són sants, xics i grans

Santa Agnès, Sant Fruitós

Sant Maurici gloriós"

La cançó recorda el trasllat dels Cossos Sants de Sant Fruitós de Bages a Manresa el 30 i 31 d’agost
de 1372, quan van esdevenir patrons de la ciutat. En la versió de joc, la Tirallonga dels Cossos Sants consistia en formar una llarga fila de persones agafades de les mans i anar amunt i avall del carrer o del pati tot cantant aquesta corranda. Quan s’arribava a la paraula “gloriós” es deia més forta i els infants es deixaven caure asseguts a terra. Referit al mateix fet hi ha la cantarella:

"Manresans budellans

(o lladres, pillos i gormands)

Que heu robat els cossos Sants

Santa Agnès, Sant Fruitós

Sant Maurici gloriós

Forasters, putiners

Que els teniu als galliners”

"Festes manresanes, focs i campanes"

Segons Joan Amades, la importància de les tronades a les festes manresanes arriba fins al punt que s’ha creat el proverbi que diu “festes manresanes, focs i campanes”. Salvador Ginesta també relaciona aquesta dita amb els pirotècnics locals i els focs d’artifici de les festes de la ciutat. J. M. Gasol l’esmenta com a Festes manresanes: trons i campanes també en relació amb els molins polvorers de Manresa.

"Manresans, empaitabisbes." 

(també hi ha la versió “A Manresa, empaitabisbes”)

La dita fa referència al plet de la Sèquia entre el bisbe de Vic i la ciutat de Manresa.

"De Montserrat a Manresa hi ha tres horetes; 

de Manresa a Montserrat, quatre hores i quart."

Fa referència a que l'anada a Montserrat és camí de pujada i es tarda més que a la tornada.

"Ni paret fesa, ni home de Manresa."

Aquesta frase vol dir que no et pots refiar ni d’una paret esquerdada ni d’un manresà. La tradició diu que el rei Pere III en va donar una versió semblant: Deu te guard de paret fesa, E de hom de Manresa.

"Si a Manresa vas, les pantorrilles hi perdràs."

La dita fa referència a que la ciutat té tantes pujades i baixades que els que hi caminen fan tant d'exercici que enforteixen el tou de la cama.

"Manresà i home de bé no pot ser."

Dita característica que es repeteix en referència a diverses poblacions.

"A les Escodines, per l’Enramada treuen les teranyines."

Fa referència al fet que la majoria de cases feien neteja a fons per deixar-ho tot net per a la festa.

"Sembla l’Enramada de les Escodines."

Es deia quan una cosa o persona anava molt carregada de decoració.

"Per la Llum, bufetada al llum!"

Per aquestes dates, el dia allargava i no calia fer servir el llum per treballar als obradors artesanals.

"Entre Tot Sants i Manresa"

Entre aquests dos punts es poden donar els fets més inversemblants.

"Per Sant Andreu, la pubilla pesca l’hereu, 

i per l’Ascensió, la minyona fira al minyó."

Fa referència a les dues fires anyals.

"A Manresa vull anar, a cercar una manresana, que sempre m’han agradat, les faldilles d’indiana."

Fa referència a les fàbriques d’indianes que hi havia a principis del segle XIX a Manresa, on es tenyien teixits de cotó manualment. Es cantava com una corranda o cançoneta.

Al Blog Paremiologia tòpica de Víctor Pàmies i Riudor, a més a més, hi té recollides les seguents:

• El convit del manresà: "No us hauríeu quedat a sopar?".
• Fer com el ferrer de Manresa que prenia la mida sense la peça.
• Un senyor de Terrassa, un home de Sabadell i un pagès de Manresa.

Per saber-ne més:
Inventari del patrimoni immaterial manresa

http://topica.dites.cat/search/label/Manresa

http://etimologies.dites.cat/search/label/manres%C3%A0

Amics del cant gregorià

Interessant article d'Ignasi Torras sobre una de les corals remarcables manresanes del segle XX:

"La passió pel cant gregorià va arribar a Manresa a finals de la dècada dels vint i, després de la Guerra Civil, va anar creixent progressivament. El Concili Vaticà II va introduir el català dels fidels en el culte religiós i va relegar a segon terme el cant gregorià articulat en llatí.

Una tradició centenària atribueix al papa sant Gregori I, dit el Gran (Roma, 540-604), d’haver organitzat definitivament el tresor de melodies litúrgiques antigues confiades a l’Església romana. Durant el seu pontificat, Lleó XIII i Pius X van propiciar-ne l’ús, amb l’establiment de normes. L’Escola de Solesmes va ser capdavantera en l’estudi i ordinació del cant gregorià amb André Mocquereau. Així mateix, a l’Abadia de Montserrat, Gregori M. Suñol es va dedicar a estudiar-lo, va ampliar-ne els coneixements a Solesmes, amb Dom Mocquereau i J. Pothier, i va elaborar el mètode complet de cant gregorià, segons l’Escola de Solesmes. L’any 1952 va publicar-ne la novena edició. 

L’any 1927, arran d’un acte religiós a l’església de la Cova de Manresa, es va començar a formar el nucli fundacional del que seria l’associació Amics del Cant Gregorià, encapçalat pels músics Joan Ferrer i Blai Padró. El 16 de juliol, la formació, ja constituïda però encara sense nom, va fer la seva primera actuació cantant les vespres a l’església del Carme. El mes d’octubre del mateix any, i ja amb el nom d’Amics del Cant Gregorià, van prendre part en les noces d’argent de l’Orfeó Manresà. Durant els anys següents, els Amics del Cant Gregorià, amb Miquel Blanch com a organista i director, es van consolidar com a grup coral especialitzat en cant litúrgic. Participaven en als oficis que se celebraven al Carme. Així mateix, l’entitat va adquirir un cert prestigi fora de la ciutat gràcies a les diades litúrgico-gregorianistes que van organitzar a Montserrat, el Miracle, Poblet, entre d’altres.

La guerra civil de 1936 va suposar un obligat parèntesi, durant el qual van cessar totes les activitats de l’entitat. Acabada la maltempsada, el grup es va reorganitzar a l’entorn del nucli format per Valentí Torra, Agustí Coll i Pere Claret, i van emprendre les activitats. 

Als anys seixanta, les disposicions del Concili Vaticà II van introduir el català per potenciar la participació dels fidels en el culte i va relegar a segon terme el cant gregorià, en tant que era en llatí.

A la fotografia, els Amics del Cant Gregorià, en la festa de Santa Cecília de l’any 1953. Hom hi reconeix Valentí Torra, A. Serra, J. Miravitlles, E. Noguera, Mn. Boqué, P. Claret, A. Coll, F. Torra, F. Comellas, J.M. Ballonga, J. Masuet, E. Roca, B. Sanmiquel, Ll. Pujol, A. Merly, i al fons, a l’esquerra, Ignasi Feu, entre altres."

Ignasi Torras a el Pou de la gallina.

Els Amics del cant gregorià van cesar l'activitat el 1965

http://www.elpou.cat/noticia/1267/retrospectiva/amics/cant/gregoria

Sardanova

Buscant informació sobre la Sardanova, vaig topar amb aquest text  de la Web oficial de Santi Arisa. És força aclaridor.
"Sardanova neix de la inquietud musical en la cerca de nous camps sonors dins la música popular. Santi Arisa, empès per aquest neguit innovador, el mes de juny de 1992 entra en converses amb la Cobla Montgrins proposant-els-hi fussionar dos estils musicals a fi d'aconseguir la conjuminació de la instrumentalització de la Cobla amb un grup de rock-jazz-fussió.

Del treball conjunt del grup de Santi Arisa & Lakatans (piano, baix, guitarra i bateria) i la Cobla Montgrins en sorgeixen un reguitzell de composicions pròpies, les quals s'aniran enregistran en diferents CD's:

• Sardanova (1993 PICAP)

• Punts Lliures (1993 PICAP)

• Sardanova dance (1993 PICAP)

• Aires (1995 PICAP)

Les composicions de Santi Arisa es basen en l'estructura de la sardana de manera que poden ser ballades amb la mateixa base, però aportant-hi innovacions.

Des de la presentació al I Congrés Sardanista celebrat a Calella el febrer de 1993, Sardanova agafa gran ressò per arreu de Catalunya i moltes colles sardanistes l'acullen i la ballen, de manera que, per a molts, representa la revitalització de la sardana. Tanmateix aquest fenomen també crea molta polèmica. Considerant aquest resultat com a positiu per a la normalització de la cultura catalana, molts dels seus detractors comencen a veure-ho amb bons ulls ja que la cutura popular s'introdueix en molts camps.

La complexitat sonora permet jugar amb nous moviments i els punts lliures que utilitzen les colles sardanistes de tot Catalunya es complementen molt bé amb sardanova. Santi Arisa i el seu grup han volgut fer tribut a aquestes colles que fan punts lliures amb tanta imaginació, creant el tema Punts Lliures (una sardana rap), en que tots els noms que hi surten són inventats per les colles. En aquest treball també hi intervé la prestigiosa Polifònica de Puig Reig interpretant diferents temes en diversos estils.

Dels treballs Sardanova i Punts Lliures s'estrenen els seus respectius vídeo-clips que s'emten a diverses televisions, entre elles Televisió de Catalunya.

El primer disc de sardanova queda setè en els Premis Èxits d'or , atorgats per votació popular. També, l'any 1993, se li concedeix el Premi de noves experiències per la recerca de noves expressions musicals en la sardana i en la música de cobla otorgat per L'obra de Ballet Popular. I l'any 1994, Santi Arisa, també és premiat pel Premi Nacional de Música Tradicional per la Generalitat de Catalunya.". 

Podeu sentir-la aquí:

https://www.youtube.com/watch?v=gc9F-iDpzvE

https://www.youtube.com/watch?v=xkOCJyYP808&index=20&list=PLqctt78Gu57kvtYy2jYqBLTb1cZBdPoJG

Per saber-ne més:
http://musiquesdemanresa.blogspot.com.es/2013/05/la-sardana-manresa.html

http://musiquesdemanresa.blogspot.com.es/2014/09/estil-manresa-de-la-sardana.html

http://musiquesdemanresa.blogspot.com.es/2014/06/compositors-de-sardanes-relacionats-amb.html

Els garrapates

Manresa té una mida que propicia que hi hagin més d'una entitat dedicada a un mateix tema. Moltes vegades la segona és una escisió de la primera i massa sovint són segurament rivals. 

L'any 1830 es fundà una segona capella de música a la Ciutat, a part de la de la Seu, fundada pel Rnt Josep Obiols. De seguida van rebre un mal nom: GARRAPATES, nom que feia referència "a les notes musicals antigues, anomenades garrapatejades per la pressa que empleaven en l'execució del repertori".

L'anècdota és extreta d'un document titulat "Història de l'Art Musical en Manresa" de Joaquim Sarret i Arbós (Manresa, 4 d'agost de 1853- Manresa, 26 de setembre de 1935), que fou arxiver de Manresa. És un document inèdit dipositat a l'Arxiu Comarcal al fons Sarret i Arbós amb la signatura V/88. Sota el títol duu un lema: "La música parla á l'anima" que és prou bonic. Reprodueixo la Portada:

Transcric el fragment de l'anècdota explicada per Sarret i Arbós:

"A l'any 1830 es creà a Manresa una capella de música separada de la Seu, essent fundador el Rnt Josep Obiols, gran músic compositor i, a l'ensems, Mestre de primera ensenyança que fou del Col.legi de Sant Ignasi, Prior de l'Hospital de Sant Andreu d'aquesta ciutat.

La creació d'aquesta nova Capella mogué una revolució entre els músics i cantaires, formant-se dos partits que es disputaven la prioritat en l'execució de la música religiosa originant-se una competència extraordinaria, la qual va arribar fins a privar que els individus de la Capella de la Seu prenguèssin part en les funcions de l'altre; i que la nova, fundada pel Rnt Obiols se la motegés amb el nom de garrapata, fent alusió a les notes musicals antigues, anomenades garrapatejades per la pressa que empleaven en l'execució del repertori.

Aquesta nova capella subsistí amb el mateix nom fins a la mort del darrer mestre que fou en Francisco March, successor del Rnt, Estanislao Font, pvre. durant quina direcció, la Garrapata competia amb la Capella de la Seu.(...)"