"Tanmateix, malgrat uns primers anys de relativa vitalitat, l’Orfeó Manresà patí una crisi important, motivada per la crisi general de públic i la reducció considerable de cantaires. El fet és que cap al 1934, el tema de la necessària renovació de l’Orfeó saltà a la premsa i, com és lògic, s’hi manifestaren diversitat d’opinions. Des d’”El Pla de Bages” es propugnava una actuació eficientment renovadora de l’Orfeó, ja que “parlant sempre d’una manera general, els orfeons viuen més del què foren que del què són” i s’apostava per una “intensa i original superació qualitativa”. “El Dia”, comentant el concert ofert a la Festa Major d’aquell mateix any, no s’estava de dir: “l’Orfeó Manresà s’ha presentat al nostre públic fent els impossibles per a donar una sensació de vitalitat. Però, francament, fa pena veure’l tan mermat. Una cinquantena de cantants per a un Orfeó d’una ciutat com Manresa!”.
El desllorigador del problema no s’acabava de trobar. L’abril de 1936, Josep M. Serra Sallent creia “un deure patriòtic” exterioritzar el seu “crit d’angoixa” a través d’un escrit publicat a “El Pla de Bages”, on es lamentava que mentre es formaven i consolidaven orfeons a diferents pobles del Bages, el de Manresa visqués “esllanguit, esmorteït i migrat”. I afegia: “Manresans, el vostre Orfeó es mor! I jo us dic: el deixareu morir?”. Serra i Sallent feia una crida a tots els amants de la cultura musical de Manresa “perquè el seu vell i gloriós ‘Orfeó’, revisqui amb la seva antiga puixança i torni a ésser orgull de la ciutat”. Aquest escrit fou replicat amb un to molt dur per part d’alguns cantaires de l’Orfeó, els quals afirmaven que la reducció del nombre de cantaires no havia pas perjudicat la qualitat de les seves audicions. I sobre la pretesa mort de l’Orfeó deien: "l’Orfeó Manresà no es mor ans pot contestar a les crítiques insidioses, amb el seu pla de vida, ferm i brillant com en els seus millor temps… Ni hem estat vençuts, ni pensem rendir-nos. Si avui no som més, tant-se-val! L’Orfeó seguirà avant, esperant confiadament l’hora de la valoració definitiva”. Una resposta que, de manera implícita, no deixava d’admetre que l’Orfeó Manresà havia passat èpoques millors.
Durant el període de la República els presidents de l’Orfeó Manresà foren Ramon Torra i Pujol i Francesc Busquets i Carcasona i el director, Miquel Blanch i Roig, que seria assassinat durant la Guerra Civil."
La crisi i el nou Orfeó.
De: Les persones i els fets XLIV. El Pou de la Gallina.
Orfeó el 1988 (arxiu Maria Díaz)
“Els anys 1986 i 1987 sota la presidència de
Pascual Piñot Busquet, antic cantaire de l’Orfeó que “va condicionar la seva
acceptació a la presidència a que jo (parla Orriols) n’ocupés la
vice-presidència” va significar la crisi més profunda de l’entitat. Tot va
començar amb la dimissió de Josep M. Descarga, el setembre de 1986, “perquè el
cor de l’Orfeó no li responia com ell hauria volgut”. La Junta momentàniament
no li havia acceptat la dimissió fins que la va presentar per escrit. Al fons
del problema hi ha el fet que “ l’Orfeó anava sofrint progressivament un
deteriorament artístic a causa de l’envelliment dels cantaires, ja que no
entrava gent de les noves generacions”. D’això, “no se’n pot donar la culpa als
cantaires, sinó més aviat a una època de canvis en que la gent de les noves
generacions, no trobaven els al·licients necessaris dins l’Orfeó i cada dia
baixava el nombre de cantaires”. Ja Junta directiva té dificultats per trobar un
substitut fins que el gener de 1987 “després de moltes gestions, de molts
assessoraments i d’escoltar moltes opinions” va decantar-se pel jove professor del
Conservatori i antic escolà de Montserrat, Jordi Noguera Perathoner de
Navarcles. (…) Va seguir un període de reciclatge, amb l’adhesió d’alguns
antics cantaires, però el resultat va ser: “el trencament del cor de l’Orfeó en
dues meitats, els vells i els nous” (…) El resultat final de la crisi ha estat
que “amb la renovació s’ha assolit un enorme augment de la categoria tècnica del
cor (…)
En acabar l’etapa Piñot-Orriols, Jordi Noguera
començà a preparar un programa sobre els valsos de Brahms que en va resultar “el
seu primer èxit sorollós”. L’entitat des del 1988 passà a ser presidida per
Antoni Fernandez Ayuso, antic president de les JJMM de Manresa.(…). Fernández
és “el president dels actes i commemoració del 90 aniversari que culminaran a
finals d’any amb un programa polifònic de compositors catalans del segle XX”,
havent-se ja realitzat l’acte central amb el “David penitente” exitós: “mai
havia vist cantar l’Orfeó com aquest dia en què va estar a l’alçada d’una coral
de talla”.
Darrer terç del XX i principi del XXI.
"Diverses orquestres han col·laborat amb l’Orfeó en diferents moments de la seva història: L’Orquestra Simfònica de Barcelona, La Camerata Instrumental de Catalunya, l’Orquestra de Cambra de Parbublce (Txecoslovàquia), l’Orquestra Ciutat de Barcelona, una formació instrumental de Mozerteum de Salzburg, l’Orquestra de JJMM de Catalunya, l’Orquestra Virtèlia Simfonieta, sota la direcció d’en Francesc Llongueres, l’Orquestra Simfònica Empordà Llenguadoc Rosselló, dirigida per Carles Coll i darrerament l’Orquestra Ciutat de Barcelona i Nacional de Catalunya OBC, sota la direcció d’Ernest Martínez-Izquierdo,l’Orquestra de Cambra del Bages, l'Orquestra Terrassa 48, Camerata Bacasis o l'Orquestra Simfònica del Vallès.
Si bé les actuacions han estat majoritàriament a Catalunya, l’Orfeó ha actuat a diverses ciutats espanyoles i a França, Itàlia, Àustria, Txecoslovàquia, Gran Bretanya, Holanda, Bèlgica, Suïssa i Iugoslàvia. Ha interpretat obres com: el Davide penitente, el Rèquiem i la Missa de la Coronació de W. A. Mozart; el Glòria de A. Vivaldi; el Magnificat de J. S. Bach; el Messies de Häendel, la Simfonia nº9 Op.125 de de Beethoven, etc. Cal destacar-ne les actuacions al Palau de la Musica Catalana, al Palau de la Música de Madrid, a la sala Smetena de Praga, a la sala Leopold Mozart, del Mozarteum de Salzburg, a l’Auditori Pau Casals del Vendrell, al Paranimf de la Universitat de Barcelona, al Saló Sant Jordi del Palau de la Generalitat i al Gran Teatre del Liceu. L'Orfeó Manresà va ser la primera massa coral a Espanya que va realitzar una audició en directe davant les càmeres de Televisió Espanyola, l'any 1959, a Madrid.
El 1989 va prendre part en el concurs de l’Orquestra Simfònica de Praga, en el qual li va ser atorgat un Primer Premi per a cors mixtes amb menció honorífica del jurat, per la interpretació dels Madrigals de Claudio Monteverdi. També l’any 1997 participà en el Certamen Coral de Ejea de los Caballeros, on aconseguí el segon premi. L’Orfeó Manresà, dins del seu Centenari (2001) va produir un espectacle musical en format professional, que porta als escenaris del país, una visió teatral i musical d’una etapa molt important de la història de la ciutat de Manresa, un espectacle àgil, modern i amb qualitat, amb la composició i direcció musical de Manel Camp, “El Retaule de la Llum” ,que ja han pogut veure més de 11.000 persones, a indrets com el Teatre Conservatori de Manresa, el Teatre Fortuny de Reus, el Teatre Zorrilla de Badalona, o al Gran Teatre del Liceu de Barcelona. Producció que va ser seleccionada a la Fira d’Espectacles d’Arrel Tradicional del 2001. L’any 2006 l’Orfeó Manresà participa en l’estrena de l’espectacle musical-visual “Ciutat”, per a piano, cor, formació instrumental, teatre i dansa, espectacle professional, pluridisciplinar, innovador, sobre les ciutats del nostre país, produït per la seva Fundació, que ja s'ha vist a les ciutats de Manresa i Terrassa, i que actualment està en gira. El 2008 participa en l'estrena a Catalunya de l'espectacle simfònic del grup basc Tirri Tarra, Argi Beltz – Luz Negra i el 2009 actua a L'Auditori de Barcelona interpretant el Carmina Burana de Carl Orff."
