dilluns, 2 de setembre de 2013

Orfeó Manresà (Història)


Els inicis. 
De: http://www.orfeomanresa.com/
"L'Orfeó Manresà va néixer el cinc d'octubre del 1901 en un moment històric d'expansió de la ciutat, fruit d'aquella època romàntica i apassionada de la renaixença catalana, on la ciutat incrementa els seus equipaments i en la que proliferen diaris i setmanaris d'informació.

Una mostra del creixement de les inquietuds culturals de la ciutat, és el naixement de l'Orfeó Manresà, arran d'un concert de l'Orfeó Català l'1 de setembre, que va causar molt impacte entre els membres de les entitats locals. Un grup d'entusiastes de la Lliga Regional i de l'Associació Obrera Catalanista, i sota l'impuls de l'Estanislau Casas, van treballar per crear un cor a la ciutat, a la semblança de l'Orfeó Català, aglutinant persones de diferents entitats, de diferents estrats socials i amb la clara voluntat de difondre i consolidar la llengua catalana, tot cantant i aprenent música.


L'èxit d'aquella visita de l'Orfeó Català ser memorable, tant per la qualitat musical del concert com per la llavor que deixava sembrada. El dia 12 de setembre es formà la comissió organitzadora, composta per Josep Noguera, Andreu Cabot, Josep Robèda, Ricard Cornet, Francesc Mª Capella, Andreu Pons, en Narcis Martrus i el mateix Estanislau Casas, acompanyats per en Leonci Soler i March, que va avançar els diners necessaris per realitzar aquests treballs.

El primer diumenge d'octubre de 1901, es fundava l'Orfeó, comptant amb la simpatia de la majoria de sectors i estaments de la ciutat. Naixíem en una època en que l'interès per la cultura popular apareixia arreu d'Europa de la mà del Romanticisme i a Catalunya, amb la Renaixença, que significà el retrobament, per part de les esferes intel·lectuals, dels valors autòctons, a la vegada que va constituir el punt de partida de la recuperació nacional de Catalunya. 

En aquesta reunió magna de constitució tinguda a la sala consistorial de la Casa de la Ciutat, on s'aprovaren els estatuts i reglaments, es nombrà el primer consell directiu, presidit per en Josep Jordana. 

El 28 d'octubre de 1901 va quedar establert el primer local social de l'entitat, al primer pis de la casa nº 56 del carrer d'Urgell, començant en aquest dia l'ensenyança de solfeig a les tres seccions. 
Orfeó Manresà al bosc de les Marcetes el 1902
(Arxiu Jaume Pons)

A data de 15 de febrer de l’any 1903, el cos coral, constava de 27 senyoretes, 26 homes i 17 nois. Els socis protectors eren vuitanta. 

El debut públic de l'Orfeó tingué lloc el 23 de novembre de 1902, al santuari de la Mare de Déu de la Salut, de Viladordis. En aquesta ocasió va estrenar-se una Pregària, composta per Estanislau Casas i Lluís Ribera damunt lletra de mossèn Jaume Valls i Pomés, la qual, a tall d'himne oficiós de l'Orfeó, fou costum d'interpretar. 

El concert de presentació oficial va celebrar-se el diumenge 18 de gener de 1903, a teatre del Gremi d'Agricultors, però el primer gran concert públic es va realitzar el 20 de setembre de 1903 al teatre Conservatori, el mateix dia en que va ser beneida la senyera de l'entitat."




Tos dos dissenyats per en Francesc Cuixart i Barjau (web de l'Orfeó)




República, guerra i postguerra
De: GARCIA i CASARRAMONA, Gal.la. L’Abans. Manresa recull gràfic 1876-1965. El Papiol: Editorial Efados, 2001

"El 23 de febrer de 1921, el mestre Miguel Blanch es va estrenar com a director de l'Orfeó. També va ser el fundador de I'Escola de Música de Manresa, en transformar en municipal l’escola de música de l'entitat coral.
Entre el novembre de 1926 i I'octubre de l'any següent, l'Orfeó va celebrar les noces d'argent, els 25 anys de la seva fundació. El programa festiu va ser ric i variat, i es va commemorar la primera visita de l'Orfeó Català amb unes noves actuacions d'ambdues corals. Precisament durant aquesta època, les dones de l'Orfeó portaven un vestit curt –fins al genoll- de color blanc i es va instaurar dur mantellina igual que l'Orfeó Català. La mantellina, però, va durar molt poc i temps després es va suprimir. Mes endavant, es va canviar la vestimenta i les dones van començar a anar vestides de color negre, la majoria amb vestit llarg, exceptuant quatre o cinc cantaires que anaven curtes. Els nois també van passar a vestir-se de color negre amb un llacet blanc al coll.



Amb la Guerra de 1936 es van suspendre les activitats. La mort del mestre Miguel Blanch, l'enderrocament del local social -al costal de I' església de Sant Pere Màrtir- i la dispersió dels cantaires van ser cabdals per a la seva dissolució. No es va permetre la reconstitució de la societat ni que actués


(Web memoria.cat)


fins després de gairebé dotze anys de silenci. L' Orfeó reaparegué en públic per la Llum, el febrer de 1948, amb un nou director al capdavant, el mestre Agustí Coll, que havia recuperat el caliu de l'antiga entitat amb l'anomenada Agrupación Coral Mixta del Conservatorio Municipal de Música. Mentre esperava el moment de reconstituir-se com a orfeó i malgrat la situació adversa, aquest grup va continuar assajant. Així, antics cantaires retornaren al seu estimat Orfeó. 

Foto de l'arxiu de l'Orfeó publicada a l'Abans.
A la postguerra, el primer president de I'entitat va ser Eduard Puig, seguit de Pere Vila i, anys mes tard, Josep M. Vives Llambí. Aquest darrer es recordat especialment per haver acostat l'Orfeó als manresans i instaurat la representació de sarsueles dins I'entitat. També va iniciar els viatges de l'Orfeó a l'estranger, el primer a la població italiana d'Arezzo. Sense oblidar l'aplaudit Poema de Nadal, recital per primera vegada el 1960 -amb Josep M. Descarga com a director- a Can Llop (Gironella) per Ángel Tulleuda i amb María Dolors Torra al piano. Va ser una època de gran esplendor per a una entitat que enguany es centenària."
Membres dels Carlins i Orfeó a Cançó d'amor i de guerra 1962 arxiu Salvador Soler Mas publicada a l'Abans.
Novena de Beethoven 1962 arxiu de l'Orfeó publicada a l'Abans

Época de la República. 

"Tanmateix, malgrat uns primers anys de relativa vitalitat, l’Orfeó Manresà patí una crisi important, motivada per la crisi general de públic i la reducció considerable de cantaires. El fet és que cap al 1934, el tema de la necessària renovació de l’Orfeó saltà a la premsa i, com és lògic, s’hi manifestaren diversitat d’opinions. Des d’”El Pla de Bages” es propugnava una actuació eficientment renovadora de l’Orfeó, ja que “parlant sempre d’una manera general, els orfeons viuen més del què foren que del què són” i s’apostava per una “intensa i original superació qualitativa”. “El Dia”, comentant el concert ofert a la Festa Major d’aquell mateix any, no s’estava de dir: “l’Orfeó Manresà s’ha presentat al nostre públic fent els impossibles per a donar una sensació de vitalitat. Però, francament, fa pena veure’l tan mermat. Una cinquantena de cantants per a un Orfeó d’una ciutat com Manresa!”. 
El desllorigador del problema no s’acabava de trobar. L’abril de 1936, Josep M. Serra Sallent creia “un deure patriòtic” exterioritzar el seu “crit d’angoixa” a través d’un escrit publicat a “El Pla de Bages”, on es lamentava que mentre es formaven i consolidaven orfeons a diferents pobles del Bages, el de Manresa visqués “esllanguit, esmorteït i migrat”. I afegia: “Manresans, el vostre Orfeó es mor! I jo us dic: el deixareu morir?”. Serra i Sallent feia una crida a tots els amants de la cultura musical de Manresa “perquè el seu vell i gloriós ‘Orfeó’, revisqui amb la seva antiga puixança i torni a ésser orgull de la ciutat”. Aquest escrit fou replicat amb un to molt dur per part d’alguns cantaires de l’Orfeó, els quals afirmaven que la reducció del nombre de cantaires no havia pas perjudicat la qualitat de les seves audicions. I sobre la pretesa mort de l’Orfeó deien: "l’Orfeó Manresà no es mor ans pot contestar a les crítiques insidioses, amb el seu pla de vida, ferm i brillant com en els seus millor temps… Ni hem estat vençuts, ni pensem rendir-nos. Si avui no som més, tant-se-val! L’Orfeó seguirà avant, esperant confiadament l’hora de la valoració definitiva”. Una resposta que, de manera implícita, no deixava d’admetre que l’Orfeó Manresà havia passat èpoques millors.
Durant el període de la República els presidents de l’Orfeó Manresà foren Ramon Torra i Pujol i Francesc Busquets i Carcasona i el director, Miquel Blanch i Roig, que seria assassinat durant la Guerra Civil."

La crisi i el nou Orfeó.
De: Les persones i els fets XLIV. El Pou de la Gallina.
Orfeó el 1988 (arxiu Maria Díaz)
“Els anys 1986 i 1987 sota la presidència de Pascual Piñot Busquet, antic cantaire de l’Orfeó que “va condicionar la seva acceptació a la presidència a que jo (parla Orriols) n’ocupés la vice-presidència” va significar la crisi més profunda de l’entitat. Tot va començar amb la dimissió de Josep M. Descarga, el setembre de 1986, “perquè el cor de l’Orfeó no li responia com ell hauria volgut”. La Junta momentàniament no li havia acceptat la dimissió fins que la va presentar per escrit. Al fons del problema hi ha el fet que “ l’Orfeó anava sofrint progressivament un deteriorament artístic a causa de l’envelliment dels cantaires, ja que no entrava gent de les noves generacions”. D’això, “no se’n pot donar la culpa als cantaires, sinó més aviat a una època de canvis en que la gent de les noves generacions, no trobaven els al·licients necessaris dins l’Orfeó i cada dia baixava el nombre de cantaires”. Ja Junta directiva té dificultats per trobar un substitut fins que el gener de 1987 “després de moltes gestions, de molts assessoraments i d’escoltar moltes opinions” va decantar-se pel jove professor del Conservatori i antic escolà de Montserrat, Jordi Noguera Perathoner de Navarcles. (…) Va seguir un període de reciclatge, amb l’adhesió d’alguns antics cantaires, però el resultat va ser: “el trencament del cor de l’Orfeó en dues meitats, els vells i els nous” (…) El resultat final de la crisi ha estat que “amb la renovació s’ha assolit un enorme augment de la categoria tècnica del cor (…)
En acabar l’etapa Piñot-Orriols, Jordi Noguera començà a preparar un programa sobre els valsos de Brahms que en va resultar “el seu primer èxit sorollós”. L’entitat des del 1988 passà a ser presidida per Antoni Fernandez Ayuso, antic president de les JJMM de Manresa.(…). Fernández és “el president dels actes i commemoració del 90 aniversari que culminaran a finals d’any amb un programa polifònic de compositors catalans del segle XX”, havent-se ja realitzat l’acte central amb el “David penitente” exitós: “mai havia vist cantar l’Orfeó com aquest dia en què va estar a l’alçada d’una coral de talla”.

Darrer terç del XX i principi del XXI. 

"Diverses orquestres han col·laborat amb l’Orfeó en diferents moments de la seva història: L’Orquestra Simfònica de Barcelona, La Camerata Instrumental de Catalunya, l’Orquestra de Cambra de Parbublce (Txecoslovàquia), l’Orquestra Ciutat de Barcelona, una formació instrumental de Mozerteum de Salzburg, l’Orquestra de JJMM de Catalunya, l’Orquestra Virtèlia Simfonieta, sota la direcció d’en Francesc Llongueres, l’Orquestra Simfònica Empordà Llenguadoc Rosselló, dirigida per Carles Coll i darrerament l’Orquestra Ciutat de Barcelona i Nacional de Catalunya OBC, sota la direcció d’Ernest Martínez-Izquierdo,l’Orquestra de Cambra del Bages, l'Orquestra Terrassa 48, Camerata Bacasis o l'Orquestra Simfònica del Vallès.
Si bé les actuacions han estat majoritàriament a Catalunya, l’Orfeó ha actuat a diverses ciutats espanyoles i a França, Itàlia, Àustria, Txecoslovàquia, Gran Bretanya, Holanda, Bèlgica, Suïssa i Iugoslàvia. Ha interpretat obres com: el Davide penitente, el Rèquiem i la Missa de la Coronació de W. A. Mozart; el Glòria de A. Vivaldi; el Magnificat de J. S. Bach; el Messies de Häendel, la Simfonia nº9 Op.125 de de Beethoven, etc. Cal destacar-ne les actuacions al Palau de la Musica Catalana, al Palau de la Música de Madrid, a la sala Smetena de Praga, a la sala Leopold Mozart, del Mozarteum de Salzburg, a l’Auditori Pau Casals del Vendrell, al Paranimf de la Universitat de Barcelona, al Saló Sant Jordi del Palau de la Generalitat i al Gran Teatre del Liceu. L'Orfeó Manresà va ser la primera massa coral a Espanya que va realitzar una audició en directe davant les càmeres de Televisió Espanyola, l'any 1959, a Madrid.
El 1989 va prendre part en el concurs de l’Orquestra Simfònica de Praga, en el qual li va ser atorgat un Primer Premi per a cors mixtes amb menció honorífica del jurat, per la interpretació dels Madrigals de Claudio Monteverdi. També l’any 1997 participà en el Certamen Coral de Ejea de los Caballeros, on aconseguí el segon premi. L’Orfeó Manresà, dins del seu Centenari (2001) va produir un espectacle musical en format professional, que porta als escenaris del país, una visió teatral i musical d’una etapa molt important de la història de la ciutat de Manresa, un espectacle àgil, modern i amb qualitat, amb la composició i direcció musical de Manel Camp, “El Retaule de la Llum” ,que ja han pogut veure més de 11.000 persones, a indrets com el Teatre Conservatori de Manresa, el Teatre Fortuny de Reus, el Teatre Zorrilla de Badalona, o al Gran Teatre del Liceu de Barcelona. Producció que va ser seleccionada a la Fira d’Espectacles d’Arrel Tradicional del 2001. L’any 2006 l’Orfeó Manresà participa en l’estrena de l’espectacle musical-visual “Ciutat”, per a piano, cor, formació instrumental, teatre i dansa, espectacle professional, pluridisciplinar, innovador, sobre les ciutats del nostre país, produït per la seva Fundació, que ja s'ha vist a les ciutats de Manresa i Terrassa, i que actualment està en gira. El 2008 participa en l'estrena a Catalunya de l'espectacle simfònic del grup basc Tirri Tarra, Argi Beltz – Luz Negra i el 2009 actua a L'Auditori de Barcelona interpretant el Carmina Burana de Carl Orff."

Del concert de l'Orfeó a Roma el 2010. (foto de la web de l'Orfeó)

Una comissió formada per l'Orfeó Manresà, tècnics d'ensenyament, Toni Xuclà, Oriol Farré i Josep Maria Vilar va ser els encarregats, en una primera fase, de contactar amb les entitats d'immigrants manresanes i buscar persones disposades a cantar. Es van fer diversos concerts i es va editar un cd.





Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada