dissabte, 3 de desembre del 2016

Marxa de cercavila

Manel Camp va compondre aquesta Marxa de cercavila dedicada als grallers de Manresa. L'any 2014 es va tornar a recuperar per acompanyar les autoritats cap a l'Ofici de Festa Major.




divendres, 4 de novembre del 2016

D'espies corals

Ja vaig parlar en altres entrades sobre la rivalitat entre les dues capelles de música de Manresa o entre les corals La Aurora i l'Helicon manresano.
Però es que ara va d'espies! Ho explica Francesc Perramon i Pla en un article del llibret del centenari de la Societat Coral Sant Josep de Manresa (1877-1977) editat per Caixa d’Estalvis de Manresa.

"La llavor sembrada pel mestre Anselm Clavé va germinar esplendorosament allà pels anys trenta d'aquest segle. Vull referir-me a l'etapa viscuda a través d'una de les corals claverianes que llavors també va aportar-hi el seu granet d'arena per aconseguir que la nostra ciutat estigués entre les primeres del nostre poble. Em refereixo a la Penya Joia.
(...) és que llavors les corals manresanes tenien establerta una competència que res tenia a veure amb l’animositat. Era una competència humana de fer-ho be, de gaudir d'un bon mestre, d'unes cordes nombroses i ben timbrades i també d'una parròquia adicta. A algú li sonarà estrany que parlem d'una parròquia adicta. Era així. Es podia fàcilment comprovar en les dates senyalades per a sortir a cantar al carrer. Principalment per Pasqua. Les Caramelles, la nit del dissabte de Gloria, era el dia cim, esperat durant l'any per totes les. corals manresanes. Fins a altes hores de la matinada del diumenge, eren acompanyades durant el seu recorregut pels seus "forofos", embaladint-se amb els cants del seu "coro" i enviant, de passada, els seus "espíes", a comprovar com ho feien les altres corals per establir després quina havia estat més afortunada. Era un "test" seriós, on hi existia una imparcialitat digna d'elogi, doncs la competència estava marginada en aquest cas i sí valorada totalment la força —ja que era un verdader "tour de force" aquella cantada— les dificultats de la sardana i "pout-pourri" que generalment es cantaven, la sonoritat de les veus i el conjunt armoniós del grup. Crec que era principalment aquesta competència que donava vida a les corals.

La Penya Joia, com la majoria, era formada per un nucli ben divers, nodrit especialment de gent obrera que no sabia res de música, si voleu, que tampoc coneixia l'art ni la tècnica del cant i eren molt pocs els que tenien noció de solfeig i que tampoc havien aprofundit en tenir-ne coneixements. Eren grups d'amics que els assajos els lligava a passar junts unes hores de lleure durant uns determinats dies de la setmana i fruir a l'ensems de l'amigable tertúlia que això comportava. Eren moments que s'esperaven. Era una obligació tàcitament compartida, i entre broma i broma es preparaven amb tota la bona fe del món les cantades. Que a mes de les Caramelles, podia ser la nit de Sant Joan, la Passió o alguna altra d'especial. La llarga pervivència, l'amistat dels seus components i recollir quelcom a través de les cantades per a fer l'anyal "sortida" a un lloc determinat amb el seu corresponent xeflis. A aixó era tot. (...)"


divendres, 7 d’octubre del 2016

Paisatge sonor de l'entorn de Manresa

L'Ignasi Cebrian en un interesantíssim article al Pou de la gallina descriu el ric paisatge sonor de l'entorn de Manresa:

Fotografia: Miquel Àngel Ramos a Nació Digital
"La vista és el més desenvolupat dels cinc òrgans dels sentits que tenim el humans. Per això, quan parlem de la natura ens vénen a la memòria imatges tòpiques de paisatges, d’animals o plantes. Imatges massa sovint emmudides. Gairebé mai no pensem en els sons. La realitat, però, és molt més complexa. A aquestes imatges els faltarà la banda sonora, i, també, les olors, els gustos i el tacte (temperatures i humitats ambientals).

L’Anella Verda i els diferents paisatges que la conformen és plena de sons. Cada paisatge és correspon amb un paisatge sonor. I aquests no sempre són els mateixos, canvien al llarg de dia i en el pas de les estacions de l’any. Les fonografies que n’obtenim són tan diverses com les fotografies que en podem fer, i depenen de la percepció individual i de cap a on focalitzem les orelles. Segons el fonògraf, la fonografia serà diferent.

Per començar, tenim els paisatges sonors agrícoles de Viladordis i el Poal. Escoltarem la remor de l’aigua de la sèquia afegida als cant del ocells, molt divers a la primavera i a l’estiu, i no tant a la tardor, on predominaran les veus de les garses i els tudons. I, de tant en tant, escoltarem el soroll de la maquinaria agrícola: tractors, maquines de podar. O, a prop del masos, els grunyits dels porcs, els bels d’ovelles, els cloqueigs i cants de gallines i galls, els gossos bordant o alguna vaca mugint.

Els espais naturals de l’Anella, les rieres i els rius, també tenen la seva sonografia. Quan porten aigua i ets a la vora, sents molt bé la fressa confusa de l’aigua baixant. A la qual se sobreposen els cants dels ocells: el repic de la mallerenga carbonera, el refilet del rossinyol, algun picot repercutint sobre un arbre i el cant coral d’altres ocells com el pit roig, l’oriol, la garsa, el tudó i la tórtora. A la nit i a la primavera, hi podem escoltar els raucs de les granotes, el flauteig dels gripaus, el trepig sobre la vegetació d’algun animal mamífer d’activitat crepuscular o nocturna, un porc senglar o un toixó, i els esgarips d’òlibes i mussols. A l’estiu, i cap al migdia, el carrisquejar dels grills i de les llagostes, i el brunzit dels mosquits.

En els entorns més propers a Manresa, atapeïts per xarxes viàries, hi escoltem el soroll constant de la circulació de vehicles. En algun punt, aquesta remor s’ha atenuat amb pantalles acústiques. I dins de la ciutat tot canvia. Poder escoltar els sons de la natura depèn del trànsit rodat, de l’hora del dia i del lloc on estem. El paisatge sonor del parc de Puigterrà difereix molt del de l’avinguda de les Bases. Quan el transit no ens apaga la resta de sons, podem arribar a escoltar el parrupeig dels coloms, les tórtores i tudons o el grallar d’alguna garsa despistada i, fins i tot, si bufa el vent, el soroll de les branques i de les fulles dels arbres".

No us esteu d'anar a sentir aquests concerts!

dijous, 6 d’octubre del 2016

Un instrument manresà: l'orgue-saltiri

A l'Arxiu Históric de Manresa hi ha un manuscrit anònim de finals del segle XVIII en que s'explica el mètode d'afinació d'un saltiri 
Saltiri del segle XVIII, al Museu de la Música de Barcelona

Portada del manuscrit
En una època en que ja es demanava una gran fiabilitat als instruments musicals, el saltiri resultava complex d'afinar i s'havia de fer massa sovint. Vist aquest inconvenient, un manresà, en Joseph Pujol va inventar un saltiri en que les cordes eren barretes de fusta que accionaven tubs d'aire. Així doncs, problema resolt, encara que l'instrument no va tenir gaire volada en una època en la qual el saltiri ja estava en decadència. Al Museu de la Música de Barcelona se'n conserva un que segurament és dels únics o l'únic instrument fet per un manresà que s'hi conserva.



Fotos d'Andreu Cano

Aquest invent és explicat en el manuscrit d'aquesta manera:
"En lo 10 any 1768 Joseph Pujol natural de Manresa, home de gran ingeni, y sonador de salteri, vehen al gran cuydado q. hera menester per mantenirlo afinat, idea fer un salteri ab flautas, que inventà: y com que aquest nou salteri se mantenia afinat (perq. las flautas més seguramen mantenen son to) fou aplaudit y alabat lo salteri de nova invensió. Y enseguida ne construhi molts en Barcelona aont se domicilia, y morí de pesta q. allí avia en lo any. 
Aquest salteri de flautas, porta la mateixa disposició de puns y en lloch de cordas són bastonets, o vergas de fusta. de boix un poch rebaixadas, posadas a imitació, y proporció, y forma del salteri de cordas. Ab facilitat dava lo ven lo mateix sonador".

Fitxa de l'instrument del catàleg
del Museu de la Música de Barcelona
(pp. 410-411)

Per saber-ne més:
Un mètode d'afinació del salteri del segle XVIII de J.M. Vilar


Note burlesque:
No confondre el nostre Joseph Pujol amb Joseph Pujol el "El Petòman", francès d'origen català que va triomfar al Molin Rouge exhibint la seva habilitat de fer pets de diverses maneres. Una d'elles, inventà la manera de tocar una ocarina a còpia de ventositats.

dimarts, 6 de setembre del 2016

Paco Ibañez i Manresa

Hi ha una petita anècdota a la vida de Paco Ibáñez que el relaciona estretament amb Manresa i dóna valor a tot el moviment de la música a la ciutat: el primer concert que Paco Ibánez va fer a catalunya i a tota la península, tornant del seu exili a França, va ser l’any 1968 al Teatre Kursaal de Manresa arran de la Trobada de Cançó de Testimoni.
En dues entrevistes de Toni Mata al músic al Regió 7 al 2008 i 2013 ho expliquen.

(2013)
- TONI MATA i RIU. Manresa...
- PACO IBÁÑEZ. Allà va començar tot aquest enrenou! 

- Quins records. Ja fa quaranta-cinc anys.
- Tants? No pot ser!

- Jo no hi era encara... - ... però devies estar a punt, he, he, he.

- Gairebé, gairebé.
- Recordo que el Xabier Lete, que va ser un dels cantants del concert...

- ... que portava el singular nom de Primera Trobada de Cançó de Testimoni...
- ... quan vaig acabar de cantar m'anava dient «Ona aiz, ona aiz», que vol dir «ets bo, ets bo».

- Més o menys, el mateix que li va dir Pablo Neruda a París dos anys després?
- Ell em va dir que jo havia de cantar els seus poemes perquè la meva veu estava feta per a això. Neruda em va donar l'empenta. De fet, fins aleshores, jo no havia prestat gaire atenció a obres com Veinte poemas de amor y una canción desesperada.
(...)
- Fa gairebé mig segle del concert de Manresa. Encara tindria sentit muntar-ne un amb l'etiqueta de Cançó de Testimoni?
- I tant, més que mai. Vivim temps molt salvatges. En aquella època encara hi havia gent que pensava per si mateixa, persones que lluitaven, que se sacrificaven. Ara, a la societat no hi ha per on agafar-la!


(2008)
- TONI MATA i RIU. Té present el concert de Manresa,o el record s’ha difuminat?

- PACO IBÁÑEZ. El pas del temps difumina el record, però no l’esborra. Jo vivia a França, vaig estar vint anys sense poder tornar. I quan vaig fer-ho,el primer concert que vaig fer va ser a Manresa. El primer concert és com el primer petó, et queda gravat.He,he,he...

- Qui va contactar amb vostè per dur-lo a Manresa?
- No ho recordo, la veritat. Com es va organitzar, qui va ajuntar a qui... No ho sé. Nosaltres, a París, teníem una petita activitat cultural, fèiem coses pels espanyols que hi vivien. I els diumenges fèiem teatre, cançó, pel·lícules, conferències... Agitació cultural, vaja. Fins i tot va venir Joan Manuel Serrat, que es va incorporar a un espectacle que vam fer que es deia «Historias para ser contadas», amb el portuguès Luis Cília i jo. Els catalans sempre miren cap a França, i algú de Manresa devia escoltar el tambor que sonava a París.

- Vostè tenia contactes amb cantants com Pau Riba o Maria del Mar Bonet?
- Jo, la Maria del Mar Bonet la vaig conèixer a Manresa. I el Pau Riba. I el Xavier Lete. Tots els vaig conèixer a Manresa. Però ells devien saber alguna cosa de París, suposo.

- És sorprenent que el seu primer concert a l’estat no fos en una gran ciutat.
- Qui em coneixia,a mi, a part de la meva mare i els meus germans? Una mica començava a sonar. Hauria pogut ser a Barcelona,o a Reus...però els que s’hi van apuntar van ser els de Manresa.

- Avui en dia encara hi ha molta moguda a la nostra ciutat, com per exemple amb el cicle El Club de la Cançó.
- Aleshores hi havia quelcom que s’estava coent, perquè fins i tot les cases discogràfiques anaven darrere del que anomenaven cantautors de protesta. Sabien que hi havia una sensibilitat del jovent cap a aquesta cançó reivindicativa, i anaven a la recerca d’aquests cantants per una qüestió comercial, és clar.

- Certament, era un territori verge. I no hi va haver cap problema amb el règim?
– No, tot i que abans jo no podia tornar. No havia fet el servei militar ni tenia ganes de fer-lo. Llavors va venir l’indult i vaig poder tornar. Vam agafar el cotxe amb Víctor Gómez Pin,el gran professor, el gran filòsof! El primer que vam fer va ser passar pel caseriu per anar a veure la meva tieta. Sempre recordaré que anava amb un feix de llenya i, quan em va veure, li va caure dels braços de cop. Es va emocionar molt.

- Devia ser un moment molt intens.
– Imagina’t! Vint anys després podia tornar al meu país! 

- Ni l’arribada ni l’estada no van ser complicades?
- No, gens. Jo, llavors, em vaig quedar a viure a Barcelona, feia concerts. I em vaig assabentar que calia presentar tres exemplars a governació civil per passar la censura. I per tenir el carnet professional, el sindical, havies de superar un examen. Quina broma! Llàstima que no es filmés! Hi havia una mare, amb el seu pare, amb el noiet petit,amb les castanyoles,vestit d’aragonès, fent el seu número, a veure si guanyava uns dinerons. I l’altre,vés a saber d’on venia,potser de Badajoz,i intentava tenir el seu carnet professional per guanyar-se la vida. I una taula, amb els tres o quatre del jurat, amb una campaneta. Pujaves a l’escenari, començaves a cantar... Jo vaig començar amb «Madre, yo al oro me humillo, él es mi amante y mi amado, pues de puro enamorado...» i ning-ning,ning-ning! Sona la campaneta. Ostres, no et deixaven ni començar! I després crec que va ser «La más bella niña» o «Déjame en paz,amor tirano», de Góngora. I començo a cantar «La más bella niña, de nuestro lugar. Hoy viuda y sola.Y ayer...» i campaneta altre cop. Jo vaig pensar, ostres, no et donen el carnet. I quinze dies després em diuen que estic aprovat!

- Això va ser després del concert,no? 
- Sí, dos o tres mesos després. 

- Per regularitzar la seva situació,vaja. 
- Sí, exactament,per regularitzar, com un immigrant avui en dia. Per a aquells canalles tots érem immigrants.

- I de la gent de Manresa amb qui va tractar, recorda algun nom? 
- No, cap.

- I del concert? 
- Vaig fer el repertori que tenia aleshores: «La poesia es un arma cargada de futuro», «A galopar», «Me queda la palabra»...Les cançons potents a nivell de missatge social, polític i cultural. I poètic. Recordo que quan vaig cantar «La poesia es un arma...» hi va haver molta excitació, molt soroll. La reacció del públic va ser instantània. I recordo sempre Xavier Lete, que després del concert em deia «ets bo,eh?». 

- Entre el públic devia haver-hi un caliu poc habitual. 
- I tant. És que eren ni més ni menys que gent com Xavier Lete, Mikel Laboa, Maria del Mar Bonet... Comprens? Era molt fort tot allò. 

- Eren els inicis, però hi havia molt ferro. 
- Sí, i la pedra estava ben col·locada.

- El teatre era ple? 
- I tant. Hi havia inquietud entre el jovent per aquest tipus de can- çó. La gent que va venir es va abocar al concert. 

- En els concerts dels dies següents, a la facultat d’Arquitectura de la Universitat Central i a l’Escola de Periodisme, a Barcelona, llavors a la facultat de Medicina,a Saragossa... aquesta màgia es va anar repetint? 
- Hi havia molta càrrega política, de trenta anys de dictadura, de crims impunes... Els grans criminals de guerra encara sortien al balcó, traient pit amb tot el cinisme del món... En contrapartida hi havia un jovent que començava a prendre consciència que la guerra civil havia estat un genocidi, que tot allò no es podia aguantar. I, a més, amb aquesta barra d’imposar i de privar la gent de la seva opinió, la seva llibertat, la seva sensibilitat. Hi va haver una reacció social molt forta, també del jovent.

- Pel que fa a la premsa, hi va haver ressò? 
- Als diaris ja hi havia gent que tot allò que podia ho treia, ho aprofitaven per transmetre tot això. Hi havia ambient. 

- Actuar a Manresa li va obrir portes? 
- No va tenir una repercussió gaire gran. Però, per exemple, el que aleshores era director de Sonoplay era a Mallorca i va agafar l’avió quan va saber que jo actuava a Manresa. I quan va veure la reacció del públic ho va tenir clar. Ja estava sensibilitzat i comercialment parlant això era una bona picossada per a ell.I no vaig trigar gens a signar el contracte. Així doncs, puc dir que de Manresa va sortir el contracte i els meus primers discos a l’estat es van publicar a Sonoplay. Manresa té una importància personal.

- Resulta fascinant que, en una societat tan sofisticada, Paco Ibáñez mantingui la seva vigència amb la veu i una guitarra. És un dels seus grans triomfs?
- Una guitarra és una orquestra. I la veu també. 

- Sempre ha dit que l’única autoritat, per a vostè,és el públic. 
- I tant, sempre ho mantindré. I també és important el criteri d’un mateix, i tenir la sort de trobar el poema, la música que hi correspon, poder-lo cantar, poder-lo gravar... Això és el màxim que pots demanar.

- Per què mai no ha volgut recollir cap premi? 
- Mai! De ningú no el vull rebre. Ningú no m’ha de donar un premi. Puc rebre un regal, un gest, l’accepto. Però els premis són muntatges comercials,polítics.Per què un ministre m’ha de donar un premi? De res, home. Has vist la cara que posen tots els que reben un premi? Ho trobo insultant.



Per saber-ne més:
Entrevista a Regió7 abans d'un concert a Manresa el 25-10-2013


Entrevista a Regió7 arran del 40è anniversari del primer concert a l'estat després de l'exili el dimecres, 20 de febrer del 2008

http://www.regio7.cat/cultures/2013/10/28/organitzadors-del-concert-del-1968/248242.html

divendres, 26 d’agost del 2016

Josep M. Planes i la Festa Major

Aquest blog també s'afegeix al 80è anniversari de l'assassinat del periodista Josep Maria Planes (Manresa, 31 de gener de 1907 -Barcelona, 24 d'agost de 1936)- Un dels primers articles que va escriure és aquesta presentació de la festa major de Manresa de l'any 1924. 

Fotografia de la revista CIVTAT
Festa Major

"Què tindran aquestes paraules, que a l'oïr-les ja ens porten a la memòria un cúmul de records? Campanes enlaire, gent excessivament endiumenjada, forasters amb guardapols encarcarat i maleta d'un vermell comprometedor; empentes, àpats pantagruèlics, cafeters que fan l'agost, espectacles cridaners i òpera econòmica. Música: música bona, música mitjana i música dolenta; sobretot música dolenta. Sol, molt sol; d'aquell que cau a plom, que sembla que rebot al tocar a terra. Jovent que fa broma, donzelles que fan broma, tothom fa broma! Més forasters, d'aqueslls que de tant venir cada any, quasi bé ja no ho són de forasters. Altra volta empentes i música i sol i processó de compromís. Sermons dissimuladament patriòtics, corporacions renegres amb olor de neftalina i balls amb la mateixa sentor.
Festa major de la gent i diada pitjor d'un seguit de bestioletes que paguen amb la vida llur la nostra alegria. Una alegria que té molta semblança amb l'espuma de xampany de poc preu.
Tot això és festa major. Tot això, i encara una pila de coses més que, com les tronades i castells de focs, estan oficialment destinades a alegrar-nos l'existència. I ens alegrm, doncs no ens queda pas altre remei. Aquell arròs, que el coneixem com si fossim de família, no ens ho perdonaria mai, que no ens alegréssim.
I presidint tot aquest guirigall, la Seu, la nostra Seu s'alça ufanosa i fins si gosés, faria una mitja rialleta de senyor Esteve satisfet.
Festa major! Font inestroncable de temes per poetes carrinclons, jo et saludo. Et faig sapiguer que et saludo i et tinc un xic, un xic de malícia. La meva salutació és donada baix la "corda civil", que diria Pirandello, si Pirandello tingués el mal gust d'escriure alguna cosa sobre qualque festa major."
PLA DE BAGES Diari de Manresa de divendres 29 d'agost de 1924

Per saber-ne més:
http://www.memoria.cat/planes/

divendres, 12 d’agost del 2016

Sac de gemecs a Manresa

El sac de gemecs (i segurament també amb el flabiol) és  l'instrument musical popular amb més llarg recorregut històric a les nostres contrades. Encara que ara ens sembli que la gralla és l'acompanyament de figures i balls, sempre havia estat bàsicament el so del sac qui ho feia.
Aquí exposo una petita cronologia, que en la part bàsica és deguda al treball de Jordi Guilera al seu blog.

1399. Al Llibre vermell de Montserrat es deixa constància que els pelegrins que hi anaven empraven la cornamusa (ball rodó "Cuncti simus concanentes"). Segons Felip Pedrell, una altra melodia del Llibre vermell, “Los set goits”, és una tonada de sac de gemecs i flabiol.

1593. Document de 12 de maig de 1593, conservat a l’Arxiu Comarcal del Bages i que forma part de les cròniques de la vegueria i de la batllia de la ciutat de Manresa, en què se cita una mitja cobla: “Joan Roca sotsveguer de Manresa ha denunciat com diumenge prop passat que comptavem nou del present y corrent mes de maig estant jo informat per lo hosta del pont de Cabrianes que deves la parroquia de Sant Benet de Bages y per tot aquell contorn anaven alguns lladres y bandolers disfressats ahir de bon mati ab set o vuyt fadrins de companya deves la parroquia predita y axi al que fui y arribi prop lo monastir de Sant Benet sentirem juglars que sonaven ab tamborino y cornamusa y sentirem tambe grans avalots de saltar y ballar y axi presumint que en los dits balls y avalots serien algu o alguns de dits lladres y bandolers anarem alli hont bellaven ço es en lo primer pati de dit monestir ahont trobarem y verem molta gent que bellaven, saltaven y ahinaven movent gran struendo y ruido y viu al entorn del ball molts homes armats de pedrenyals...”

1594. Document de l’Arxiu de la Seu de Manresa (plec Vegueria), recollit per en Joaquim Sarret i Arbós (1853-1935), historiador i arxiver de Manresa, al seu manuscrit inèdit Història de l’art musical a Manresa (inèdit) , en què se cita una mitja cobla: “1594, 19 d’abril. Hieronim Corrons, pages hereu del mas Corrons, parrochià de Manresa, denuncia. Señor lo Dissapte del Ram més prop passat en la nit, en Prat, teixidor de draps de lli y un mosso seu o qui està en casa sua, Anthoni Garrigosa, traginer, Ramon Espada, Miquel Serra, treballadors de la present ciutat de Manresa i un altre fadrí que no el conec, a pres segons tinc entes que foren anats per les cases de la parròquia de St Sadurní de Salelles cantant i els dits Prat i Garrigosa sonant el u amb flauta i tamborí i l’altre amb cornamusa, demanant caramelles i aplegant ous i el que els volien donar arribaren en casa mia, que ja era matinada, que encara ningú en casa mia i havia llevat, hi com sentirem sonar nos llevarem i jo viu als dalt anomenats i als dits Garrigosa i Prat que sonaven i els altres cantaven cançons a la Verge Maria i viu que el u d’ells amb una sistella aportava ous, els quals digueren que els ho havia donat i jo com ja entengué el que cercaven perque altres vegades ja n’havia vist, no agordi que fessin mes cerimonia sino que els fui donar alguns ous que no podria dir quants per quant ma mare els ho va donar i els vaig dir que si volien menjar i beure, i així els ne doni i en apres se n’anaren de ma casa, tot camí de Manresa.”

Al Segle XVI per les ballades de ciutat i en temps de Pasqua per les caramelles d'usava la flauta el tamborí i las cornamusa (Sarret i Arbós a Història de l’art musical a Manresa)

1902. Genís Santasusagna sacaire de Sant Joan de Vilatorrada, segons una informació oral recollida per Aureli Capmany el 1920, aquest sacaire, d’uns 70 anys, tocava amb cornamusa la música del ball de bastons de Manresa. També acompanyava a la mateixa ciutat el ball de nans i els caramellaires. De fet, es conserva una foto del concurs de figures que es va fer per la Mercè de 1902 a Barcelona en què s’observa la comparsa de gegants i nans de Manresa i en Genís Santasusagna al mig sonant el sac. 
Foto i cita del blog del sac de gemecs
S’hi aprecia una manera ben especial d’agafar el sac, amb la bossa sota el braç dret i no l’esquerre i amb els bordons recolzats sobre el braç esquerre. Al concurs de figures el grup de gegants i nans de Manresa va rebre la medalla d’or del concurs, compartida amb la imatgeria de Berga, i de manera específica els nans van rebre una altra medalla d’or. En Genís Santasusagna va cobrar 10 pessetes per la feina. 

1927. Els gegants de Manresa acompanyats de flabiol, tambor i sac de gemecs.

1931. El mot sac de gemecs també s'ha fet servir per fer metàfora d'un soroll desagradable.Com a exemple, citar a Amat i Piniella assidu del Kursaal, tant pel cinema, música o teatre que opinava així de l’aparell de so del local:
No tenim però, gaire confiança en l’aparell sonor del Gran Kursaal, que més aviat sembla un sac de gemecs que no pas un Western Elèctric o el que sigui."(Diari “El Dia”, 22-12-1931)

1943. Postal amb els gegants i capgrossos de la ciutat, davant l'ajuntament (Cedida per Montserrat Sobrevias a Fotografies antigues de Manresa


1986. El sac de gemecs ha deixat petjada en molts apartats de la música i no tant sols en la música popular. Per exemple, J. M. Vilar, en un article aparegut a la revista Interval el febrer d’aquell any, esmenta el sac de gemecs en parlar de l’origen dels preludis: “En l’ocasió en què parlàvem de la Suite, fèiem esment de com, gairebé sempre, va anar encapçalada per un preludi, moviment de caràcter normalment ràpid que té el seu origen en els exercicis de mecanisme (de dits) que, de forma improvisada, feien els instrumentistes abans de començar la peça, al temps que acabaven d’afinar les múltiples cordes de l’instrument en el cas del llaüt. El preludi naixia en el moment en què el compositor no el confiava ja a l’intèrpret, sinó que l’escrivia ell com una part més de la Suite. Quelcom de semblant a aquella prehistòria del preludi s’ha conservat, en l’àmbit de la música folklòrica, entre alguns instrumentistes de cornamusa que acaben d’afinar els bordons mentre “fan dits i llavi”. [...]” (VILAR, J. M. “Les formes lliures”. Interval, núm. 59. Berga. Febrer de 1986)

1986. Fundació del grup Nakki en el que Txema Morales toca el sac de gemecs. 
Nakki a una foto del catàleg de l'exposició sobre El sac de gemecs a Catalunya-1990-Departament de Cultura de la generalitat de Catalunya
mp3 de Corrandes de Nakki. 1991
1991. Els Nakki graven el disc Bòria avall, any en que el Txema és la imatge del cartell del 4t Tradicionàrius. 

Es pot ben bé dir que ell és el reintroductor del sac a Manresa i el Bages.

1992. Txema Morales forma part de la Simfònica de la gralla amb els que grava el disc del Tradicionàrius.

1994-96. El sac de gemecs acompanya els bastoners de Sant Jordi de l'ACB.

2001. Alba Logan amb altres grallers formen el grup Enrenou folc on comença a tocar el sac de gemecs. Posteriorment ho farà també amb els Berros de la cort (a la foto el 2011) i altres grups.

2014. Es recupera, i s'introdueix altra vegada al repertori dels geganters, una tonada d'acompanyament dels nans de Manresa que tocava el sacaire Genis Santasusagna a principis de segle, amb un arranjament a tres veus d'Alba Logan

Per saber-ne més:
Blog del sac de gemecs de Jordi Guilera
Article d'Amat i Piniella
Txema Morales Luthier d'inxes de sac i altres instruments
Blog d'Alba Logan