Hi ha una petita anècdota a la vida de Paco Ibáñez que el relaciona estretament amb Manresa i dóna valor a tot el moviment de la música a la ciutat: el primer concert que Paco Ibánez va fer a catalunya i a tota la península, tornant del seu exili a França, va ser l’any 1968 al Teatre Kursaal de Manresa arran de la Trobada de Cançó de Testimoni.
En dues entrevistes de Toni Mata al músic al Regió 7 al 2008 i 2013 ho expliquen.
(2013)
- TONI MATA i RIU. Manresa...
- PACO IBÁÑEZ. Allà va començar tot aquest enrenou!
- Quins records. Ja fa quaranta-cinc anys.
- Tants? No pot ser!
- Jo no hi era encara... - ... però devies estar a punt, he, he, he.
- Gairebé, gairebé.
- Recordo que el Xabier Lete, que va ser un dels cantants del concert...
- ... que portava el singular nom de Primera Trobada de Cançó de Testimoni...
- ... quan vaig acabar de cantar m'anava dient «Ona aiz, ona aiz», que vol dir «ets bo, ets bo».
- Més o menys, el mateix que li va dir Pablo Neruda a París dos anys després?
- Ell em va dir que jo havia de cantar els seus poemes perquè la meva veu estava feta per a això. Neruda em va donar l'empenta. De fet, fins aleshores, jo no havia prestat gaire atenció a obres com Veinte poemas de amor y una canción desesperada.
(...)
- Fa gairebé mig segle del concert de Manresa. Encara tindria sentit muntar-ne un amb l'etiqueta de Cançó de Testimoni?
- I tant, més que mai. Vivim temps molt salvatges. En aquella època encara hi havia gent que pensava per si mateixa, persones que lluitaven, que se sacrificaven. Ara, a la societat no hi ha per on agafar-la!
(2008)
- TONI MATA i RIU. Té present el concert de Manresa,o el record s’ha difuminat?
- PACO IBÁÑEZ. El pas del temps difumina el record, però no l’esborra. Jo vivia a França, vaig estar vint anys sense poder tornar. I quan vaig fer-ho,el primer concert que vaig fer va ser a Manresa. El primer concert és com el primer petó, et queda gravat.He,he,he...
- Qui va contactar amb vostè per dur-lo a Manresa?
- No ho recordo, la veritat. Com es va organitzar, qui va ajuntar a qui... No ho sé. Nosaltres, a París, teníem una petita activitat cultural, fèiem coses pels espanyols que hi vivien. I els diumenges fèiem teatre, cançó, pel·lícules, conferències... Agitació cultural, vaja. Fins i tot va venir Joan Manuel Serrat, que es va incorporar a un espectacle que vam fer que es deia «Historias para ser contadas», amb el portuguès Luis Cília i jo. Els catalans sempre miren cap a França, i algú de Manresa devia escoltar el tambor que sonava a París.
- Vostè tenia contactes amb cantants com Pau Riba o Maria del Mar Bonet?
- Jo, la Maria del Mar Bonet la vaig conèixer a Manresa. I el Pau Riba. I el Xavier Lete. Tots els vaig conèixer a Manresa. Però ells devien saber alguna cosa de París, suposo.
- És sorprenent que el seu primer concert a l’estat no fos en una gran ciutat.
- Qui em coneixia,a mi, a part de la meva mare i els meus germans? Una mica començava a sonar. Hauria pogut ser a Barcelona,o a Reus...però els que s’hi van apuntar van ser els de Manresa.
- Avui en dia encara hi ha molta moguda a la nostra ciutat, com per exemple amb el cicle El Club de la Cançó.
- Aleshores hi havia quelcom que s’estava coent, perquè fins i tot les cases discogràfiques anaven darrere del que anomenaven cantautors de protesta. Sabien que hi havia una sensibilitat del jovent cap a aquesta cançó reivindicativa, i anaven a la recerca d’aquests cantants per una qüestió comercial, és clar.
- Certament, era un territori verge. I no hi va haver cap problema amb el règim?
– No, tot i que abans jo no podia tornar. No havia fet el servei militar ni tenia ganes de fer-lo. Llavors va venir l’indult i vaig poder tornar. Vam agafar el cotxe amb Víctor Gómez Pin,el gran professor, el gran filòsof! El primer que vam fer va ser passar pel caseriu per anar a veure la meva tieta. Sempre recordaré que anava amb un feix de llenya i, quan em va veure, li va caure dels braços de cop. Es va emocionar molt.
- Devia ser un moment molt intens.
– Imagina’t! Vint anys després podia tornar al meu país!
- Ni l’arribada ni l’estada no van ser complicades?
- No, gens. Jo, llavors, em vaig quedar a viure a Barcelona, feia concerts. I em vaig assabentar que calia presentar tres exemplars a governació civil per passar la censura. I per tenir el carnet professional, el sindical, havies de superar un examen. Quina broma! Llàstima que no es filmés! Hi havia una mare, amb el seu pare, amb el noiet petit,amb les castanyoles,vestit d’aragonès, fent el seu número, a veure si guanyava uns dinerons. I l’altre,vés a saber d’on venia,potser de Badajoz,i intentava tenir el seu carnet professional per guanyar-se la vida. I una taula, amb els tres o quatre del jurat, amb una campaneta. Pujaves a l’escenari, començaves a cantar... Jo vaig començar amb «Madre, yo al oro me humillo, él es mi amante y mi amado, pues de puro enamorado...» i ning-ning,ning-ning! Sona la campaneta. Ostres, no et deixaven ni començar! I després crec que va ser «La más bella niña» o «Déjame en paz,amor tirano», de Góngora. I començo a cantar «La más bella niña, de nuestro lugar. Hoy viuda y sola.Y ayer...» i campaneta altre cop. Jo vaig pensar, ostres, no et donen el carnet. I quinze dies després em diuen que estic aprovat!
- Això va ser després del concert,no?
- Sí, dos o tres mesos després.
- Per regularitzar la seva situació,vaja.
- Sí, exactament,per regularitzar, com un immigrant avui en dia. Per a aquells canalles tots érem immigrants.
- I de la gent de Manresa amb qui va tractar, recorda algun nom?
- No, cap.
- I del concert?
- Vaig fer el repertori que tenia aleshores: «La poesia es un arma cargada de futuro», «A galopar», «Me queda la palabra»...Les cançons potents a nivell de missatge social, polític i cultural. I poètic. Recordo que quan vaig cantar «La poesia es un arma...» hi va haver molta excitació, molt soroll. La reacció del públic va ser instantània. I recordo sempre Xavier Lete, que després del concert em deia «ets bo,eh?».
- Entre el públic devia haver-hi un caliu poc habitual.
- I tant. És que eren ni més ni menys que gent com Xavier Lete, Mikel Laboa, Maria del Mar Bonet... Comprens? Era molt fort tot allò.
- Eren els inicis, però hi havia molt ferro.
- Sí, i la pedra estava ben col·locada.
- El teatre era ple?
- I tant. Hi havia inquietud entre el jovent per aquest tipus de can- çó. La gent que va venir es va abocar al concert.
- En els concerts dels dies següents, a la facultat d’Arquitectura de la Universitat Central i a l’Escola de Periodisme, a Barcelona, llavors a la facultat de Medicina,a Saragossa... aquesta màgia es va anar repetint?
- Hi havia molta càrrega política, de trenta anys de dictadura, de crims impunes... Els grans criminals de guerra encara sortien al balcó, traient pit amb tot el cinisme del món... En contrapartida hi havia un jovent que començava a prendre consciència que la guerra civil havia estat un genocidi, que tot allò no es podia aguantar. I, a més, amb aquesta barra d’imposar i de privar la gent de la seva opinió, la seva llibertat, la seva sensibilitat. Hi va haver una reacció social molt forta, també del jovent.
- Pel que fa a la premsa, hi va haver ressò?
- Als diaris ja hi havia gent que tot allò que podia ho treia, ho aprofitaven per transmetre tot això. Hi havia ambient.
- Actuar a Manresa li va obrir portes?
- No va tenir una repercussió gaire gran. Però, per exemple, el que aleshores era director de Sonoplay era a Mallorca i va agafar l’avió quan va saber que jo actuava a Manresa. I quan va veure la reacció del públic ho va tenir clar. Ja estava sensibilitzat i comercialment parlant això era una bona picossada per a ell.I no vaig trigar gens a signar el contracte. Així doncs, puc dir que de Manresa va sortir el contracte i els meus primers discos a l’estat es van publicar a Sonoplay. Manresa té una importància personal.
- Resulta fascinant que, en una societat tan sofisticada, Paco Ibáñez mantingui la seva vigència amb la veu i una guitarra. És un dels seus grans triomfs?
- Una guitarra és una orquestra. I la veu també.
- Sempre ha dit que l’única autoritat, per a vostè,és el públic.
- I tant, sempre ho mantindré. I també és important el criteri d’un mateix, i tenir la sort de trobar el poema, la música que hi correspon, poder-lo cantar, poder-lo gravar... Això és el màxim que pots demanar.
- Per què mai no ha volgut recollir cap premi?
- Mai! De ningú no el vull rebre. Ningú no m’ha de donar un premi. Puc rebre un regal, un gest, l’accepto. Però els premis són muntatges comercials,polítics.Per què un ministre m’ha de donar un premi? De res, home. Has vist la cara que posen tots els que reben un premi? Ho trobo insultant.
Per saber-ne més:
Entrevista a Regió7 abans d'un concert a Manresa el 25-10-2013
Entrevista a Regió7 arran del 40è anniversari del primer concert a l'estat després de l'exili el dimecres, 20 de febrer del 2008
http://www.regio7.cat/cultures/2013/10/28/organitzadors-del-concert-del-1968/248242.html
