dilluns, 2 de setembre del 2013

Orfeó Manresà (Història)


Els inicis. 
De: http://www.orfeomanresa.com/
"L'Orfeó Manresà va néixer el cinc d'octubre del 1901 en un moment històric d'expansió de la ciutat, fruit d'aquella època romàntica i apassionada de la renaixença catalana, on la ciutat incrementa els seus equipaments i en la que proliferen diaris i setmanaris d'informació.

Una mostra del creixement de les inquietuds culturals de la ciutat, és el naixement de l'Orfeó Manresà, arran d'un concert de l'Orfeó Català l'1 de setembre, que va causar molt impacte entre els membres de les entitats locals. Un grup d'entusiastes de la Lliga Regional i de l'Associació Obrera Catalanista, i sota l'impuls de l'Estanislau Casas, van treballar per crear un cor a la ciutat, a la semblança de l'Orfeó Català, aglutinant persones de diferents entitats, de diferents estrats socials i amb la clara voluntat de difondre i consolidar la llengua catalana, tot cantant i aprenent música.


L'èxit d'aquella visita de l'Orfeó Català ser memorable, tant per la qualitat musical del concert com per la llavor que deixava sembrada. El dia 12 de setembre es formà la comissió organitzadora, composta per Josep Noguera, Andreu Cabot, Josep Robèda, Ricard Cornet, Francesc Mª Capella, Andreu Pons, en Narcis Martrus i el mateix Estanislau Casas, acompanyats per en Leonci Soler i March, que va avançar els diners necessaris per realitzar aquests treballs.

El primer diumenge d'octubre de 1901, es fundava l'Orfeó, comptant amb la simpatia de la majoria de sectors i estaments de la ciutat. Naixíem en una època en que l'interès per la cultura popular apareixia arreu d'Europa de la mà del Romanticisme i a Catalunya, amb la Renaixença, que significà el retrobament, per part de les esferes intel·lectuals, dels valors autòctons, a la vegada que va constituir el punt de partida de la recuperació nacional de Catalunya. 

En aquesta reunió magna de constitució tinguda a la sala consistorial de la Casa de la Ciutat, on s'aprovaren els estatuts i reglaments, es nombrà el primer consell directiu, presidit per en Josep Jordana. 

El 28 d'octubre de 1901 va quedar establert el primer local social de l'entitat, al primer pis de la casa nº 56 del carrer d'Urgell, començant en aquest dia l'ensenyança de solfeig a les tres seccions. 
Orfeó Manresà al bosc de les Marcetes el 1902
(Arxiu Jaume Pons)

A data de 15 de febrer de l’any 1903, el cos coral, constava de 27 senyoretes, 26 homes i 17 nois. Els socis protectors eren vuitanta. 

El debut públic de l'Orfeó tingué lloc el 23 de novembre de 1902, al santuari de la Mare de Déu de la Salut, de Viladordis. En aquesta ocasió va estrenar-se una Pregària, composta per Estanislau Casas i Lluís Ribera damunt lletra de mossèn Jaume Valls i Pomés, la qual, a tall d'himne oficiós de l'Orfeó, fou costum d'interpretar. 

El concert de presentació oficial va celebrar-se el diumenge 18 de gener de 1903, a teatre del Gremi d'Agricultors, però el primer gran concert públic es va realitzar el 20 de setembre de 1903 al teatre Conservatori, el mateix dia en que va ser beneida la senyera de l'entitat."




Tos dos dissenyats per en Francesc Cuixart i Barjau (web de l'Orfeó)




República, guerra i postguerra
De: GARCIA i CASARRAMONA, Gal.la. L’Abans. Manresa recull gràfic 1876-1965. El Papiol: Editorial Efados, 2001

"El 23 de febrer de 1921, el mestre Miguel Blanch es va estrenar com a director de l'Orfeó. També va ser el fundador de I'Escola de Música de Manresa, en transformar en municipal l’escola de música de l'entitat coral.
Entre el novembre de 1926 i I'octubre de l'any següent, l'Orfeó va celebrar les noces d'argent, els 25 anys de la seva fundació. El programa festiu va ser ric i variat, i es va commemorar la primera visita de l'Orfeó Català amb unes noves actuacions d'ambdues corals. Precisament durant aquesta època, les dones de l'Orfeó portaven un vestit curt –fins al genoll- de color blanc i es va instaurar dur mantellina igual que l'Orfeó Català. La mantellina, però, va durar molt poc i temps després es va suprimir. Mes endavant, es va canviar la vestimenta i les dones van començar a anar vestides de color negre, la majoria amb vestit llarg, exceptuant quatre o cinc cantaires que anaven curtes. Els nois també van passar a vestir-se de color negre amb un llacet blanc al coll.



Amb la Guerra de 1936 es van suspendre les activitats. La mort del mestre Miguel Blanch, l'enderrocament del local social -al costal de I' església de Sant Pere Màrtir- i la dispersió dels cantaires van ser cabdals per a la seva dissolució. No es va permetre la reconstitució de la societat ni que actués


(Web memoria.cat)


fins després de gairebé dotze anys de silenci. L' Orfeó reaparegué en públic per la Llum, el febrer de 1948, amb un nou director al capdavant, el mestre Agustí Coll, que havia recuperat el caliu de l'antiga entitat amb l'anomenada Agrupación Coral Mixta del Conservatorio Municipal de Música. Mentre esperava el moment de reconstituir-se com a orfeó i malgrat la situació adversa, aquest grup va continuar assajant. Així, antics cantaires retornaren al seu estimat Orfeó. 

Foto de l'arxiu de l'Orfeó publicada a l'Abans.
A la postguerra, el primer president de I'entitat va ser Eduard Puig, seguit de Pere Vila i, anys mes tard, Josep M. Vives Llambí. Aquest darrer es recordat especialment per haver acostat l'Orfeó als manresans i instaurat la representació de sarsueles dins I'entitat. També va iniciar els viatges de l'Orfeó a l'estranger, el primer a la població italiana d'Arezzo. Sense oblidar l'aplaudit Poema de Nadal, recital per primera vegada el 1960 -amb Josep M. Descarga com a director- a Can Llop (Gironella) per Ángel Tulleuda i amb María Dolors Torra al piano. Va ser una època de gran esplendor per a una entitat que enguany es centenària."
Membres dels Carlins i Orfeó a Cançó d'amor i de guerra 1962 arxiu Salvador Soler Mas publicada a l'Abans.
Novena de Beethoven 1962 arxiu de l'Orfeó publicada a l'Abans

Época de la República. 

"Tanmateix, malgrat uns primers anys de relativa vitalitat, l’Orfeó Manresà patí una crisi important, motivada per la crisi general de públic i la reducció considerable de cantaires. El fet és que cap al 1934, el tema de la necessària renovació de l’Orfeó saltà a la premsa i, com és lògic, s’hi manifestaren diversitat d’opinions. Des d’”El Pla de Bages” es propugnava una actuació eficientment renovadora de l’Orfeó, ja que “parlant sempre d’una manera general, els orfeons viuen més del què foren que del què són” i s’apostava per una “intensa i original superació qualitativa”. “El Dia”, comentant el concert ofert a la Festa Major d’aquell mateix any, no s’estava de dir: “l’Orfeó Manresà s’ha presentat al nostre públic fent els impossibles per a donar una sensació de vitalitat. Però, francament, fa pena veure’l tan mermat. Una cinquantena de cantants per a un Orfeó d’una ciutat com Manresa!”. 
El desllorigador del problema no s’acabava de trobar. L’abril de 1936, Josep M. Serra Sallent creia “un deure patriòtic” exterioritzar el seu “crit d’angoixa” a través d’un escrit publicat a “El Pla de Bages”, on es lamentava que mentre es formaven i consolidaven orfeons a diferents pobles del Bages, el de Manresa visqués “esllanguit, esmorteït i migrat”. I afegia: “Manresans, el vostre Orfeó es mor! I jo us dic: el deixareu morir?”. Serra i Sallent feia una crida a tots els amants de la cultura musical de Manresa “perquè el seu vell i gloriós ‘Orfeó’, revisqui amb la seva antiga puixança i torni a ésser orgull de la ciutat”. Aquest escrit fou replicat amb un to molt dur per part d’alguns cantaires de l’Orfeó, els quals afirmaven que la reducció del nombre de cantaires no havia pas perjudicat la qualitat de les seves audicions. I sobre la pretesa mort de l’Orfeó deien: "l’Orfeó Manresà no es mor ans pot contestar a les crítiques insidioses, amb el seu pla de vida, ferm i brillant com en els seus millor temps… Ni hem estat vençuts, ni pensem rendir-nos. Si avui no som més, tant-se-val! L’Orfeó seguirà avant, esperant confiadament l’hora de la valoració definitiva”. Una resposta que, de manera implícita, no deixava d’admetre que l’Orfeó Manresà havia passat èpoques millors.
Durant el període de la República els presidents de l’Orfeó Manresà foren Ramon Torra i Pujol i Francesc Busquets i Carcasona i el director, Miquel Blanch i Roig, que seria assassinat durant la Guerra Civil."

La crisi i el nou Orfeó.
De: Les persones i els fets XLIV. El Pou de la Gallina.
Orfeó el 1988 (arxiu Maria Díaz)
“Els anys 1986 i 1987 sota la presidència de Pascual Piñot Busquet, antic cantaire de l’Orfeó que “va condicionar la seva acceptació a la presidència a que jo (parla Orriols) n’ocupés la vice-presidència” va significar la crisi més profunda de l’entitat. Tot va començar amb la dimissió de Josep M. Descarga, el setembre de 1986, “perquè el cor de l’Orfeó no li responia com ell hauria volgut”. La Junta momentàniament no li havia acceptat la dimissió fins que la va presentar per escrit. Al fons del problema hi ha el fet que “ l’Orfeó anava sofrint progressivament un deteriorament artístic a causa de l’envelliment dels cantaires, ja que no entrava gent de les noves generacions”. D’això, “no se’n pot donar la culpa als cantaires, sinó més aviat a una època de canvis en que la gent de les noves generacions, no trobaven els al·licients necessaris dins l’Orfeó i cada dia baixava el nombre de cantaires”. Ja Junta directiva té dificultats per trobar un substitut fins que el gener de 1987 “després de moltes gestions, de molts assessoraments i d’escoltar moltes opinions” va decantar-se pel jove professor del Conservatori i antic escolà de Montserrat, Jordi Noguera Perathoner de Navarcles. (…) Va seguir un període de reciclatge, amb l’adhesió d’alguns antics cantaires, però el resultat va ser: “el trencament del cor de l’Orfeó en dues meitats, els vells i els nous” (…) El resultat final de la crisi ha estat que “amb la renovació s’ha assolit un enorme augment de la categoria tècnica del cor (…)
En acabar l’etapa Piñot-Orriols, Jordi Noguera començà a preparar un programa sobre els valsos de Brahms que en va resultar “el seu primer èxit sorollós”. L’entitat des del 1988 passà a ser presidida per Antoni Fernandez Ayuso, antic president de les JJMM de Manresa.(…). Fernández és “el president dels actes i commemoració del 90 aniversari que culminaran a finals d’any amb un programa polifònic de compositors catalans del segle XX”, havent-se ja realitzat l’acte central amb el “David penitente” exitós: “mai havia vist cantar l’Orfeó com aquest dia en què va estar a l’alçada d’una coral de talla”.

Darrer terç del XX i principi del XXI. 

"Diverses orquestres han col·laborat amb l’Orfeó en diferents moments de la seva història: L’Orquestra Simfònica de Barcelona, La Camerata Instrumental de Catalunya, l’Orquestra de Cambra de Parbublce (Txecoslovàquia), l’Orquestra Ciutat de Barcelona, una formació instrumental de Mozerteum de Salzburg, l’Orquestra de JJMM de Catalunya, l’Orquestra Virtèlia Simfonieta, sota la direcció d’en Francesc Llongueres, l’Orquestra Simfònica Empordà Llenguadoc Rosselló, dirigida per Carles Coll i darrerament l’Orquestra Ciutat de Barcelona i Nacional de Catalunya OBC, sota la direcció d’Ernest Martínez-Izquierdo,l’Orquestra de Cambra del Bages, l'Orquestra Terrassa 48, Camerata Bacasis o l'Orquestra Simfònica del Vallès.
Si bé les actuacions han estat majoritàriament a Catalunya, l’Orfeó ha actuat a diverses ciutats espanyoles i a França, Itàlia, Àustria, Txecoslovàquia, Gran Bretanya, Holanda, Bèlgica, Suïssa i Iugoslàvia. Ha interpretat obres com: el Davide penitente, el Rèquiem i la Missa de la Coronació de W. A. Mozart; el Glòria de A. Vivaldi; el Magnificat de J. S. Bach; el Messies de Häendel, la Simfonia nº9 Op.125 de de Beethoven, etc. Cal destacar-ne les actuacions al Palau de la Musica Catalana, al Palau de la Música de Madrid, a la sala Smetena de Praga, a la sala Leopold Mozart, del Mozarteum de Salzburg, a l’Auditori Pau Casals del Vendrell, al Paranimf de la Universitat de Barcelona, al Saló Sant Jordi del Palau de la Generalitat i al Gran Teatre del Liceu. L'Orfeó Manresà va ser la primera massa coral a Espanya que va realitzar una audició en directe davant les càmeres de Televisió Espanyola, l'any 1959, a Madrid.
El 1989 va prendre part en el concurs de l’Orquestra Simfònica de Praga, en el qual li va ser atorgat un Primer Premi per a cors mixtes amb menció honorífica del jurat, per la interpretació dels Madrigals de Claudio Monteverdi. També l’any 1997 participà en el Certamen Coral de Ejea de los Caballeros, on aconseguí el segon premi. L’Orfeó Manresà, dins del seu Centenari (2001) va produir un espectacle musical en format professional, que porta als escenaris del país, una visió teatral i musical d’una etapa molt important de la història de la ciutat de Manresa, un espectacle àgil, modern i amb qualitat, amb la composició i direcció musical de Manel Camp, “El Retaule de la Llum” ,que ja han pogut veure més de 11.000 persones, a indrets com el Teatre Conservatori de Manresa, el Teatre Fortuny de Reus, el Teatre Zorrilla de Badalona, o al Gran Teatre del Liceu de Barcelona. Producció que va ser seleccionada a la Fira d’Espectacles d’Arrel Tradicional del 2001. L’any 2006 l’Orfeó Manresà participa en l’estrena de l’espectacle musical-visual “Ciutat”, per a piano, cor, formació instrumental, teatre i dansa, espectacle professional, pluridisciplinar, innovador, sobre les ciutats del nostre país, produït per la seva Fundació, que ja s'ha vist a les ciutats de Manresa i Terrassa, i que actualment està en gira. El 2008 participa en l'estrena a Catalunya de l'espectacle simfònic del grup basc Tirri Tarra, Argi Beltz – Luz Negra i el 2009 actua a L'Auditori de Barcelona interpretant el Carmina Burana de Carl Orff."

Del concert de l'Orfeó a Roma el 2010. (foto de la web de l'Orfeó)

Una comissió formada per l'Orfeó Manresà, tècnics d'ensenyament, Toni Xuclà, Oriol Farré i Josep Maria Vilar va ser els encarregats, en una primera fase, de contactar amb les entitats d'immigrants manresanes i buscar persones disposades a cantar. Es van fer diversos concerts i es va editar un cd.





dilluns, 19 d’agost del 2013

Sant Ignasi i l'harmonia.

En la seva Autobiografía, Sant Ignasi diu que, estant ell a les grades del convent dels dominics a Manresa, va tenir una visió de la Trinitat:

"Mentre resava les hores de nostra Senyora, l'enteniment començà a elevar-se-li com si veiés la Santíssima Trinitat en forma de tres tecles, amb tantes llágrimes i sanglots que no podía mes. I aquell matí, mentre anava en una processó que sortia d'allí, no pogué retenir les llágrimes fins al dinar; ni havent dinat podia parlar de res mes que de la Santíssima Trinitat".
Església de Sant Domènec 1920
(Arxiu Jaume Pons)
No passa per alt el fet d'anomenar "tecles" a la visió o audició, un terme ben musical. Ho confirma Benítez Riera a la conferencia de l'acte commemoratiu del Vè centenari del naixement de Sant Ignasi i 450è de la fundació de la Companyia de Jesús al Saló de Sessions de l'Ajuntament de Manresa el 26 d'octubre de 1990:

"Notem alguns trets. La visió de laTrinitat en forma de tres tecles s'ha interpretat com si veiés (o sentís) un acord musical, que té un so únic, pero está format per tres notes diferenciades. També les llágrimes com a reacció íntima de consolació que sent l'ánima. (...) En el diari que llavors escriví i que s'ha conservat (traduït i editat recentment en cátala per Santiago Thió) apareixen constantment anotades les llágrimes. També la representació de la Trinitat en forma de tres tecles. Laínez ens diu que la visió trinitaria d'Ignasi a Manresa fou tan excelsa que en pogué escriure tot un tractat."

BENÍTEZ, P. Josep Maria. Manresa en la vida de Sant Ignasi. Manresa: Aj de Manresa 1990.

Una visió ben musical la que va tenir Sant Ignasi i que no va tenir gaire influencia ni importancia en la sensibilitat i/o producció artística de la Companyia a Europa. Segurament, i en part, per la seva creença de privar.se voluntariament de la música per un millor servei apostòlic. 
Una mica més de relleu, però, va adquirir en l'evangelització del continent americà. Explica Coupeau:
"La Compañía de Jesús como patrón de artistas está en los orígenes de una producción finalizada a un objetivo más o menos reconocido: evangelizar. Conviene por tanto que, por un lado, no nos interesamos sólo en la experiencia del placer estético, mientras que por el otro lado, no perdamos el sentido del gusto. Debemos reconocer el servicio apostólico como la matriz del arte que, fiel a los fundamentos ignacianos, ha desarrollado creativamente la Compañía de Jesús. (...) De la prohibición explícita de los ritos musicales con canto y órgano (como rezaba la  Formula del Instituto, versión de 1539), ¿qué espíritu ignaciano pudo llevar a la Compañía a producir más de un siglo después de la muerte de Ignacio óperas barrocas como San Ignacio de Domenico Zipoli (1688-1726), o La memoria de Cristo padeciente de Johann Bernhard Staudt (1654-1712)? O cómo explicamos que después de la prohibición de tener instrumentos musicales (así lo afirma un párrafo de las Constituciones de la Compañía de Jesús [Co 268]), el P. Anton von Sepp (1655- 1733) entrara en las reducciones “con violines, bombardas, arpas, flautas, guitarras, violas da gamba, dulzainas y fagots,” cómo pudieron algunos jesuitas acabar consagrándose a la música después de haber creado escuelas de solfeo en las misiones, como aquella que Jose Hurtado (1578 ???) inauguró en la reducción de Caxicá, o llegando a producir artesanalmente los primeros órganos en el continente americano hechos con tubos de bambú (reducción de Fontibón, por el ingenioso José Dadey, 1574-1660)." Doncs això, que la música era el llenguatge comú entre jesuites i natius!!!

COUPEAU, José Carlos S.J.: Arte y Espiritualidad ignaciana. liberados para crear. IGNACIANA. Rivista di recerca teológica.2007 P 81-97. http://www.ignaziana.org/3-2007_2.pdf



Jordi Franch a l'orgue de la Seu de Manresa: Offertorio de D. Zipoli



dilluns, 12 d’agost del 2013

dilluns, 5 d’agost del 2013

El rellotge de la Seu de Manresa


El so dels quarts i les hores del rellotge i les campanes de la Seu encara forma part del paissatge sonor de Manresa i desde fa més segles del que em pensava. En Jaume Espinal el té ben estudiat i ho explica exquisidament al seu blog: http://arquitecturamedieval-jespi.blogspot.com.es/2009/07/el-rellotge-de-la-seu.HTML


Per llegir-ne més:
Descobertes a la Seu .PDF
El rellotge de Manresa. Fàbrega .PDF
Les campanes de la Seu .PDF

divendres, 2 d’agost del 2013

L'orgue de la Seu de Manresa

1506. 
Primera noticia d'un orgue instal.lat sobre la porta de Santa Maria del mestre orguener Francesc d'Assís Bordoms.
1619. 
Segon orgue al Portal de Sant Antoni. Francesc Bordoms (Solsona) orguener, Joan Rubio (Moià) i Joan Vilar (Manresa) fusters.
1636. 
Adquisició d'un orgue portátil obra de Francesc Galtaires
1714 (6 de setembre) 
Incendi de la Seu i es converteix en caserna felipista. Es malmeten els orgues (encara que només les mampares) i l'arxiu de música
1726.
Inici de la restauració a càrrec de Joan Boscà i posteriorment el seu fill Antoni Boscà.
1812,1817,1833, 1845  i 1870 
Restauracions i reharmonitzacions de l'orgue major.
Arxiu Jaume Pons
1937 (29 d'abril). 
Incendi de la Seu. Es salva només l'harmònium i les dues carasses dels orgues.
1952 
Es compra un orguenet contruït per Joan Rogent de Collbató. Es comença a recaptar donatius per l'orgue gran.
1959 (18 de gener) 
Es compra de "segona ma" l'orgue de Montserrat obra de 1922 de l'orguener italià Silvio Puggina. Molts problemes de so i funcionament.
1970. 
Reforma a càrrec de l'orguener Gabriel Blancafort.
1979 
Crema de la Mare de Déu de l'Alba i ocasiona desperfectes a l'orgue.
1984 (28 de gener)
Primer avantprojecte del que hauria der ser el Gran Orgue de la Seu de Manresa de l'orguener del mestre Blancafort.
1988 i 2001
Restauracions i ampliacions.

Per saber-ne més:

L'ORGUE A LA SEU DE MANRESA. Ignasi Torras .PDF
Cinquanta anys de l'orgue de la Seu. Joan Vinyes. PDF
Organistes de la Seu. Ballús .PDF
http://www.regio7.cat/opinio/2012/04/17/organistes-manresa-450-anys-1562-2012/194789.html






dimecres, 17 de juliol del 2013

1713-1714, quina música es podia sentir?

Quins fets musicals, quines músiques o quines cançons es podien escoltar pels volts de 1713-14, ara fa 300 anys, quan van cremar Manresa?
Felip V
A Europa, es pot escoltar música d’autors que acaben de morir (Buxtehude, Charpentier, Purcell, Corelli, Pachelbel, Biber...), compositors en la plenitud de la seva obra (Couperin, Pepusch, Caldara, Albinoni, Vivaldi) o els inicis de músics com Telemann, Rameau, Bach, Handel o Domenico Scarlatti.
A llatinoamèrica ja feia cent anys de la primera obra polifónica “HanaqPachaq” i el 1701 s’estrena la primera òpera La púrpura de la rosa, composada per Tomás de Torrejón y Velasco que junt amb Juan de Araujo són bons exponents dels compositors europeus emigrats a Amèrica Llatina. Però en aquest temps ja és important l’aportació de compositors nadius com Manuel de Zumaya a Mèxic i Juan de Herrera a Colòmbia.
Manuscrit de Juan de Herrera Christus factus est 
a la Universidad Nacional de Colombia.


A la península l’ambient general de guerra fa una mica irregular la programació musical i difícil d'observar just a l’any 1713. En general s'ha de pensar que la música italiana era el gran referent a l'època. Poc abans de la nostra data, la vida musical s’articulava a l’entorn de les dues corts: la de Felip V a Madrid i la de Carles d’Àustria a Barceona. A Madrid es programen sarsueles i es senten obres de Sebastián Durón (mestre de la capella de palau), José de Torres (organista de la Real Capilla), Antonio Lliteres, Gaspar Sanz…A Barcelona Giuseppe Porsile, Pere Rabassa (el 1713 fou nomenat mestre de capella de la catedral de Vic), Antonio Martín y Coll, Santiago de Murcia, Antonio de la Santa Cruz, Jaime de la Té y Sagau, Francisco Guerau, Juan Cabanilles, Francesc Valls… , Suposadament l’any 1708, es representa per primera vegada una òpera als Països Catalans titulada “Il più bel nome”, d'Antonio Caldara.
Molts dels músics de la Coronela de Barcelona eren de la comunitat gitana.
La dansa de la pavana era desfassada i en canvi el minuet, el canario i la follia eren la nova moda.
Villancico Midiendo las diferencias de Pere Rabassa. Editorial Trito.

Glòria Ballús cita una curiosa anècdota:
"Cal esmentar la Missa Scala Aretina que Francesc Valls va estrenar en el 1702, segurament per celebrar la clausura de les Corts Catalanes presidides per Felip V, i que es va tornar a interpretar a Barcelona, el 1710, per festejar la victoria a Almenara de Parxiduc Carles. Sembla que aquet fet tindria unes conseqüències polítiques contra el compositor.
En el 1715, aquesta composició inicia una gran polèmica seguida immediatament entre uns cinquanta músics i tractadistes espanyols i dos d'estrangers: l'italiá Alessandro Scarlatti i el portugués Pedro Vaz Regó, que dura fins 1737, originant una setantena de fulletons en pro i en contra -encara que la majoria es decantaren a favor de Valls-. En el 1717 va ser represaliat del seu càrrec a la catedral de Barcelona fins el 1725, quan Espanya signa el Tractat de Viena. Així, una "novetat compositiva" molt petita, en una obra no massa coneguda, va ser l'eix d'una llarga j polémica. Per això pren forçaa que es tractés d'un tema polític mes que musical."("La Missa Scala Aretina, a tres cors (11 veus en la primera versió i 13 veus en la segona) i instruments. 
Rep el nom per què Valls va utilitzar l'escala Aretina de 6 notes de Guido d'Arezzo. La controversia va sortir per una dissonáncia de novena sense preparar sobre les paraules "miserere nobis" del Gloria: era la innovació formal que havia fet en una única nota i que semblava ser inadmissible en l'harmonia hispánica de l'època.")

A Montserrat, el nostre centre musical més proper, succeia una disputa curiosa. La meitat dels monjos eren d'origen castellà depenents de Valladolid i l'altres meitat catalano-aragonesos. El fet que molts dels escolans seguien la seva vocació quedant-se al monestir o fent de monjos desequilibrava la balança de poder i influència cap el sector català (més a favor de l'arxiduc) cosa que va provocar que el sector castellà (certament felipista) fes pressió per dissoldre l'escolania, Per sort no va prosperar l'intent. Miquel López (aragonès i exescolà) n'era el músic més remarcable.

Obra de Miquel Lopez de la Biblioteca de l'Orfeó Català



A Manresa, en l’aspecte musical, la crema de la Seu el 1714 i el fet de convertir-se en caserna de les tropes felipistes va ser un cop molt dur, ja que es van malmetre els dos orgues que disposava i una part important dels fons musicals anteriors a aquesta data. Antoni Serra n’era l’organista (de 1713 fins 1715) i Pere March el mestre de la Capella (de 1702 a 1725). La Capella de Musica de la Seu és en aquell moment encara, el focus principal de música i del seu aprenentatge a Manresa. Cor i instrumentistes (xeremia, baixó, violins…) eren dirigits pel mestre de capella.
Indestriable del món de la música són les festes, on és un element imprescindible. Una de les festes més importants a l’època era la de Corpus. Drac, Àliga, Mulassa, diables i el gegant sembla que eren les figures més importants de la processó en aquell any, ja que figures com el bou, l’àngel o el lleó sembla que havien desaparegut i nans, geganta, bastoners, cavallets i trampes (dues timbales que, posades damunt un cavall, les feia sonar el timbaler) van anar apareixent posteriorment. Altres festes eren la processó dels Cossos Sants (actual Festa Major), els inicis del que podien ser les enramades, la processó de la Puríssima Concepció i una incipient festa de La Llum (a càrrec de la Confraria de la Santíssima Trinitat amb la col·laboració del Consell de la Ciutat). Caramelles, aplecs i carnestoltes també hi tenien presència.
La Congregació dels Dolors de Ntra. Sra. fundada a l’església de Sant Miquel el 1704, era l’encarregada de d’organitzar la processó dels Dolors en la que és probable que pels volts de 1713 ja sortís l’esquadró de romans, les dues flautes, els tambors i el sò de la trompeta però no hi ha la primera referencia fins 1728. 

La primera constància impresa dels goigs de la llum és de 1739 però hi ha referències que al 1696 es cantaven uns goigs molt antics.
En festes de Pasqua i en diferents ballades es tocava la flauta, tarota (o xeremia), el tamborí i la cornamusa (cobla de tres quartans) i en la música profana grups de quatre clarins, dos pífanos i dos tabals.
Manresa va organitzar una festa el 1711 motivada per la coronació de l’arxiduc Carles com a Emperador d’Àustria.



En el món de les cançons populars és difícil saber què es cantava ja que l'interès folklorista encara faltava un temps perquè nasqués. Però si que sabem quines cançons parlen dels fets d'aquesta guerra o de fets anteriors remarcables.
  
Les ninetes ploren: pel record del bandolerisme català.
ROVIRÓ, AIATS, GIRBAU. Història i memòria, Cançons populars de la història de Catalunya. Editorial FARELL 2004.
La cançó d'en Serrallonga: també pel record del bandolerisme català.

ROVIRÓ, AIATS, GIRBAU. Història i memòria, Cançons populars de la història de Catalunya. Editorial FARELL 2004.

Els Miquelets d'Espanya: o el record de la guerra dels segadors.
ROVIRÓ, AIATS, GIRBAU. Història i memòria, Cançons populars de la història de Catalunya. Editorial FARELL 2004.

Els tres segadors: també del record de la guerra dels segadors.

ROVIRÓ, AIATS, GIRBAU. Història i memòria, Cançons populars de la història de Catalunya. Editorial FARELL 2004.

El cant dels aucells: per donar suport a l’opció austriacista i animar els partidaris d’aquesta causa.

CAPMANY, Aureli. Cançoner Popular. Barcelona: Ketres Editora: 1980.

Cançó d'en Bach de Roda: presenta la tràgica fi d’aquest líder dels vigatans l’any 1713.
CAPMANY, Aureli. Cançoner Popular. Barcelona: Ketres Editora: 1980.
Mambrú se fue a la guerra: es la versió en espanyol d’una cançó popular infantil francesa  Marlbrough s'en va-t-en guerre composada després de la batalla de Malplaquet (1709), que va enfrontar els exèrcits de Gran Bretanya i França, durant la Guerra de Successió.

El rotlletó

També El desembre congelat, la Muixeranga d'Algemesí....


Si en voleu llegir més coses....

ROVIRÓ, Xavier; AIATS, Jaume i altres. Cançons populars de la Història de Catalunya. Sant Vicenç de Castellet: Farell Editors, 2004.

TORRAS i SERRA, Marc. Manresa. Festes i tradicions. Manresa: Edita Ajuntament de Manresa, 1990.

CAPMANY, Aureli. Cançoner Popular. Barcelona: Ketres Editora: 1980.

VILAR, Josep Maria: La música a la Seu de Manresa en el segle XVIII. Manresa: Centre d'estudis del Bages, 1990.

dimecres, 12 de juny del 2013

Fonoteca de Música Tradicional Catalana

Després dels primers recolectors de cançons i de l'Obra del Cançoner Popular de Catalunya és el treball de la Fonoteca de Música Tradicional (iniciat al 1987 i que és un programa del Centre de Promoció de la Cultura Popular i Tradicional Catalana del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya) la que continua amb l'objectiu de recollir els materials de música popular i tradicional tant vocal com instrumental en suport escrit i aquesta vegada també en suport sonor. Es nodreix del treball de l'Associació de Recerca Musicològica i de diversos estudiosos com: Josep Crivillé, Ramon Vilar, M. Antònia, Glòria Ballús...
És una recerca reflectida en el llibre-CD que ressenyo al final i que té un abast comarcal, en que Manresa té un paper de ser-ne una localització més.
Treballs de camp duts a terme específicament a Mannresa per la Fonoteca:

1991: Josep Crivillé, Glòria Ballús, Lluís Bosch i Ramon Vilar [Informant Sr. Salvador Marones, darrer director musical de la Societat Coral Vilomarenca].

1991: 13 contra gravacions de música instrumental vinculada a l’orquestra d’Els Massanes.

2000: Josep Crivillé, Ramon Vilar,Robert Rovira i Àngel Vallverdú de la Coordinadora de Balls de Bastons de Catalunya. Enregistrament de Balls de Bastons de la comarca del Bages per a l’edició d’un CD de la FMTC [Colles de Bastoners de: Cardona, Rajadell, Artés, Manresa i Santa Maria d’Oló]. Nombre de fonogrames: 47.
En total 7 informants i 61 fonogrames
 
Dovella > 2008: Núm.: 95 La recerca del Cançoner popular a la comarca del Bages > Crivillé i Bargalló

La Fonoteca de Música Tradicional Catalana i la comarca del Bages .PDF de Crivillé i Bargalló a Dovella 2008 Núm.: 95.

CRIVILLÉ, Josep; BALLÚS, Glòria; BOSCH, Lluís i VILAR, Ramon. El Bages. Cançons, tonades i balls populars. Barcelona: Generalitat de Catalunya, 2011.