dilluns, 19 d’agost del 2013

Sant Ignasi i l'harmonia.

En la seva Autobiografía, Sant Ignasi diu que, estant ell a les grades del convent dels dominics a Manresa, va tenir una visió de la Trinitat:

"Mentre resava les hores de nostra Senyora, l'enteniment començà a elevar-se-li com si veiés la Santíssima Trinitat en forma de tres tecles, amb tantes llágrimes i sanglots que no podía mes. I aquell matí, mentre anava en una processó que sortia d'allí, no pogué retenir les llágrimes fins al dinar; ni havent dinat podia parlar de res mes que de la Santíssima Trinitat".
Església de Sant Domènec 1920
(Arxiu Jaume Pons)
No passa per alt el fet d'anomenar "tecles" a la visió o audició, un terme ben musical. Ho confirma Benítez Riera a la conferencia de l'acte commemoratiu del Vè centenari del naixement de Sant Ignasi i 450è de la fundació de la Companyia de Jesús al Saló de Sessions de l'Ajuntament de Manresa el 26 d'octubre de 1990:

"Notem alguns trets. La visió de laTrinitat en forma de tres tecles s'ha interpretat com si veiés (o sentís) un acord musical, que té un so únic, pero está format per tres notes diferenciades. També les llágrimes com a reacció íntima de consolació que sent l'ánima. (...) En el diari que llavors escriví i que s'ha conservat (traduït i editat recentment en cátala per Santiago Thió) apareixen constantment anotades les llágrimes. També la representació de la Trinitat en forma de tres tecles. Laínez ens diu que la visió trinitaria d'Ignasi a Manresa fou tan excelsa que en pogué escriure tot un tractat."

BENÍTEZ, P. Josep Maria. Manresa en la vida de Sant Ignasi. Manresa: Aj de Manresa 1990.

Una visió ben musical la que va tenir Sant Ignasi i que no va tenir gaire influencia ni importancia en la sensibilitat i/o producció artística de la Companyia a Europa. Segurament, i en part, per la seva creença de privar.se voluntariament de la música per un millor servei apostòlic. 
Una mica més de relleu, però, va adquirir en l'evangelització del continent americà. Explica Coupeau:
"La Compañía de Jesús como patrón de artistas está en los orígenes de una producción finalizada a un objetivo más o menos reconocido: evangelizar. Conviene por tanto que, por un lado, no nos interesamos sólo en la experiencia del placer estético, mientras que por el otro lado, no perdamos el sentido del gusto. Debemos reconocer el servicio apostólico como la matriz del arte que, fiel a los fundamentos ignacianos, ha desarrollado creativamente la Compañía de Jesús. (...) De la prohibición explícita de los ritos musicales con canto y órgano (como rezaba la  Formula del Instituto, versión de 1539), ¿qué espíritu ignaciano pudo llevar a la Compañía a producir más de un siglo después de la muerte de Ignacio óperas barrocas como San Ignacio de Domenico Zipoli (1688-1726), o La memoria de Cristo padeciente de Johann Bernhard Staudt (1654-1712)? O cómo explicamos que después de la prohibición de tener instrumentos musicales (así lo afirma un párrafo de las Constituciones de la Compañía de Jesús [Co 268]), el P. Anton von Sepp (1655- 1733) entrara en las reducciones “con violines, bombardas, arpas, flautas, guitarras, violas da gamba, dulzainas y fagots,” cómo pudieron algunos jesuitas acabar consagrándose a la música después de haber creado escuelas de solfeo en las misiones, como aquella que Jose Hurtado (1578 ???) inauguró en la reducción de Caxicá, o llegando a producir artesanalmente los primeros órganos en el continente americano hechos con tubos de bambú (reducción de Fontibón, por el ingenioso José Dadey, 1574-1660)." Doncs això, que la música era el llenguatge comú entre jesuites i natius!!!

COUPEAU, José Carlos S.J.: Arte y Espiritualidad ignaciana. liberados para crear. IGNACIANA. Rivista di recerca teológica.2007 P 81-97. http://www.ignaziana.org/3-2007_2.pdf



Jordi Franch a l'orgue de la Seu de Manresa: Offertorio de D. Zipoli



dilluns, 12 d’agost del 2013

dilluns, 5 d’agost del 2013

El rellotge de la Seu de Manresa


El so dels quarts i les hores del rellotge i les campanes de la Seu encara forma part del paissatge sonor de Manresa i desde fa més segles del que em pensava. En Jaume Espinal el té ben estudiat i ho explica exquisidament al seu blog: http://arquitecturamedieval-jespi.blogspot.com.es/2009/07/el-rellotge-de-la-seu.HTML


Per llegir-ne més:
Descobertes a la Seu .PDF
El rellotge de Manresa. Fàbrega .PDF
Les campanes de la Seu .PDF

divendres, 2 d’agost del 2013

L'orgue de la Seu de Manresa

1506. 
Primera noticia d'un orgue instal.lat sobre la porta de Santa Maria del mestre orguener Francesc d'Assís Bordoms.
1619. 
Segon orgue al Portal de Sant Antoni. Francesc Bordoms (Solsona) orguener, Joan Rubio (Moià) i Joan Vilar (Manresa) fusters.
1636. 
Adquisició d'un orgue portátil obra de Francesc Galtaires
1714 (6 de setembre) 
Incendi de la Seu i es converteix en caserna felipista. Es malmeten els orgues (encara que només les mampares) i l'arxiu de música
1726.
Inici de la restauració a càrrec de Joan Boscà i posteriorment el seu fill Antoni Boscà.
1812,1817,1833, 1845  i 1870 
Restauracions i reharmonitzacions de l'orgue major.
Arxiu Jaume Pons
1937 (29 d'abril). 
Incendi de la Seu. Es salva només l'harmònium i les dues carasses dels orgues.
1952 
Es compra un orguenet contruït per Joan Rogent de Collbató. Es comença a recaptar donatius per l'orgue gran.
1959 (18 de gener) 
Es compra de "segona ma" l'orgue de Montserrat obra de 1922 de l'orguener italià Silvio Puggina. Molts problemes de so i funcionament.
1970. 
Reforma a càrrec de l'orguener Gabriel Blancafort.
1979 
Crema de la Mare de Déu de l'Alba i ocasiona desperfectes a l'orgue.
1984 (28 de gener)
Primer avantprojecte del que hauria der ser el Gran Orgue de la Seu de Manresa de l'orguener del mestre Blancafort.
1988 i 2001
Restauracions i ampliacions.

Per saber-ne més:

L'ORGUE A LA SEU DE MANRESA. Ignasi Torras .PDF
Cinquanta anys de l'orgue de la Seu. Joan Vinyes. PDF
Organistes de la Seu. Ballús .PDF
http://www.regio7.cat/opinio/2012/04/17/organistes-manresa-450-anys-1562-2012/194789.html






dimecres, 17 de juliol del 2013

1713-1714, quina música es podia sentir?

Quins fets musicals, quines músiques o quines cançons es podien escoltar pels volts de 1713-14, ara fa 300 anys, quan van cremar Manresa?
Felip V
A Europa, es pot escoltar música d’autors que acaben de morir (Buxtehude, Charpentier, Purcell, Corelli, Pachelbel, Biber...), compositors en la plenitud de la seva obra (Couperin, Pepusch, Caldara, Albinoni, Vivaldi) o els inicis de músics com Telemann, Rameau, Bach, Handel o Domenico Scarlatti.
A llatinoamèrica ja feia cent anys de la primera obra polifónica “HanaqPachaq” i el 1701 s’estrena la primera òpera La púrpura de la rosa, composada per Tomás de Torrejón y Velasco que junt amb Juan de Araujo són bons exponents dels compositors europeus emigrats a Amèrica Llatina. Però en aquest temps ja és important l’aportació de compositors nadius com Manuel de Zumaya a Mèxic i Juan de Herrera a Colòmbia.
Manuscrit de Juan de Herrera Christus factus est 
a la Universidad Nacional de Colombia.


A la península l’ambient general de guerra fa una mica irregular la programació musical i difícil d'observar just a l’any 1713. En general s'ha de pensar que la música italiana era el gran referent a l'època. Poc abans de la nostra data, la vida musical s’articulava a l’entorn de les dues corts: la de Felip V a Madrid i la de Carles d’Àustria a Barceona. A Madrid es programen sarsueles i es senten obres de Sebastián Durón (mestre de la capella de palau), José de Torres (organista de la Real Capilla), Antonio Lliteres, Gaspar Sanz…A Barcelona Giuseppe Porsile, Pere Rabassa (el 1713 fou nomenat mestre de capella de la catedral de Vic), Antonio Martín y Coll, Santiago de Murcia, Antonio de la Santa Cruz, Jaime de la Té y Sagau, Francisco Guerau, Juan Cabanilles, Francesc Valls… , Suposadament l’any 1708, es representa per primera vegada una òpera als Països Catalans titulada “Il più bel nome”, d'Antonio Caldara.
Molts dels músics de la Coronela de Barcelona eren de la comunitat gitana.
La dansa de la pavana era desfassada i en canvi el minuet, el canario i la follia eren la nova moda.
Villancico Midiendo las diferencias de Pere Rabassa. Editorial Trito.

Glòria Ballús cita una curiosa anècdota:
"Cal esmentar la Missa Scala Aretina que Francesc Valls va estrenar en el 1702, segurament per celebrar la clausura de les Corts Catalanes presidides per Felip V, i que es va tornar a interpretar a Barcelona, el 1710, per festejar la victoria a Almenara de Parxiduc Carles. Sembla que aquet fet tindria unes conseqüències polítiques contra el compositor.
En el 1715, aquesta composició inicia una gran polèmica seguida immediatament entre uns cinquanta músics i tractadistes espanyols i dos d'estrangers: l'italiá Alessandro Scarlatti i el portugués Pedro Vaz Regó, que dura fins 1737, originant una setantena de fulletons en pro i en contra -encara que la majoria es decantaren a favor de Valls-. En el 1717 va ser represaliat del seu càrrec a la catedral de Barcelona fins el 1725, quan Espanya signa el Tractat de Viena. Així, una "novetat compositiva" molt petita, en una obra no massa coneguda, va ser l'eix d'una llarga j polémica. Per això pren forçaa que es tractés d'un tema polític mes que musical."("La Missa Scala Aretina, a tres cors (11 veus en la primera versió i 13 veus en la segona) i instruments. 
Rep el nom per què Valls va utilitzar l'escala Aretina de 6 notes de Guido d'Arezzo. La controversia va sortir per una dissonáncia de novena sense preparar sobre les paraules "miserere nobis" del Gloria: era la innovació formal que havia fet en una única nota i que semblava ser inadmissible en l'harmonia hispánica de l'època.")

A Montserrat, el nostre centre musical més proper, succeia una disputa curiosa. La meitat dels monjos eren d'origen castellà depenents de Valladolid i l'altres meitat catalano-aragonesos. El fet que molts dels escolans seguien la seva vocació quedant-se al monestir o fent de monjos desequilibrava la balança de poder i influència cap el sector català (més a favor de l'arxiduc) cosa que va provocar que el sector castellà (certament felipista) fes pressió per dissoldre l'escolania, Per sort no va prosperar l'intent. Miquel López (aragonès i exescolà) n'era el músic més remarcable.

Obra de Miquel Lopez de la Biblioteca de l'Orfeó Català



A Manresa, en l’aspecte musical, la crema de la Seu el 1714 i el fet de convertir-se en caserna de les tropes felipistes va ser un cop molt dur, ja que es van malmetre els dos orgues que disposava i una part important dels fons musicals anteriors a aquesta data. Antoni Serra n’era l’organista (de 1713 fins 1715) i Pere March el mestre de la Capella (de 1702 a 1725). La Capella de Musica de la Seu és en aquell moment encara, el focus principal de música i del seu aprenentatge a Manresa. Cor i instrumentistes (xeremia, baixó, violins…) eren dirigits pel mestre de capella.
Indestriable del món de la música són les festes, on és un element imprescindible. Una de les festes més importants a l’època era la de Corpus. Drac, Àliga, Mulassa, diables i el gegant sembla que eren les figures més importants de la processó en aquell any, ja que figures com el bou, l’àngel o el lleó sembla que havien desaparegut i nans, geganta, bastoners, cavallets i trampes (dues timbales que, posades damunt un cavall, les feia sonar el timbaler) van anar apareixent posteriorment. Altres festes eren la processó dels Cossos Sants (actual Festa Major), els inicis del que podien ser les enramades, la processó de la Puríssima Concepció i una incipient festa de La Llum (a càrrec de la Confraria de la Santíssima Trinitat amb la col·laboració del Consell de la Ciutat). Caramelles, aplecs i carnestoltes també hi tenien presència.
La Congregació dels Dolors de Ntra. Sra. fundada a l’església de Sant Miquel el 1704, era l’encarregada de d’organitzar la processó dels Dolors en la que és probable que pels volts de 1713 ja sortís l’esquadró de romans, les dues flautes, els tambors i el sò de la trompeta però no hi ha la primera referencia fins 1728. 

La primera constància impresa dels goigs de la llum és de 1739 però hi ha referències que al 1696 es cantaven uns goigs molt antics.
En festes de Pasqua i en diferents ballades es tocava la flauta, tarota (o xeremia), el tamborí i la cornamusa (cobla de tres quartans) i en la música profana grups de quatre clarins, dos pífanos i dos tabals.
Manresa va organitzar una festa el 1711 motivada per la coronació de l’arxiduc Carles com a Emperador d’Àustria.



En el món de les cançons populars és difícil saber què es cantava ja que l'interès folklorista encara faltava un temps perquè nasqués. Però si que sabem quines cançons parlen dels fets d'aquesta guerra o de fets anteriors remarcables.
  
Les ninetes ploren: pel record del bandolerisme català.
ROVIRÓ, AIATS, GIRBAU. Història i memòria, Cançons populars de la història de Catalunya. Editorial FARELL 2004.
La cançó d'en Serrallonga: també pel record del bandolerisme català.

ROVIRÓ, AIATS, GIRBAU. Història i memòria, Cançons populars de la història de Catalunya. Editorial FARELL 2004.

Els Miquelets d'Espanya: o el record de la guerra dels segadors.
ROVIRÓ, AIATS, GIRBAU. Història i memòria, Cançons populars de la història de Catalunya. Editorial FARELL 2004.

Els tres segadors: també del record de la guerra dels segadors.

ROVIRÓ, AIATS, GIRBAU. Història i memòria, Cançons populars de la història de Catalunya. Editorial FARELL 2004.

El cant dels aucells: per donar suport a l’opció austriacista i animar els partidaris d’aquesta causa.

CAPMANY, Aureli. Cançoner Popular. Barcelona: Ketres Editora: 1980.

Cançó d'en Bach de Roda: presenta la tràgica fi d’aquest líder dels vigatans l’any 1713.
CAPMANY, Aureli. Cançoner Popular. Barcelona: Ketres Editora: 1980.
Mambrú se fue a la guerra: es la versió en espanyol d’una cançó popular infantil francesa  Marlbrough s'en va-t-en guerre composada després de la batalla de Malplaquet (1709), que va enfrontar els exèrcits de Gran Bretanya i França, durant la Guerra de Successió.

El rotlletó

També El desembre congelat, la Muixeranga d'Algemesí....


Si en voleu llegir més coses....

ROVIRÓ, Xavier; AIATS, Jaume i altres. Cançons populars de la Història de Catalunya. Sant Vicenç de Castellet: Farell Editors, 2004.

TORRAS i SERRA, Marc. Manresa. Festes i tradicions. Manresa: Edita Ajuntament de Manresa, 1990.

CAPMANY, Aureli. Cançoner Popular. Barcelona: Ketres Editora: 1980.

VILAR, Josep Maria: La música a la Seu de Manresa en el segle XVIII. Manresa: Centre d'estudis del Bages, 1990.

dimecres, 12 de juny del 2013

Fonoteca de Música Tradicional Catalana

Després dels primers recolectors de cançons i de l'Obra del Cançoner Popular de Catalunya és el treball de la Fonoteca de Música Tradicional (iniciat al 1987 i que és un programa del Centre de Promoció de la Cultura Popular i Tradicional Catalana del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya) la que continua amb l'objectiu de recollir els materials de música popular i tradicional tant vocal com instrumental en suport escrit i aquesta vegada també en suport sonor. Es nodreix del treball de l'Associació de Recerca Musicològica i de diversos estudiosos com: Josep Crivillé, Ramon Vilar, M. Antònia, Glòria Ballús...
És una recerca reflectida en el llibre-CD que ressenyo al final i que té un abast comarcal, en que Manresa té un paper de ser-ne una localització més.
Treballs de camp duts a terme específicament a Mannresa per la Fonoteca:

1991: Josep Crivillé, Glòria Ballús, Lluís Bosch i Ramon Vilar [Informant Sr. Salvador Marones, darrer director musical de la Societat Coral Vilomarenca].

1991: 13 contra gravacions de música instrumental vinculada a l’orquestra d’Els Massanes.

2000: Josep Crivillé, Ramon Vilar,Robert Rovira i Àngel Vallverdú de la Coordinadora de Balls de Bastons de Catalunya. Enregistrament de Balls de Bastons de la comarca del Bages per a l’edició d’un CD de la FMTC [Colles de Bastoners de: Cardona, Rajadell, Artés, Manresa i Santa Maria d’Oló]. Nombre de fonogrames: 47.
En total 7 informants i 61 fonogrames
 
Dovella > 2008: Núm.: 95 La recerca del Cançoner popular a la comarca del Bages > Crivillé i Bargalló

La Fonoteca de Música Tradicional Catalana i la comarca del Bages .PDF de Crivillé i Bargalló a Dovella 2008 Núm.: 95.

CRIVILLÉ, Josep; BALLÚS, Glòria; BOSCH, Lluís i VILAR, Ramon. El Bages. Cançons, tonades i balls populars. Barcelona: Generalitat de Catalunya, 2011.

dilluns, 10 de juny del 2013

Escola Renaixença

El President de la Generalitat de Catalunya Lluís Companys l'any 1934 va inaugurar l'escola. Era un edifici revolucionari per a una escola amb una gran visió social i de futur.
Foto de memòria .cat
A la web memoria.cat hi ha la reproducció del programa de ma de la Festa Major de l'escola de l'any 1936:

Programa I
Programa II
Programa III


De les cançons triades pel programa ens podem fer càrrec del repertori musical usat en l'educació musical i humanística de l'escola.  Hi ha cançons tradicionals catalanes, dues del gran renovador de la pedagogía musical catalana de l'època Joan Llongueres, un compositor del moment Francesc Pujol, una cançó del compositor de sardanes Josep Bellprat...i Rosa de bardissa de Schubert. Aquesta última de seguida em va fer pensar que també es trobava en el cançoner de l'Escola Normal de la Generalitat (1931-1938) que va reeditar l'Associació d'Amics de l'Escola Normal de la Generalitat de Catalunya. Però no era ben bé així ja que la del cançoner era la de H. Werner per a quatre veus. Aquest cançoner recollia les cançons que es cantaven a les clases de música per preparar els futurs mestres. És espectacular el repertori triat per l'esperit internacionalitzador, l'estima pel repertori popular propi, la varietat técnica i un cert toc germanista.

Cançoner de l'Escola Normal de la Generalitat de Catalunya .PDF