dimecres, 17 de juliol de 2013

1713-1714, quina música es podia sentir?

Quins fets musicals, quines músiques o quines cançons es podien escoltar pels volts de 1713-14, ara fa 300 anys, quan van cremar Manresa?
Felip V
A Europa, es pot escoltar música d’autors que acaben de morir (Buxtehude, Charpentier, Purcell, Corelli, Pachelbel, Biber...), compositors en la plenitud de la seva obra (Couperin, Pepusch, Caldara, Albinoni, Vivaldi) o els inicis de músics com Telemann, Rameau, Bach, Handel o Domenico Scarlatti.
A llatinoamèrica ja feia cent anys de la primera obra polifónica “HanaqPachaq” i el 1701 s’estrena la primera òpera La púrpura de la rosa, composada per Tomás de Torrejón y Velasco que junt amb Juan de Araujo són bons exponents dels compositors europeus emigrats a Amèrica Llatina. Però en aquest temps ja és important l’aportació de compositors nadius com Manuel de Zumaya a Mèxic i Juan de Herrera a Colòmbia.
Manuscrit de Juan de Herrera Christus factus est 
a la Universidad Nacional de Colombia.


A la península l’ambient general de guerra fa una mica irregular la programació musical i difícil d'observar just a l’any 1713. En general s'ha de pensar que la música italiana era el gran referent a l'època. Poc abans de la nostra data, la vida musical s’articulava a l’entorn de les dues corts: la de Felip V a Madrid i la de Carles d’Àustria a Barceona. A Madrid es programen sarsueles i es senten obres de Sebastián Durón (mestre de la capella de palau), José de Torres (organista de la Real Capilla), Antonio Lliteres, Gaspar Sanz…A Barcelona Giuseppe Porsile, Pere Rabassa (el 1713 fou nomenat mestre de capella de la catedral de Vic), Antonio Martín y Coll, Santiago de Murcia, Antonio de la Santa Cruz, Jaime de la Té y Sagau, Francisco Guerau, Juan Cabanilles, Francesc Valls… , Suposadament l’any 1708, es representa per primera vegada una òpera als Països Catalans titulada “Il più bel nome”, d'Antonio Caldara.
Molts dels músics de la Coronela de Barcelona eren de la comunitat gitana.
La dansa de la pavana era desfassada i en canvi el minuet, el canario i la follia eren la nova moda.
Villancico Midiendo las diferencias de Pere Rabassa. Editorial Trito.

Glòria Ballús cita una curiosa anècdota:
"Cal esmentar la Missa Scala Aretina que Francesc Valls va estrenar en el 1702, segurament per celebrar la clausura de les Corts Catalanes presidides per Felip V, i que es va tornar a interpretar a Barcelona, el 1710, per festejar la victoria a Almenara de Parxiduc Carles. Sembla que aquet fet tindria unes conseqüències polítiques contra el compositor.
En el 1715, aquesta composició inicia una gran polèmica seguida immediatament entre uns cinquanta músics i tractadistes espanyols i dos d'estrangers: l'italiá Alessandro Scarlatti i el portugués Pedro Vaz Regó, que dura fins 1737, originant una setantena de fulletons en pro i en contra -encara que la majoria es decantaren a favor de Valls-. En el 1717 va ser represaliat del seu càrrec a la catedral de Barcelona fins el 1725, quan Espanya signa el Tractat de Viena. Així, una "novetat compositiva" molt petita, en una obra no massa coneguda, va ser l'eix d'una llarga j polémica. Per això pren forçaa que es tractés d'un tema polític mes que musical."("La Missa Scala Aretina, a tres cors (11 veus en la primera versió i 13 veus en la segona) i instruments. 
Rep el nom per què Valls va utilitzar l'escala Aretina de 6 notes de Guido d'Arezzo. La controversia va sortir per una dissonáncia de novena sense preparar sobre les paraules "miserere nobis" del Gloria: era la innovació formal que havia fet en una única nota i que semblava ser inadmissible en l'harmonia hispánica de l'època.")

A Montserrat, el nostre centre musical més proper, succeia una disputa curiosa. La meitat dels monjos eren d'origen castellà depenents de Valladolid i l'altres meitat catalano-aragonesos. El fet que molts dels escolans seguien la seva vocació quedant-se al monestir o fent de monjos desequilibrava la balança de poder i influència cap el sector català (més a favor de l'arxiduc) cosa que va provocar que el sector castellà (certament felipista) fes pressió per dissoldre l'escolania, Per sort no va prosperar l'intent. Miquel López (aragonès i exescolà) n'era el músic més remarcable.

Obra de Miquel Lopez de la Biblioteca de l'Orfeó Català



A Manresa, en l’aspecte musical, la crema de la Seu el 1714 i el fet de convertir-se en caserna de les tropes felipistes va ser un cop molt dur, ja que es van malmetre els dos orgues que disposava i una part important dels fons musicals anteriors a aquesta data. Antoni Serra n’era l’organista (de 1713 fins 1715) i Pere March el mestre de la Capella (de 1702 a 1725). La Capella de Musica de la Seu és en aquell moment encara, el focus principal de música i del seu aprenentatge a Manresa. Cor i instrumentistes (xeremia, baixó, violins…) eren dirigits pel mestre de capella.
Indestriable del món de la música són les festes, on és un element imprescindible. Una de les festes més importants a l’època era la de Corpus. Drac, Àliga, Mulassa, diables i el gegant sembla que eren les figures més importants de la processó en aquell any, ja que figures com el bou, l’àngel o el lleó sembla que havien desaparegut i nans, geganta, bastoners, cavallets i trampes (dues timbales que, posades damunt un cavall, les feia sonar el timbaler) van anar apareixent posteriorment. Altres festes eren la processó dels Cossos Sants (actual Festa Major), els inicis del que podien ser les enramades, la processó de la Puríssima Concepció i una incipient festa de La Llum (a càrrec de la Confraria de la Santíssima Trinitat amb la col·laboració del Consell de la Ciutat). Caramelles, aplecs i carnestoltes també hi tenien presència.
La Congregació dels Dolors de Ntra. Sra. fundada a l’església de Sant Miquel el 1704, era l’encarregada de d’organitzar la processó dels Dolors en la que és probable que pels volts de 1713 ja sortís l’esquadró de romans, les dues flautes, els tambors i el sò de la trompeta però no hi ha la primera referencia fins 1728. 

La primera constància impresa dels goigs de la llum és de 1739 però hi ha referències que al 1696 es cantaven uns goigs molt antics.
En festes de Pasqua i en diferents ballades es tocava la flauta, tarota (o xeremia), el tamborí i la cornamusa (cobla de tres quartans) i en la música profana grups de quatre clarins, dos pífanos i dos tabals.
Manresa va organitzar una festa el 1711 motivada per la coronació de l’arxiduc Carles com a Emperador d’Àustria.



En el món de les cançons populars és difícil saber què es cantava ja que l'interès folklorista encara faltava un temps perquè nasqués. Però si que sabem quines cançons parlen dels fets d'aquesta guerra o de fets anteriors remarcables.
  
Les ninetes ploren: pel record del bandolerisme català.
ROVIRÓ, AIATS, GIRBAU. Història i memòria, Cançons populars de la història de Catalunya. Editorial FARELL 2004.
La cançó d'en Serrallonga: també pel record del bandolerisme català.

ROVIRÓ, AIATS, GIRBAU. Història i memòria, Cançons populars de la història de Catalunya. Editorial FARELL 2004.

Els Miquelets d'Espanya: o el record de la guerra dels segadors.
ROVIRÓ, AIATS, GIRBAU. Història i memòria, Cançons populars de la història de Catalunya. Editorial FARELL 2004.

Els tres segadors: també del record de la guerra dels segadors.

ROVIRÓ, AIATS, GIRBAU. Història i memòria, Cançons populars de la història de Catalunya. Editorial FARELL 2004.

El cant dels aucells: per donar suport a l’opció austriacista i animar els partidaris d’aquesta causa.

CAPMANY, Aureli. Cançoner Popular. Barcelona: Ketres Editora: 1980.

Cançó d'en Bach de Roda: presenta la tràgica fi d’aquest líder dels vigatans l’any 1713.
CAPMANY, Aureli. Cançoner Popular. Barcelona: Ketres Editora: 1980.
Mambrú se fue a la guerra: es la versió en espanyol d’una cançó popular infantil francesa  Marlbrough s'en va-t-en guerre composada després de la batalla de Malplaquet (1709), que va enfrontar els exèrcits de Gran Bretanya i França, durant la Guerra de Successió.

El rotlletó

També El desembre congelat, la Muixeranga d'Algemesí....


Si en voleu llegir més coses....

ROVIRÓ, Xavier; AIATS, Jaume i altres. Cançons populars de la Història de Catalunya. Sant Vicenç de Castellet: Farell Editors, 2004.

TORRAS i SERRA, Marc. Manresa. Festes i tradicions. Manresa: Edita Ajuntament de Manresa, 1990.

CAPMANY, Aureli. Cançoner Popular. Barcelona: Ketres Editora: 1980.

VILAR, Josep Maria: La música a la Seu de Manresa en el segle XVIII. Manresa: Centre d'estudis del Bages, 1990.

dimecres, 12 de juny de 2013

Fonoteca de Música Tradicional Catalana

Després dels primers recolectors de cançons i de l'Obra del Cançoner Popular de Catalunya és el treball de la Fonoteca de Música Tradicional (iniciat al 1987 i que és un programa del Centre de Promoció de la Cultura Popular i Tradicional Catalana del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya) la que continua amb l'objectiu de recollir els materials de música popular i tradicional tant vocal com instrumental en suport escrit i aquesta vegada també en suport sonor. Es nodreix del treball de l'Associació de Recerca Musicològica i de diversos estudiosos com: Josep Crivillé, Ramon Vilar, M. Antònia, Glòria Ballús...
És una recerca reflectida en el llibre-CD que ressenyo al final i que té un abast comarcal, en que Manresa té un paper de ser-ne una localització més.
Treballs de camp duts a terme específicament a Mannresa per la Fonoteca:

1991: Josep Crivillé, Glòria Ballús, Lluís Bosch i Ramon Vilar [Informant Sr. Salvador Marones, darrer director musical de la Societat Coral Vilomarenca].

1991: 13 contra gravacions de música instrumental vinculada a l’orquestra d’Els Massanes.

2000: Josep Crivillé, Ramon Vilar,Robert Rovira i Àngel Vallverdú de la Coordinadora de Balls de Bastons de Catalunya. Enregistrament de Balls de Bastons de la comarca del Bages per a l’edició d’un CD de la FMTC [Colles de Bastoners de: Cardona, Rajadell, Artés, Manresa i Santa Maria d’Oló]. Nombre de fonogrames: 47.
En total 7 informants i 61 fonogrames
 
Dovella > 2008: Núm.: 95 La recerca del Cançoner popular a la comarca del Bages > Crivillé i Bargalló

La Fonoteca de Música Tradicional Catalana i la comarca del Bages .PDF de Crivillé i Bargalló a Dovella 2008 Núm.: 95.

CRIVILLÉ, Josep; BALLÚS, Glòria; BOSCH, Lluís i VILAR, Ramon. El Bages. Cançons, tonades i balls populars. Barcelona: Generalitat de Catalunya, 2011.

dilluns, 10 de juny de 2013

Escola Renaixença

El President de la Generalitat de Catalunya Lluís Companys l'any 1934 va inaugurar l'escola. Era un edifici revolucionari per a una escola amb una gran visió social i de futur.
Foto de memòria .cat
A la web memoria.cat hi ha la reproducció del programa de ma de la Festa Major de l'escola de l'any 1936:

Programa I
Programa II
Programa III


De les cançons triades pel programa ens podem fer càrrec del repertori musical usat en l'educació musical i humanística de l'escola.  Hi ha cançons tradicionals catalanes, dues del gran renovador de la pedagogía musical catalana de l'època Joan Llongueres, un compositor del moment Francesc Pujol, una cançó del compositor de sardanes Josep Bellprat...i Rosa de bardissa de Schubert. Aquesta última de seguida em va fer pensar que també es trobava en el cançoner de l'Escola Normal de la Generalitat (1931-1938) que va reeditar l'Associació d'Amics de l'Escola Normal de la Generalitat de Catalunya. Però no era ben bé així ja que la del cançoner era la de H. Werner per a quatre veus. Aquest cançoner recollia les cançons que es cantaven a les clases de música per preparar els futurs mestres. És espectacular el repertori triat per l'esperit internacionalitzador, l'estima pel repertori popular propi, la varietat técnica i un cert toc germanista.

Cançoner de l'Escola Normal de la Generalitat de Catalunya .PDF

dissabte, 8 de juny de 2013

Josep Padró i la gralla

El 10 de març de 2013 es va fer un gran homenatge a Josep Padró que ens va deixar el 30 de març del 2012.

Programa de l'homenatge a Josep Padró .PDF

Recordant l'excepcional partitura per a gralles del ball dels Nans de Manresa, vaig consultar la seva filla Ariadna si el Josep havia escrit alguna altra música per a gralles. I va semblar que una altra, com a mínim, en va escriure.
Amb l'Alba Logan vam tenir la sort de poder-la tocar al pati del Kursaal el dia de l'homenatge (i potser estrena) . És la peça titulada "Galeig", una primera versió o revisió de la peça "Xalesta" que va quedar finalista al 1er concurs de composició dels grallers La Tarota el 2006. Totes les obres finalistes i guanyadores d'aquell any van ser editades a:
http://www.grallerslatarota.cat/publicacions.php

Aquí deixo la partitura i el midi:

Galeig .MIDI

Galeig .PDF

dissabte, 11 de maig de 2013

La sardana a Manresa

Ignasi Torras al Pou de la Gallina d'abril de 2013 i amb motiu dels 50 anys de la proclamació de Manresa com a Ciutat Pubilla de la sardana, signa un article en que fa una breu ressenya del naixement i evolució de la sardana a Manresa.

La Sardana a Manresa d'Ignasi Torras

Això em va recordar que una de les persones que sabia i havia estudiat més la sardana a Manresa era Francesc Soler Mas. L'entitat Foment de la sardana de l'ACB va editar un important estudi sobre el naixement i evolució de la sardana a Manresa del mateix Soler Mas. El llibre també incorporava altres articles o estudis:

La principal del Bages d'Antoni Juanola.
La guerra (1936-39) de Josep M. Gasol.
Els adolescents marcats d'Enric Manyoses.
Manresa ciutat pubilla de la sardana 1963 de Juli Sancliments.
Compositors de sardanes que han nascut o residit a Manresa de Josep M. Solà.
Una ballada de sardanes en un aplec, molt probablement a Joncadella, a principis del segle passat. (Fotografia d'en Casals, cedida per Ana Ballesteros).

Reprodueixo el capítol dedicat als inicis:

Arriba a Manresa (1901-1920) de Francesc Soler Mas
SOLER MAS, Francesc (coord.). La Sardana a Manresa (1901-1994),  p.15-31 Manresa: Foment de la sardana de l'ACB, 1995

La familia de Francesc Soler Mas guarda encara a dia d'avui tot l'arxiu que va anar recopilant durant tota la vida i que va servir per poder fer els estudis.
Per acabar un altre article de Soler Mas de 1984, en el qual feia ja un esbós de tot el contingut del llibre de Foment.

La Sardana a Manresa de Francesc Soler Mas a Dovella
Dovella Manresa. Any IV, núm. 13 (abril 1984), p. 6-11


Per saber-ne més:


diumenge, 5 de maig de 2013

Manresa, Ciutat Pubilla de la sardana-1963

Potser perquè sóc nascut a prop del monument...
Potser perquè vaig néixer tres mesos abans de la proclamació....
Potser perquè puc dir que jo ja hi era....
Potser perquè són cinquanta anys...


Plaça Cots, l'any 1955. (Foto Antoni Quintana i Torres).



Plaça Cots, l'any 1955. (Foto Antoni Quintana i Torres).

Però a nivel ciutadà ha passat una mica desapercebut. Aquests dies Manresa ha fet 50 anys d'haver estat proclamada Ciutat Pubilla de la sardana. Al 1963 va ser tot un esdeveniment cultural, identitari i d'afirmació. Escriu Pepa Mañé a Regió7 de dissabte 27 d'abril de 2013:

 "La celebració d'aquestes noces d'or ha aconseguit aplegar tantes complicitats perquè la fita que Manresa esdevingués Ciutat Pubilla de la Sardana va ser tota una revolució el 1963. Un esdeveniment que se celebra des del 1960 en alguna població del país i que ha esdevingut una tradició va ser complicat de tirar endavant en plena dictadura: les autoritats amb prou feines toleraven el folklore català i imposaven una fèrria censura.
La celebració, que anteriorment només s'havia produït a Girona, Lleida i Ceret, es va organitzar per iniciativa d'una colla d'activistes manresans, encapçalats per Juli Sanclimens, de la llavors Agrupació Manresana de Folklore, i per Jaume Vives, del Casal Cultural Dansaires Manresans, que van animar la resta d'entitats a participar en els actes de la diada.
Un parell d'anècdotes posen en relleu què va significar l'esdeveniment. D'una banda, l'alcalde de l'època, Josep Moll i Vall, va ser qui va donar el primer permís a l'organització i sembla que aquesta decisió li va costar el càrrec. Moll presideix les fotos de la inauguració del monument a la Sardana al costat de la pubilla de Ceret i de la de Manresa, Francina Serramalera. D'altra banda, el missatge al món sardanista es va vetar perquè "no tractava el tema sardana". Una de les sentències revolucionàries de mossèn Josep Junyent diu: "volem veure en la sardana l'expressió del nostre poble, el dels Països Catalans". No es va poder llegir quan tocava, però sí en l'ofici que es va fer ben d'hora al matí."

També Juli Sanclimens el 1995 escrivia fent memoria dels preparatius i de la celebració amb un seguit d'anècdotes:


 Capítol del llibre:
SOLER MAS, Francesc (coord.). La Sardana a Manresa (1901-1994),  p.71-74 Manresa: Foment de la sardana de l'ACB, 1995
(Foto d'Antoni Quintana Torres)





La pluja va deslluir una mica la festa.

Juli Sanclimens ballant una sardana (2013)
 Fotos de Jordi Prenyanosa

Per saber-ne més:


dilluns, 15 d’abril de 2013

Marxa de Sant Ignasi de Loyola

Amb tot l'enrenou de l'elecció del Papa Francesc i les "arrels" manresanes dels jesuites he recordat que la meva mare m'havia cantat, quan era jo petit, una cançó sobre Sant Ignasi. Té bona memoria i encara la recorda. És la Marxa de Sant Ignasi. En un temps, a mitjans del segle XX, on el catolicisme imposava moral i cultura, és una cançó que van conèixer molt bé tota una generació de manresans i manresanes.

Jordi Franch interpreta la marxa de Sant Ignasi a l'orgue de la Seu:


Marxa de Sant Ignasi per a piano

Marxa de Sant Ignasi a 6 v.

Marxa de Sant Ignasi per a orgue

En mp3 a:
http://www.jesuitasdeloyola.org/recursos-es/musica.HTML

Partitura per a piano:
http://musicatolica.me/displayimage.php?pid=413

Partitura per a cor:
http://www.scholacantorumdecomillas.es/DOCUS/PARTITURAS/part_marcha_sanignacio_ota.pdf

Origen de la Marxa:
http://www.euskomedia.org/PDFAnlt/riev/21/21634644.pdf