Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Segle XVIII. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Segle XVIII. Mostrar tots els missatges

dijous, 6 d’octubre del 2016

Un instrument manresà: l'orgue-saltiri

A l'Arxiu Históric de Manresa hi ha un manuscrit anònim de finals del segle XVIII en que s'explica el mètode d'afinació d'un saltiri 
Saltiri del segle XVIII, al Museu de la Música de Barcelona

Portada del manuscrit
En una època en que ja es demanava una gran fiabilitat als instruments musicals, el saltiri resultava complex d'afinar i s'havia de fer massa sovint. Vist aquest inconvenient, un manresà, en Joseph Pujol va inventar un saltiri en que les cordes eren barretes de fusta que accionaven tubs d'aire. Així doncs, problema resolt, encara que l'instrument no va tenir gaire volada en una època en la qual el saltiri ja estava en decadència. Al Museu de la Música de Barcelona se'n conserva un que segurament és dels únics o l'únic instrument fet per un manresà que s'hi conserva.



Fotos d'Andreu Cano

Aquest invent és explicat en el manuscrit d'aquesta manera:
"En lo 10 any 1768 Joseph Pujol natural de Manresa, home de gran ingeni, y sonador de salteri, vehen al gran cuydado q. hera menester per mantenirlo afinat, idea fer un salteri ab flautas, que inventà: y com que aquest nou salteri se mantenia afinat (perq. las flautas més seguramen mantenen son to) fou aplaudit y alabat lo salteri de nova invensió. Y enseguida ne construhi molts en Barcelona aont se domicilia, y morí de pesta q. allí avia en lo any. 
Aquest salteri de flautas, porta la mateixa disposició de puns y en lloch de cordas són bastonets, o vergas de fusta. de boix un poch rebaixadas, posadas a imitació, y proporció, y forma del salteri de cordas. Ab facilitat dava lo ven lo mateix sonador".

Fitxa de l'instrument del catàleg
del Museu de la Música de Barcelona
(pp. 410-411)

Per saber-ne més:
Un mètode d'afinació del salteri del segle XVIII de J.M. Vilar


Note burlesque:
No confondre el nostre Joseph Pujol amb Joseph Pujol el "El Petòman", francès d'origen català que va triomfar al Molin Rouge exhibint la seva habilitat de fer pets de diverses maneres. Una d'elles, inventà la manera de tocar una ocarina a còpia de ventositats.

dilluns, 2 de febrer del 2015

Cor Ariadna

A mitjans i finals dels anys setanta del segle XX van néixer a Manresa algunes corals (Elaia, Discantus, Eswertia, Eixam o Ariadna) que renovaren el món coral manresà. Allunyades del "poder" musical manresà, aconseguiren tornar a popularitzar el cant coral i a tornar-lo a situar en els estàndards europeus.
Una de les més destacades va ser el Cor Ariadna. 
"A principis del curs 1978-79, i a partir d'un petit nucli anterior de cantaires, es forma el Cor Ariadna que aglutinava a un grup de nois i noies d'edats compreses entre els 14 i 17 anys (la majoria d'ells estudiants de formació professional, BUP i COU) que tenien com a objectiu comú el cant coral, el treball de la pròpia veu juntament amb el treball de grup, i el coneixement i interpretació de la música coral d'èpoques passades, del present i de la cançó popular harmonitzada. De llavors ençà hem treballat peces del Renaixement, de l'època barroca, i populars (...) Des dels seus inicis el Cor Ariadna es membre dels "Grups Intermedis de Catalunya", moviment coral català que agrupa a un bon nombre de corals d'arreu del país que tenen característiques semblants a aquesta" 
(d'un programa de ma de concert)






Dirigida des del principi per Josep Ma. Vilar, va fer múltiples concerts a Manresa, Bages i comarques veïnes tant com a cor sol com en trobades amb altres corals. Destaquen per la magnitud de la producció el repertori a dos i tres cors (amb el cor Elaia i Eswèrtia) i el Magníficat de Joan Pusalgues amb la cor Albada instrumentistes l'Obrador instrumental de Manresa i de l'Orquestra de cambra de l'Escola de música de Vic.
                                                                                       

         




El repertori comprenia composicions del segle XIII fins a contemporanis, música popular catalana o de tot el món i també compositors de casa nostra com Joan Pusalgues, Josep Padró, Ramon Escalé o música de l'arxiu de la Seu de Manresa. 
La llista de persones que van passar per cor és considerable i també hi destaca la quantitat  que més endavant han dedicat la vida a l'ofici de músic. Les pianistes més habituals van ser Mireia Datzira i Pilar Pla.


La coral tampoc va oblidar els aspectes organitzatius i socials: diverses comissions, caps de setmana cantant, i fins i tot tres números de la revista Ariadna-News:

El Cor Ariadna va cessar l'activitat el 1983 i crec que té encara una gran presència en la memòria dels cantaires.

Fragment de uma auca del curs 1989 aparegut a la revista Aura de l'Institut Lluís de Peguera


*   *   *   *   *   

Del programa citat de música per a dos i tres cors i fruit de la recerca musicològica del director de la coral, podeu consultar una de les peces:
Per saber-ne més:
http://musiquesdemanresa.blogspot.com.es/2015/01/el-mon-coral-manresa-despres-de-1900.html

diumenge, 24 d’agost del 2014

Música de xeremies a la Seu de Manresa (i 2)

En un anterior entrada d'aquest blog anomenada Música de xeremies a la Seu de Manresa repassava un article de Josep Maria Vilar sobre aquest tema en el que exposa la inflència de la tradicio de la música per a xerimies del renaixement i barroc en dues composicions molt més tardanes trobades a la Seu de Manresa. També a la mateixa entrada hi havia les dues partitures i es podien escoltar en MIDI.
Casualment he topat amb aquest vídeo on el grup Plech de Ministrils toca una de les peces de la Seu en la processó de Rams del 2008 a Lleida. Es devia escoltar així a l'època?

dimecres, 17 de juliol del 2013

1713-1714, quina música es podia sentir?

Quins fets musicals, quines músiques o quines cançons es podien escoltar pels volts de 1713-14, ara fa 300 anys, quan van cremar Manresa?
Felip V
A Europa, es pot escoltar música d’autors que acaben de morir (Buxtehude, Charpentier, Purcell, Corelli, Pachelbel, Biber...), compositors en la plenitud de la seva obra (Couperin, Pepusch, Caldara, Albinoni, Vivaldi) o els inicis de músics com Telemann, Rameau, Bach, Handel o Domenico Scarlatti.
A llatinoamèrica ja feia cent anys de la primera obra polifónica “HanaqPachaq” i el 1701 s’estrena la primera òpera La púrpura de la rosa, composada per Tomás de Torrejón y Velasco que junt amb Juan de Araujo són bons exponents dels compositors europeus emigrats a Amèrica Llatina. Però en aquest temps ja és important l’aportació de compositors nadius com Manuel de Zumaya a Mèxic i Juan de Herrera a Colòmbia.
Manuscrit de Juan de Herrera Christus factus est 
a la Universidad Nacional de Colombia.


A la península l’ambient general de guerra fa una mica irregular la programació musical i difícil d'observar just a l’any 1713. En general s'ha de pensar que la música italiana era el gran referent a l'època. Poc abans de la nostra data, la vida musical s’articulava a l’entorn de les dues corts: la de Felip V a Madrid i la de Carles d’Àustria a Barceona. A Madrid es programen sarsueles i es senten obres de Sebastián Durón (mestre de la capella de palau), José de Torres (organista de la Real Capilla), Antonio Lliteres, Gaspar Sanz…A Barcelona Giuseppe Porsile, Pere Rabassa (el 1713 fou nomenat mestre de capella de la catedral de Vic), Antonio Martín y Coll, Santiago de Murcia, Antonio de la Santa Cruz, Jaime de la Té y Sagau, Francisco Guerau, Juan Cabanilles, Francesc Valls… , Suposadament l’any 1708, es representa per primera vegada una òpera als Països Catalans titulada “Il più bel nome”, d'Antonio Caldara.
Molts dels músics de la Coronela de Barcelona eren de la comunitat gitana.
La dansa de la pavana era desfassada i en canvi el minuet, el canario i la follia eren la nova moda.
Villancico Midiendo las diferencias de Pere Rabassa. Editorial Trito.

Glòria Ballús cita una curiosa anècdota:
"Cal esmentar la Missa Scala Aretina que Francesc Valls va estrenar en el 1702, segurament per celebrar la clausura de les Corts Catalanes presidides per Felip V, i que es va tornar a interpretar a Barcelona, el 1710, per festejar la victoria a Almenara de Parxiduc Carles. Sembla que aquet fet tindria unes conseqüències polítiques contra el compositor.
En el 1715, aquesta composició inicia una gran polèmica seguida immediatament entre uns cinquanta músics i tractadistes espanyols i dos d'estrangers: l'italiá Alessandro Scarlatti i el portugués Pedro Vaz Regó, que dura fins 1737, originant una setantena de fulletons en pro i en contra -encara que la majoria es decantaren a favor de Valls-. En el 1717 va ser represaliat del seu càrrec a la catedral de Barcelona fins el 1725, quan Espanya signa el Tractat de Viena. Així, una "novetat compositiva" molt petita, en una obra no massa coneguda, va ser l'eix d'una llarga j polémica. Per això pren forçaa que es tractés d'un tema polític mes que musical."("La Missa Scala Aretina, a tres cors (11 veus en la primera versió i 13 veus en la segona) i instruments. 
Rep el nom per què Valls va utilitzar l'escala Aretina de 6 notes de Guido d'Arezzo. La controversia va sortir per una dissonáncia de novena sense preparar sobre les paraules "miserere nobis" del Gloria: era la innovació formal que havia fet en una única nota i que semblava ser inadmissible en l'harmonia hispánica de l'època.")

A Montserrat, el nostre centre musical més proper, succeia una disputa curiosa. La meitat dels monjos eren d'origen castellà depenents de Valladolid i l'altres meitat catalano-aragonesos. El fet que molts dels escolans seguien la seva vocació quedant-se al monestir o fent de monjos desequilibrava la balança de poder i influència cap el sector català (més a favor de l'arxiduc) cosa que va provocar que el sector castellà (certament felipista) fes pressió per dissoldre l'escolania, Per sort no va prosperar l'intent. Miquel López (aragonès i exescolà) n'era el músic més remarcable.

Obra de Miquel Lopez de la Biblioteca de l'Orfeó Català



A Manresa, en l’aspecte musical, la crema de la Seu el 1714 i el fet de convertir-se en caserna de les tropes felipistes va ser un cop molt dur, ja que es van malmetre els dos orgues que disposava i una part important dels fons musicals anteriors a aquesta data. Antoni Serra n’era l’organista (de 1713 fins 1715) i Pere March el mestre de la Capella (de 1702 a 1725). La Capella de Musica de la Seu és en aquell moment encara, el focus principal de música i del seu aprenentatge a Manresa. Cor i instrumentistes (xeremia, baixó, violins…) eren dirigits pel mestre de capella.
Indestriable del món de la música són les festes, on és un element imprescindible. Una de les festes més importants a l’època era la de Corpus. Drac, Àliga, Mulassa, diables i el gegant sembla que eren les figures més importants de la processó en aquell any, ja que figures com el bou, l’àngel o el lleó sembla que havien desaparegut i nans, geganta, bastoners, cavallets i trampes (dues timbales que, posades damunt un cavall, les feia sonar el timbaler) van anar apareixent posteriorment. Altres festes eren la processó dels Cossos Sants (actual Festa Major), els inicis del que podien ser les enramades, la processó de la Puríssima Concepció i una incipient festa de La Llum (a càrrec de la Confraria de la Santíssima Trinitat amb la col·laboració del Consell de la Ciutat). Caramelles, aplecs i carnestoltes també hi tenien presència.
La Congregació dels Dolors de Ntra. Sra. fundada a l’església de Sant Miquel el 1704, era l’encarregada de d’organitzar la processó dels Dolors en la que és probable que pels volts de 1713 ja sortís l’esquadró de romans, les dues flautes, els tambors i el sò de la trompeta però no hi ha la primera referencia fins 1728. 

La primera constància impresa dels goigs de la llum és de 1739 però hi ha referències que al 1696 es cantaven uns goigs molt antics.
En festes de Pasqua i en diferents ballades es tocava la flauta, tarota (o xeremia), el tamborí i la cornamusa (cobla de tres quartans) i en la música profana grups de quatre clarins, dos pífanos i dos tabals.
Manresa va organitzar una festa el 1711 motivada per la coronació de l’arxiduc Carles com a Emperador d’Àustria.



En el món de les cançons populars és difícil saber què es cantava ja que l'interès folklorista encara faltava un temps perquè nasqués. Però si que sabem quines cançons parlen dels fets d'aquesta guerra o de fets anteriors remarcables.
  
Les ninetes ploren: pel record del bandolerisme català.
ROVIRÓ, AIATS, GIRBAU. Història i memòria, Cançons populars de la història de Catalunya. Editorial FARELL 2004.
La cançó d'en Serrallonga: també pel record del bandolerisme català.

ROVIRÓ, AIATS, GIRBAU. Història i memòria, Cançons populars de la història de Catalunya. Editorial FARELL 2004.

Els Miquelets d'Espanya: o el record de la guerra dels segadors.
ROVIRÓ, AIATS, GIRBAU. Història i memòria, Cançons populars de la història de Catalunya. Editorial FARELL 2004.

Els tres segadors: també del record de la guerra dels segadors.

ROVIRÓ, AIATS, GIRBAU. Història i memòria, Cançons populars de la història de Catalunya. Editorial FARELL 2004.

El cant dels aucells: per donar suport a l’opció austriacista i animar els partidaris d’aquesta causa.

CAPMANY, Aureli. Cançoner Popular. Barcelona: Ketres Editora: 1980.

Cançó d'en Bach de Roda: presenta la tràgica fi d’aquest líder dels vigatans l’any 1713.
CAPMANY, Aureli. Cançoner Popular. Barcelona: Ketres Editora: 1980.
Mambrú se fue a la guerra: es la versió en espanyol d’una cançó popular infantil francesa  Marlbrough s'en va-t-en guerre composada després de la batalla de Malplaquet (1709), que va enfrontar els exèrcits de Gran Bretanya i França, durant la Guerra de Successió.

El rotlletó

També El desembre congelat, la Muixeranga d'Algemesí....


Si en voleu llegir més coses....

ROVIRÓ, Xavier; AIATS, Jaume i altres. Cançons populars de la Història de Catalunya. Sant Vicenç de Castellet: Farell Editors, 2004.

TORRAS i SERRA, Marc. Manresa. Festes i tradicions. Manresa: Edita Ajuntament de Manresa, 1990.

CAPMANY, Aureli. Cançoner Popular. Barcelona: Ketres Editora: 1980.

VILAR, Josep Maria: La música a la Seu de Manresa en el segle XVIII. Manresa: Centre d'estudis del Bages, 1990.

dimarts, 25 de desembre del 2012

Música de xeremies a la Seu de Manresa (1)

Josep Maria Vilar signa aquest article:
Sobre la música barroca per a xeremies a Catalunya i la seva evolució posterior. Musiker. cuadernos de música. nº 5 de 1991(p.109-153)

El podeu trobar de manera pública a:



En l'article, treballant sobre manuscrits de l'Església del Pi de Barcelona, de Vilafranca del Penedès i de la Seu de Manresa, exposa la influència de la tradició de música per a xerimies del renaixement i barroc en la producció musical que arriba fins el primer romanticisme.
Article sencer .PDF

Dos fragments:
"Pero està perfectament clar que continuen designant un gènere de música per a instruments de vent amb una funció itinerant, i concretament per a aquell diumenge dels volts de Pasqua (...) en que els barris propers a la parroquia eren recorreguts pel que uns anomenaven el Viàtic i altres el Combregar General."


"Aquest compositor anònim hauria escrit tenint en compte una doble vinculacio: d’una banda, un cert lligam amb un repertori anterior, potser volent imitar concretament el regust d’aquelles peces que haurien sonat fins llavors en el Combregar General i a les quals aquestes, per alguna raó que de moment desconeixem, ara haurien substituït; de l’altra, una clara assumpció dels models, sobretot melódics, que predominen en tota la música instrumental del primer romanticisme a Catalunya i que està marcat quasi exclusivament per la influència de les òperes de Rossini."



De totes formes em vaig fixar en les dues peces de la Seu de Manresa transcrites per Josep Maria Vilar i vaig voler escoltar-les. Són dues peces del manuscrit n. 1729 de l'arxiu de la Seu de Manresa i són per a fagot i dues flautes i la data de la còpia seria sobre 1840.

Partitura tocata n.1 .PDF  Escolta Tocata n. 1
Partitura tocata n. 2 .PDF Escolta Tocata n. 2