1986 i 1987 la gran crisi de l'Orfeó

Una de les característiques més importants i més difícils de treballar en les entitats és el relleu generacional tant per mantenir la capacitat de treball com per adequar-se als canvis de l'entorn en que es mouen.

Un exemple va ser el de l'Orfeó Manresà els anys 1986 i 1987. L’envelliment dels cantaires, no incorporar-ne  de nous, els nous aires corals de la ciutat i del moment, porten l’Orfeó a un encarcarament musical, artístic i social considerable.

El setembre de 1986 dimiteix Josep Maria Descarga, director de l’Orfeó “perquè el cor no li responia com a ell hauria volgut”. Però la Junta (presidida per Pascual Piñot Busquet) no li accepta momentàniament fins a trobar, malgrat les dificultats d’aconseguir-ho, un nou director: Jordi Noguera Perathoner. Aquest va fer proves als cantaires, “posant el llistó tant elevat que la immensa majoria no el va passar”. A partir d’aquí comença un temps de renovació amb l’adhesió de nous i antics cantaires. Però el cor queda trencat “en dues meitats, els vells i els nous”. En acabar l’etapa Piñot-Orriols, el 1988 passa a presidir l’Orfeó Antoni Fernández Ayuso (antic president de JJMM de Manresa) que també agafa el relleu de la renovació, amb Jordi Noguera que  prepara un programa de valsos de Brahms i que va resultar ser un èxit extraordinari. Aquest fet dona irreversibilitat i solidesa a tota la nova proposta. Posteriorment en els actes del 90 aniversari el cor realitza un programa de compositors catalans del segle XX i el Davide Penitente de Mozart.

 Regió 7 14-VII-1988. Reproduit a: http://navarcles-noticiesmenysantigues.blogspot.com.es/search/label/Jordi%20Noguera

Tot plegat va ser un canvi arriscat, necessari  i valent però força dolorós. Ho analitzava Josep M. Orriols i Morros a Les persones i els fets XLIV del Pou de la Gallina en conversa amb Jordi Sardans. Orriols que ja va ser president de l’entitat de 1978 a 1982, en aquesta etapa va fer de vice-president al costat de Piñot. Afirma que “ ningú no dubta que s’havia de fer, molt especialment el mestre Descarga (que no n’era el culpable i fou el qui va rebre), ja que la seva dimissió va ser motivada perquè el cor no li responia. El que sí que pot ser discutible és la manera en què es va fer, que indubtablement va ser molt poc elegant i tots hem d’entonar el mea culpa, per no haver fet correctament el que era inevitable. Lamento que no en sabéssim més”. Orriols veia les noves generacions “no tant romàntics però sí més perfeccionistes” ja que “moltes de les quals no saben què és l’Orfeó, perquè ningú els ho ha ensenyat, que van a cantar perquè els agrada el cant i la música, però que és difícil que connectin amb l’esperit orfeònic d’altres èpoques”.

Regió 7 16-III-1991. Reproduit a: http://navarcles-noticiesmenysantigues.blogspot.com.es/search/label/Jordi%20Noguera

Qui els parla, en aquella època, era director de la coral Ixent, que junt amb la coral Ressò eren les seccions infantil i juvenil, respectivament, de l'entitat. Alguns directors d'aquests cors, en el final de l'etapa Descarga vam ajudar a fer assajos per cordes al cor gran en un dels intents per augmentar-ne les potencialitats. La nostra tasca, tot i la bona voluntat no podia ajudar gaire a un cor viciat, cansat i envellit; a més a més no hi cantàvem gaire amb ells, no hi convidava. En la nova etapa, amb Noguera al capdavant, vam ser molts que vam passar a cantar en els nous repertoris i ajudar amb la nostra presència al gran repte del canvi. Vam ser testimonis de les grans discussions, de les enemistats creades, incomprensions, intransigències i ceguesa. Però vista l'evolució del cor, amb els grans programes i produccions, la seva vida i qualitat i als gairebé 30 anys transcorreguts espero que per a tots es recordi només com a una anècdota.

Orfeó el 1988. (arxiu Maria Diaz)

Per saber-ne més:
Les Persones i els Fets: XLIV. El Pou de la Gallina
Orfeó Manresà (Història)
Josep Maria Descarga i Obradors

Josep Maria Descarga i Obradors

Josep M. Descarga i Obradors, neix a Manresa el 9 d’octubre de 1927. L’any 1935 li proposen cantar al Cor de la Cova de Sant Ignasi. Durant la guerra li fa de mestre Mn. Valentí Santamaria. L’any 1939 va al Col·legi La Salle com alumne i formant part de la coral. L’any 1941 inicia els estudis musicals a l’Escola de Música, del carrer de Sobrerroca i forma part de la Capella de Música de la Cova i, alhora, de la Congregació Mariana. Amb el P. Ferran Torra funden la Coral Sant Lluís, assajant i cantant les caramelles, a la processó de Corpus, i en concerts literari-musicals al local del carrer de la Mel (antic Casal Regionalista). Havia estat membre del doble Quartet Santa Maria de l’AC de la Seu que dirigia Mn. Pla, i amb alguns dels seus components ingressen a la Secció Coral Mixta que dirigia el mestre Agustí Coll (a l’espera que un dia pogués actuar amb el nom de l’Orfeó Manresà, fet que s’esdevingué el febrer de l’any 1948). Josep M. Descarga posseía una preciosa veu, i alhora coneixia la litúrgia, qualitats per les quals era requerit sovint, per la cobla La Principal de Bages o l’Orquestra Farrés per dirigir i reforçar el cant de les misses polifòniques, en festes majors de molts pobles.
Interpreta unes cançons davant el mestre Pere Vallribera, Director del Conservatori de Música del Liceu de Barcelona, on entra com a becari estudiant tota la carrera de cant entre els anys 1950-1958. Reb consells especialment del professor Josep M. Roma i, d’italià de la Sra. Negre, mestres que li fan classes els diumenges, per compaginar amb la seva feina laboral de forner, treball aquest, que deixa aviat per un altre que li permet compaginar els estudis a Barcelona, mantenint contacte amb persones vinculades al Teatre Liceu. Les seves qualitats musicals li permeteren estar tres temporades al Liceu, estrenant entre d’altres l’òpera “Il ritorno de Don Pietro” de Mozart. Opta a les oposicions per la càtedra de cant, assolint el Diploma i Medalla de plata. Reb propostes per actuar a altres escenaris, però hi renuncia.

Josep Maria Descarga cantant en un concert a la Sala d’Actes del Coro el 19 de març de 1954. 

Foto del llibret del Centenari del Coro (1877-1977).

L’any 1956, el director de la Capella de Música de la Seu, Agustí Coll, el nomena Subdirector de la mateixa. Nomenat tembé director de la Societat Coral Sant Josep de Manresa, que li transforma la manera de cantar, aconseguint una millora en l’emissió de les veus i l’expressió, per un repertori i estil poc valorat, a causa de la falta de coneixement d’aquestes formacions, sens oblidar però, la il·lusió i l’abnegació que els cantaires hi dedicaven, assajant els vespres després de la jornada de treball. 

Josep Maria Descarga dirigint el Coro en un concert 

de Caramelles a la Plaça de l’Ajuntament l’any 1958.

Foto del llibret del Centenari del Coro (1877-1977).

És així quan l’any 1959 participa en la 1a Trobada de Cors de Clavé a la Plaça Major de Manresa i se li confia la direcció durant tres temporades del Cor Federatiu, en la trobada de corals claverianes a la Plaça de Catalunya de Barcelona. És nomenat Subdirector de l’Orfeó Manresà. Paral·lelament funda el Cor de Cambra de l’Orfeó Manresà format per setze cantaires i fa el muntatge de les il·lustracions musicals d’El Poema de Nadal, de Josep M. De Sagarra, amb un recitador extraordinari, l’Àngel Tulleuda, i que dirigirà fins l’any 1986, unes cent-trenta vegades, en nombroses poblacions de tot Catalunya, destacant les interpretacions al Monestir de Montserrat (1968); Palau de la Generalitat (1979) Auditori Pau Casals-El Vendrell (1983) Ajuntament de Manresa (1985) entra d’altres.

Interpretació del Poema de Nadal el dia de Nadal de 1972 a la Sala del Conservatori Municipal de Música.

Fotografia d’Antoni Quintana Torres a El Pou de la gallina Desembre de 2007

Canta de baríton solista a la “IX Simfonia” de Beethoven (1962) i en la “Missa de la Coronació” de Mozart (1966). 

Amb la il·lusió de renovar el repertori de l’Orfeó per fer-lo atraient a nous públics, incorpora negro spirituals, a veus soles, primerament, i després en ocasions amb acompanyament d’un trio rítmic (format per Batista Solans, Vilanova, i Joan Adam, i en alguna ocasió excepcional, l’organista Lou Bennet). L’any 1976 es nomenat Director de l’Orfeó Manresà, un substitució d’Agustí Coll, que morí el novembre de 1976. L’any 1977 l’Orfeó Manresà celebra el 75è aniversari de la fundació, i li correspon preparar a l’Orfeó les obres escollides: la Missa de la Coronació i la difícil cantata “Alexander Newsky” de Prokofiev 

L’agost de 1980 dirigeix diversos concerts a l’Orfeó Manresà, de viatge a la Catalunya Nord. Tanmateix, el 1981 al Mozarteum de Salzburg, i a l’Ambaixada d’Espanya a Viena. 

Com a vicepresident de Joventuts Musicals, coordinà les jornades de Direcció Coral, treballà per portar la música als barris, amb l’Orfeó i la Banda de Música. Fomentà els cicles de Nits Musicals. L’any 1981 participa en l’elaboració dels estatuts de la Federació Catalana d’Entitats Corals, que s’aproven a Manresa, l’any següent. Dirigeix el Cant Comú en diversos aplecs i rodes corals, en especial les del Bages-Berguedà. L’any 1989, dirigeix el concert de cloenda del 75è aniversari de la fundació de l’Orfeó Berguedà. Una altra activitat especialment cuidada fou el Concert Claverià de la Festa Major de Manresa, durant més de 10 anys, on s’aplegaven més de cinc-cents cantaires, en ocasions acompanyats per la Banda Municipal de Música o La Principal de Bages. Treballà amb un esforç extraordinari en els assaigs del Te Deum (de Purcell i de Charpentier) 

A la tardor de l’any 1986, Josep M. Descarga renuncià voluntàriament, de forma irrevocable a la direcció de l’Orfeó Manresà, sens deixar però de complir els concerts i activitats compromeses.

Mor l'any 2006.

Partitura de Vinyes verdes amb música de J.M. Descarga