Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Anecdotari. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Anecdotari. Mostrar tots els missatges

divendres, 4 de novembre del 2016

D'espies corals

Ja vaig parlar en altres entrades sobre la rivalitat entre les dues capelles de música de Manresa o entre les corals La Aurora i l'Helicon manresano.
Però es que ara va d'espies! Ho explica Francesc Perramon i Pla en un article del llibret del centenari de la Societat Coral Sant Josep de Manresa (1877-1977) editat per Caixa d’Estalvis de Manresa.

"La llavor sembrada pel mestre Anselm Clavé va germinar esplendorosament allà pels anys trenta d'aquest segle. Vull referir-me a l'etapa viscuda a través d'una de les corals claverianes que llavors també va aportar-hi el seu granet d'arena per aconseguir que la nostra ciutat estigués entre les primeres del nostre poble. Em refereixo a la Penya Joia.
(...) és que llavors les corals manresanes tenien establerta una competència que res tenia a veure amb l’animositat. Era una competència humana de fer-ho be, de gaudir d'un bon mestre, d'unes cordes nombroses i ben timbrades i també d'una parròquia adicta. A algú li sonarà estrany que parlem d'una parròquia adicta. Era així. Es podia fàcilment comprovar en les dates senyalades per a sortir a cantar al carrer. Principalment per Pasqua. Les Caramelles, la nit del dissabte de Gloria, era el dia cim, esperat durant l'any per totes les. corals manresanes. Fins a altes hores de la matinada del diumenge, eren acompanyades durant el seu recorregut pels seus "forofos", embaladint-se amb els cants del seu "coro" i enviant, de passada, els seus "espíes", a comprovar com ho feien les altres corals per establir després quina havia estat més afortunada. Era un "test" seriós, on hi existia una imparcialitat digna d'elogi, doncs la competència estava marginada en aquest cas i sí valorada totalment la força —ja que era un verdader "tour de force" aquella cantada— les dificultats de la sardana i "pout-pourri" que generalment es cantaven, la sonoritat de les veus i el conjunt armoniós del grup. Crec que era principalment aquesta competència que donava vida a les corals.

La Penya Joia, com la majoria, era formada per un nucli ben divers, nodrit especialment de gent obrera que no sabia res de música, si voleu, que tampoc coneixia l'art ni la tècnica del cant i eren molt pocs els que tenien noció de solfeig i que tampoc havien aprofundit en tenir-ne coneixements. Eren grups d'amics que els assajos els lligava a passar junts unes hores de lleure durant uns determinats dies de la setmana i fruir a l'ensems de l'amigable tertúlia que això comportava. Eren moments que s'esperaven. Era una obligació tàcitament compartida, i entre broma i broma es preparaven amb tota la bona fe del món les cantades. Que a mes de les Caramelles, podia ser la nit de Sant Joan, la Passió o alguna altra d'especial. La llarga pervivència, l'amistat dels seus components i recollir quelcom a través de les cantades per a fer l'anyal "sortida" a un lloc determinat amb el seu corresponent xeflis. A aixó era tot. (...)"


dimarts, 6 de setembre del 2016

Paco Ibañez i Manresa

Hi ha una petita anècdota a la vida de Paco Ibáñez que el relaciona estretament amb Manresa i dóna valor a tot el moviment de la música a la ciutat: el primer concert que Paco Ibánez va fer a catalunya i a tota la península, tornant del seu exili a França, va ser l’any 1968 al Teatre Kursaal de Manresa arran de la Trobada de Cançó de Testimoni.
En dues entrevistes de Toni Mata al músic al Regió 7 al 2008 i 2013 ho expliquen.

(2013)
- TONI MATA i RIU. Manresa...
- PACO IBÁÑEZ. Allà va començar tot aquest enrenou! 

- Quins records. Ja fa quaranta-cinc anys.
- Tants? No pot ser!

- Jo no hi era encara... - ... però devies estar a punt, he, he, he.

- Gairebé, gairebé.
- Recordo que el Xabier Lete, que va ser un dels cantants del concert...

- ... que portava el singular nom de Primera Trobada de Cançó de Testimoni...
- ... quan vaig acabar de cantar m'anava dient «Ona aiz, ona aiz», que vol dir «ets bo, ets bo».

- Més o menys, el mateix que li va dir Pablo Neruda a París dos anys després?
- Ell em va dir que jo havia de cantar els seus poemes perquè la meva veu estava feta per a això. Neruda em va donar l'empenta. De fet, fins aleshores, jo no havia prestat gaire atenció a obres com Veinte poemas de amor y una canción desesperada.
(...)
- Fa gairebé mig segle del concert de Manresa. Encara tindria sentit muntar-ne un amb l'etiqueta de Cançó de Testimoni?
- I tant, més que mai. Vivim temps molt salvatges. En aquella època encara hi havia gent que pensava per si mateixa, persones que lluitaven, que se sacrificaven. Ara, a la societat no hi ha per on agafar-la!


(2008)
- TONI MATA i RIU. Té present el concert de Manresa,o el record s’ha difuminat?

- PACO IBÁÑEZ. El pas del temps difumina el record, però no l’esborra. Jo vivia a França, vaig estar vint anys sense poder tornar. I quan vaig fer-ho,el primer concert que vaig fer va ser a Manresa. El primer concert és com el primer petó, et queda gravat.He,he,he...

- Qui va contactar amb vostè per dur-lo a Manresa?
- No ho recordo, la veritat. Com es va organitzar, qui va ajuntar a qui... No ho sé. Nosaltres, a París, teníem una petita activitat cultural, fèiem coses pels espanyols que hi vivien. I els diumenges fèiem teatre, cançó, pel·lícules, conferències... Agitació cultural, vaja. Fins i tot va venir Joan Manuel Serrat, que es va incorporar a un espectacle que vam fer que es deia «Historias para ser contadas», amb el portuguès Luis Cília i jo. Els catalans sempre miren cap a França, i algú de Manresa devia escoltar el tambor que sonava a París.

- Vostè tenia contactes amb cantants com Pau Riba o Maria del Mar Bonet?
- Jo, la Maria del Mar Bonet la vaig conèixer a Manresa. I el Pau Riba. I el Xavier Lete. Tots els vaig conèixer a Manresa. Però ells devien saber alguna cosa de París, suposo.

- És sorprenent que el seu primer concert a l’estat no fos en una gran ciutat.
- Qui em coneixia,a mi, a part de la meva mare i els meus germans? Una mica començava a sonar. Hauria pogut ser a Barcelona,o a Reus...però els que s’hi van apuntar van ser els de Manresa.

- Avui en dia encara hi ha molta moguda a la nostra ciutat, com per exemple amb el cicle El Club de la Cançó.
- Aleshores hi havia quelcom que s’estava coent, perquè fins i tot les cases discogràfiques anaven darrere del que anomenaven cantautors de protesta. Sabien que hi havia una sensibilitat del jovent cap a aquesta cançó reivindicativa, i anaven a la recerca d’aquests cantants per una qüestió comercial, és clar.

- Certament, era un territori verge. I no hi va haver cap problema amb el règim?
– No, tot i que abans jo no podia tornar. No havia fet el servei militar ni tenia ganes de fer-lo. Llavors va venir l’indult i vaig poder tornar. Vam agafar el cotxe amb Víctor Gómez Pin,el gran professor, el gran filòsof! El primer que vam fer va ser passar pel caseriu per anar a veure la meva tieta. Sempre recordaré que anava amb un feix de llenya i, quan em va veure, li va caure dels braços de cop. Es va emocionar molt.

- Devia ser un moment molt intens.
– Imagina’t! Vint anys després podia tornar al meu país! 

- Ni l’arribada ni l’estada no van ser complicades?
- No, gens. Jo, llavors, em vaig quedar a viure a Barcelona, feia concerts. I em vaig assabentar que calia presentar tres exemplars a governació civil per passar la censura. I per tenir el carnet professional, el sindical, havies de superar un examen. Quina broma! Llàstima que no es filmés! Hi havia una mare, amb el seu pare, amb el noiet petit,amb les castanyoles,vestit d’aragonès, fent el seu número, a veure si guanyava uns dinerons. I l’altre,vés a saber d’on venia,potser de Badajoz,i intentava tenir el seu carnet professional per guanyar-se la vida. I una taula, amb els tres o quatre del jurat, amb una campaneta. Pujaves a l’escenari, començaves a cantar... Jo vaig començar amb «Madre, yo al oro me humillo, él es mi amante y mi amado, pues de puro enamorado...» i ning-ning,ning-ning! Sona la campaneta. Ostres, no et deixaven ni començar! I després crec que va ser «La más bella niña» o «Déjame en paz,amor tirano», de Góngora. I començo a cantar «La más bella niña, de nuestro lugar. Hoy viuda y sola.Y ayer...» i campaneta altre cop. Jo vaig pensar, ostres, no et donen el carnet. I quinze dies després em diuen que estic aprovat!

- Això va ser després del concert,no? 
- Sí, dos o tres mesos després. 

- Per regularitzar la seva situació,vaja. 
- Sí, exactament,per regularitzar, com un immigrant avui en dia. Per a aquells canalles tots érem immigrants.

- I de la gent de Manresa amb qui va tractar, recorda algun nom? 
- No, cap.

- I del concert? 
- Vaig fer el repertori que tenia aleshores: «La poesia es un arma cargada de futuro», «A galopar», «Me queda la palabra»...Les cançons potents a nivell de missatge social, polític i cultural. I poètic. Recordo que quan vaig cantar «La poesia es un arma...» hi va haver molta excitació, molt soroll. La reacció del públic va ser instantània. I recordo sempre Xavier Lete, que després del concert em deia «ets bo,eh?». 

- Entre el públic devia haver-hi un caliu poc habitual. 
- I tant. És que eren ni més ni menys que gent com Xavier Lete, Mikel Laboa, Maria del Mar Bonet... Comprens? Era molt fort tot allò. 

- Eren els inicis, però hi havia molt ferro. 
- Sí, i la pedra estava ben col·locada.

- El teatre era ple? 
- I tant. Hi havia inquietud entre el jovent per aquest tipus de can- çó. La gent que va venir es va abocar al concert. 

- En els concerts dels dies següents, a la facultat d’Arquitectura de la Universitat Central i a l’Escola de Periodisme, a Barcelona, llavors a la facultat de Medicina,a Saragossa... aquesta màgia es va anar repetint? 
- Hi havia molta càrrega política, de trenta anys de dictadura, de crims impunes... Els grans criminals de guerra encara sortien al balcó, traient pit amb tot el cinisme del món... En contrapartida hi havia un jovent que començava a prendre consciència que la guerra civil havia estat un genocidi, que tot allò no es podia aguantar. I, a més, amb aquesta barra d’imposar i de privar la gent de la seva opinió, la seva llibertat, la seva sensibilitat. Hi va haver una reacció social molt forta, també del jovent.

- Pel que fa a la premsa, hi va haver ressò? 
- Als diaris ja hi havia gent que tot allò que podia ho treia, ho aprofitaven per transmetre tot això. Hi havia ambient. 

- Actuar a Manresa li va obrir portes? 
- No va tenir una repercussió gaire gran. Però, per exemple, el que aleshores era director de Sonoplay era a Mallorca i va agafar l’avió quan va saber que jo actuava a Manresa. I quan va veure la reacció del públic ho va tenir clar. Ja estava sensibilitzat i comercialment parlant això era una bona picossada per a ell.I no vaig trigar gens a signar el contracte. Així doncs, puc dir que de Manresa va sortir el contracte i els meus primers discos a l’estat es van publicar a Sonoplay. Manresa té una importància personal.

- Resulta fascinant que, en una societat tan sofisticada, Paco Ibáñez mantingui la seva vigència amb la veu i una guitarra. És un dels seus grans triomfs?
- Una guitarra és una orquestra. I la veu també. 

- Sempre ha dit que l’única autoritat, per a vostè,és el públic. 
- I tant, sempre ho mantindré. I també és important el criteri d’un mateix, i tenir la sort de trobar el poema, la música que hi correspon, poder-lo cantar, poder-lo gravar... Això és el màxim que pots demanar.

- Per què mai no ha volgut recollir cap premi? 
- Mai! De ningú no el vull rebre. Ningú no m’ha de donar un premi. Puc rebre un regal, un gest, l’accepto. Però els premis són muntatges comercials,polítics.Per què un ministre m’ha de donar un premi? De res, home. Has vist la cara que posen tots els que reben un premi? Ho trobo insultant.



Per saber-ne més:
Entrevista a Regió7 abans d'un concert a Manresa el 25-10-2013


Entrevista a Regió7 arran del 40è anniversari del primer concert a l'estat després de l'exili el dimecres, 20 de febrer del 2008

http://www.regio7.cat/cultures/2013/10/28/organitzadors-del-concert-del-1968/248242.html

divendres, 19 de febrer del 2016

Partitura dels bombers de Manresa

Encara que comptés només amb una bomba de mà governada per dos persones i sis ajudants, a Manresa tenim cos de bombers desde 1851. Trobo en el Blog HISTÒRIES DE BOMBERS la taula de senyals per avisar als bombers i senyalar algunes maniobres dels bombers de Manresa sobre l'any 1900. També és una partitura, no?


I es que: "Fins l’invent, la difusió i la proliferació de les radiotransmissions, els cossos de bombers van estar molts anys organitzant-se i comunicant-se en els sinistres a base de tocs de xiulet, pito o corneta. Mitjançant aquests tocs es donaven les ordres i avisos corresponents i també s’avisava del districte o barri on es localitzava el foc. (...) cada cos de bombers feia servir la seva taula corresponent que tenien els tocs molt semblants. A la llarga, alguns cossos de bombers veïns van unificar els tocs de pito per poder coordinar-se quan actuaven conjuntament, i fins i tot, el juny de 1937 la Federació de Cossos de Bombers de Catalunya va proposar una unificació d’aquests tocs de pitos per tots els cossos catalans". (L’APAGAFOCS -número 2. abril 2009-pag 10)
Una de les darreres actuacions del corneta dels Bombers de Terrassa, de l'any 1955 
(Arxiu Municipal de Terrassa). 

Tocs d'altres ciutats:

Vic principis del XX

Terrassa 1898

Girona 1868

Tarragona 1914

Igualada 1896

Olot 1900
Aprofito per agrair profundament la feina i la generositat del Marc Ferrer i Murillo en el seu gran blog!!!!

diumenge, 1 de novembre del 2015

La plaça i el monument a Anselm Clavé

Quan es va obrir el carrer Nou de Sant Domènec, actual Jaume I, es va decidir fer una plaça. La idea d'obrir un carrer ample i recte i la creació d'una plaça dins de la trama urbana medieval obeïa als canvis urbanístics de finals del segle XIX que volien millorar l'entrada a un sector de la ciutat vella i millorar la higiene urbana de la zona dominada pel carrer Urgell, un vial llarg, estret, fosc i poc ventilat, i tota la zona de Quatre Cantons.
La plaça es va començar a formar a partir de 1891 quan l'ajuntament va comprar la casa nº 38 del carrer Urgell. En un primer moment es coneixia amb el nom de plaça Urgell i plaça de la Parra, però el 26 de juliol de 1918 l'alcalde republicà Maurici Fius i Palà va proposar en el Ple Municipal que se li donés el nom de plaça Clavé en honor del creador de les societats corals. Després de diferents picabaralles polítiques es va acordar que per la Festa Major d'aquell any es posaria aquest nom a la plaça.

La plaça Clavé abans de la instal·lació del monument.
(foto del llibre l'Abans. Ed. Efadós)
L'any 1919 la Societat Coral la Unió Manresana (creada el 1882) va portar el pes del projecte d'erigir un monument per perpetuar la memòria del Mestre Josep Anselm Clavé a la plaça del seu nom.  Integraven la Comissió Pro-Monument a més del president de l'entitat Gabriel Glosa, els socis Ramón Bial, Pau Domingo, Onofre Mas, Ramon Morera i la Junta Directiva. En l'acte d'inauguració, descobri el bust el que fou gran protector d'aquesta Societat, n'Ángel Amat Tenas. Mereixen recordatori també els socis en Francesc Juvés, en Tomás Pascual, n'Ignasi Cantarell, n'Antoni Merenguer, n'Antoni Oriol i en Maurici Casasayas que juntament amb els esmentats anteriorment van contribuir a la realització del projecte.


Inauguració del monument. 
Foto del llibret del centenari de la Societat Coral la Unió Manresana

Així doncs aquell mateix any es va inaugurar el monument a l'Anselm Clavé (el segon a Catalunya després del de Barcelona), obra de Bernat Pejoan i l'escultor Josep Andreu Casanovas, conegut amb el sobrenom de Borges. 



Plaça Clavé 1920 (Foto Teresa Pons)
El monument responia a l'estètica dels monuments del XIX. És fet de pedra, amb una peanya sobre la qual s'aguanta una columna cilíndrica coronada per un capitell jònic i a sobre el bust del músic. A la part central es pot observar l'escut de la capital del Bages i la data de realització i la inscripció "Manresa a Josep A. Clavé". 
Trobada de societats corals en motiu de la inauguració del parterre que envoltava l'estàtua, l'any 1957. El jardinet es va eliminar el 2003 quan es va remodelar la plaça. (Foto d'Enric Villaplana a Manresa la ciutat transformada)

També a iniciativa de la Societat Coral la Unió Manresana, l'Excm. Ajuntament va donar el nom d'una de les populars composicions del Mestre Clavé al carrer d'Arcs, i el dia 28 d'agost de 1932, es descobrí la làpida que li dona el nom "Les Flors de Maig", en un acte presidit per les Autoritats i en el que en Josep Capdevila, President llavors de l'Associació de Cors de Clavé, pronuncià el discurs d'inauguració.
















Trobada de Cors Clavé el 16 de maig de 1982 (Foto: arxiu Pons)

Per saber-ne més:
Societat Coral la Unió Manresana 1882-1982. Llibret de l'aniversari. Obra Cultural de Caixa d'Estalvis de Manresa.
La plaça Clavé
COMAS, Francesc i REDÓ, Salvador. Manresa la ciutat transformada. Zenobita edicions. Manresa: 2006

divendres, 2 d’octubre del 2015

Els carrers de Manresa amb nom musical

Revisant els carrers de Manresa es poden trobar aquests, amb el nom relacionat amb la música (si n'he oblidat algun feu-m'ho saber):

Carrer Agustí Coll. Agustí Coll i Herbera mestre de capella de la Seu (1957-1965) i director de l'Orfeó Manresa 1947-1976.

Carrer i passatge
Amadeu Vives. Amadeu Vives i Roig (Collbató, 1871-Madrid, 1932) compositor i creador de l'Orfeó Català.


Plaça d'Anselm Clavé. Josep Anselm Clavé i Camps (Barcelona,1824-1874) compositor i creador dels cors Clavé.

Carrer de Caietà Mensa. Caietà Mensa (Manresa, 1765-1845) organista, mestre de capella de la Seu i compositor.

Carrer de les Campanes.

Carrer de la Concepció Piniella. Concepció Piniella i Blanqué (Prats de Lluçanès, 1877-Santander, 1953) professora de cant i solfeig.

Carrer de Damià Rius. Damià Rius Vilella (Sanaüja, 1904-Manresa, 1983) trombonista i director de l'escola municipal de música de Manresa.

Carrer d'Enric GranadosEnric Granados i Campiña (Lleida, 1867–canal de la Mànega, 1916) compositor i pianista.

Carrer d'Enric Morera. Enric Morera i Viura (Barcelona, 1865-1942) compositor.

7-6-1931. Ventura Gassol a Manresa, amb motiu de la commemoració de les Bases de Manresa. Al costat de Ventura Gassol, Farreras i Duran, Enric Morera (amb ulleres i bigoti)

(Arxiu fotogràfic de l'Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona a memoria.cat)

Carrer Estanislau Casas. Estanislau Casas i Sanmartí (Manresa,1883-1905) fundador i primer director de l'Orfeó Manresà.

Carrer dels Estornells.

Carrer de Flors de maigSardana d'Anselm Clavé.

Carrer de Francesc Juanola. Francesc Juanola i Reixach (Tortellà,1891-Manresa,1968) fiscornaire i compositor de sardanes.


Passeig de Joaquim Serra. Joaquim Serra i Corominas (Peralada, 1907 - Barcelona,1957) pianista i compositor, sobretot de sardanes.

Carrer de Lluís Millet. Lluís Millet i Pagès (el Masnou,1867-Barcelona, 1941) músic i fundador de l'Orfeó Català.

Carrer de Marcos Redondo. Marcos Redondo Valencia (Pozoblanco,1893-Barcelona,1976) baríton.

Carrer de Mestre Blanch. Miquel Blanch i Roig (Castellbisbal, 1889-Barcelona, 1936) director de l'Orfeó Manresà i director de l'Escola Municipal de Música de Manresa.

Plaça de la Música

Carrer d'Oleguer Miró. Oleguer Miró i Borràs (Manresa, 1849-1926) metge, relacionat amb el CECB i l'Orfeó i floklorista.

Carrer de les Orenetes


Carrer i passatge de Pau Casals. Pau Carles Salvador Casals i Defilló (Vendrell, 1876-San Juan de Puerto Rico, 1973) compositor i violoncel.lista.

l’Orquestra Pau Casals, amb 90 intèrprets i la col·laboració de l’arpista Rosa Balcells, dirigida pel propi mestre Pau Casals, que llavors amb 54 anys, va oferir un concert al Kursaal de Manresa el dimarts dia 14 d’octubre de 1930, a les deu de la nit.
L’orquestra va interpreta el Concert de Brandenburg núm. 1, en Fa, de Johann Sebastian Bach i el poema dramàtic Liliana, d’Enric Granados, a la primera part. La Sisena Simfonia en Fa Major “Pastoral”, de Beethoven s’interpretà a la segona; i a la tercera el “Minuet de foc-follets” de La Damnació de Faust, de Berlioz; la Introducció i Allegro per a arpa i orquestra, de Ravel; per acabar amb l’obertura de Els mestres cantaires, de Wagner.

Carrer i passatge de Pep VenturaJosep Maria Ventura i Casas (Alcalá la Real, 1817-Figueres, 1875) músic, compositor, consolidador de la sardana llarga i reformador de la cobla.

Carrer dels Rossinyols.

Carrer de la Sardana.

dimarts, 6 de gener del 2015

Manuel Jovés cessat de director de l'Orfeó Manresà

En la direcció artística d'entitats culturals i/o artístiques hi ha variables força complexes: les qualitats i la formació personals, els valors estètics, artístics i morals propis o de l'entorn,...Normalment de la mateixa autocrítica del director i de la discussió amb tot l'entorn sorgeix la innovació i la vitalitat per tirar endavant. Però hi ha vegades que el malestar, la incomprensió i la confrontació provoca situacions de conflicte i trencament. És el cas de Manuel Jovés i l'Orfeó Manresà el 1905.
Després de la mort del primer director de l'Orfeó Manresà ,Estanislau Casas el 1905 als 22 anys, la Junta va triar Manuel Jovés (19 anys) per dirigir el cor. Jovés, de qui ningú dubtava les qualitats musicals i la volada que donava a l'Orfeó, per complementar la minsa remuneració de dirigir el cor, tocava el piano en cafès, en el cinema o en balls. Jutjant poc digne aquesta activitat i censurant algun tret del seu caràcter, el Consell directiu de l'Orfeó, en sessió extraordinària celebrada el dia 28 de juliol de 1908, va acordar cessar-lo com a director. Manuel Jovés, el 5 d'agost de 1908, abans que el Consell es tornes a reunir, va presentar la seva dimissió, i el dia 11 d'octubre el Consell General Extraordinari li acceptà. Seguidament van nomenar Joaquim Pecanins (25 anys) com a director. Jovés decideix marxar cap a Amèrica i el 1909 arriba a Buenos Aires. A Argentina fa de mestre de cant, organista, acompanya figures de la canço de primera línia, va ser un dels primers pianistes de Carlos Gardel (amb qui grava set tangos), tenia septet propi, composa cuplets, fados, pasdobles, valsos, zambas i sobretot tangos i dirigeix espectacles de revista...amb un èxit i estima considerables.

Posteriorment Narcís Martrus va dedicar un article al mestre Manuel Jovés al diari El Pla de Bages en la commemoració de les Noces d'Argent de l'Orfeó Manresa, l’any 1927 i hi deia coses com aquestes:

“En Manuel Jovés -que en tingué de bones i de dolentes” (...)
“De petit va entrar a l’Escolania de Montserrat, va sortir-ne abans d'hora sense haver acabat els estudis i, per aquest motiu, amb una incompleta formació musical” (...)
“Fou en la seva primera joventut un temperament sanguini, inconstant i exaltat; de la mateixa manera la passió barborava per una acció, un treball o per la consecució d'una identitat, com la indolencia i la lassitud s'apoderaven d'ell l’endemá i abandonava ço comensat, o be una entremaliadura qualsevol de joventut li trabucava els bons propósits i el feia canviar de ruta." (...)
“És per aquests motius que influí mes, en els destins posteriors de la seva vida, el frivol papalloneig de la vida lleugera de certs llocs que frecuentava per guanyar-se la vida, que l’ambient de superació espiritual que representava la direcció d'una massa orfeónica.” (...)
“Quan l’Orfeó Manresa, per defunció de N'Estanislau Casas el seu fundador, l’escollí per director artístic -cárrec que ocupa des de gener de 1906 fins a juliol de 1908- en Jovés amb el fi d'atendre les seves necessitats, puix que els honoraris que rebia de la corporació eren una cosa irrisòria, compartí aquelles tasques amb les de pianista de café, de cinema, de ball, etc.; aquest fet que encara actualment el trobariem en molts indrets de Catalunya i que per això mateix no ha d'estranyar a nnigú, creiem que en aquest cas concret fou la causa que provoca la seva fallida.”




Per saber-ne més:

El compositor de tangos manresà (Cronologia)


BALLÚS i CASÒLIVA, Glòria. El Centre Excursionista de la Comarca de Bages. Farell, Manresa
2006.

divendres, 7 de novembre del 2014

Marcos Redondo fa la mili a Manresa

Marcos Redondo

Marcos Redondo Valencia, nascut a Pozoblanco, Córdoba el 24 de novembre de 1893 i mor a Barcelona, 17 de juliol de 1976, va ser un notable baríton espanyol de la primera meitat del segle XX. Més conegut per la dedicació a la sarsuela, també va cantar òpera.


Per dues vegades va resultar no apte per al servei militar però a la tercera va ser enviat a Reus i posteriorment a Manresa. Era el 1917-18. A la caserna del Carme, ja era conegut per la seva veu, tocava a la banda de l'exèrcit...ELS PLATERETS! Era la banda del Batallón de Cazadores de Reus N-16. Es va fer força popular i també va intervenir en diverses activitats musicals: convidat a cantar a la Seu, al Casino, a la Cova i alguns concerts a la caserna i alguna casa de la burgesia manresana.

En la seva estada aquí va conèixer la que seria posteriorment la seva esposa María Dolores Bosch i Nogué a la que tothom anomenava Mary, filla de la Colònia Jorba. Es van casar al Monestir de Montserrat el 10 de setembre de 1923. La parella no es va establir mai a Manresa. Mary va morir el 1941.

"El tren de Madrid me dejó en la estación de Manresa una noche friadel mes de febrero de 1917. Iba a cumplir mis deberes militares. Cuando cruzaba el puente, entonces de madera, en aquella gran oscuridad, pues el alumbrado público apenas luciapor el espesor de la niebla, comencé a meditar y sentirme triste. No quieras saber que pensamientos, que tragédia cruzaba mi mente. Con esa preocupación y melancoliapasé unos cuantos dias hasta que alguien me dijo: Manresa tiene mal entrada i peor salida.
Medité mucho la sentencia, esto quiere decir que me encontraré bién y me costará añoranza dejarla...y en efecto así fué. El tesoro más grande de mi vida lo encontré aquí. Fué el que Dios me dió como esposa"
A. Baget. "Marcos Redondo en manresa" Revista Bages juny del 1961.

Per festa major de l'any 1929 va cantar la sarsuela La Parranda. El 1930 La Rosa del Azafrán i al setembre un concert amb Emili Vendrell. Al 1931 un concert amb la soprano Pilar Duamirg. Per festa major del 1932 Katiuska i el 1933 un concert amb Hipólito Lázaro. També actua el 1940 convidat per l’Associació de Música de Manresa fundada el 22 de gener de l’any 1930 per, entre d'altres, Silvestre Peñas notable músic i director de la banda militar de la caserna. 
El comiat de Marcos Redondo dels escenaris de fora de Barcelona el va fer volgudament al Kursaal el 30 de setembre de 1957 tot i que el 21 de setembre de 1960 Josep Maria Descarga el va convidar a pujar a l'escenari i hi va cantar un petit fragment de La parranda.

És fill adoptiu de la ciutat per acord del Ple Municipal al 1939 i té un carrer amb el seu nom a la ciutat.

1940 programa de la actuació al Kursaal de Marcos Redondo y Maria Teresa Planas. (Arxiu Municipal de Manresa a través de memoria.cat)

1948 invitació de l'alcalde Juan Prat Pons a Marcos Redondo -fill adoptiu de la ciutat-, per que participés a les festes. (Arxiu Municipal de Manresa a través de memòria.cat)

Marcos Redondo

El 27 de novembre de 1976 Manresa fa un concert d'homenatge de la ciutat a Marcos Redondo poc després de la seva mort.


Per saber-ne més:

http://www.uclm.es/ceclm/b_virtual/sonido/marcos/index.htm

http://ecosidolceilsuondellasuavoce.blogspot.com.es/2013/02/marcos-redondo.html

http://www.historiesmanresanes.blogspot.com.es/2008/03/la-caserna-del-carme-seu-dels.html

CLARENA, Rosa. Kursaal, el llibre (1927-2007) Angle, 2007 -

dimecres, 15 d’octubre del 2014

Els canelons Rossini són manresans

Quan pensem en els canelons Rossini ens venen a la memòria els dinars de Sant Esteve, la recepta secreta de l'àvia, i segurament que va ser el gran compositor italià i gran aficionat a la gastronomia Gioachino Rossini (1792-1862) qui els va inventar. Doncs no és gens clar que en fos ell l'inventor. Rossini, amant i practicant de la bona cuina i dels plaers de la vida, "amania" molts dels seus plats amb dos dels gustos que més l'hi agradaven: la tòfona i el foie. D'aquest fet la cuina clàssica francesa va crear el codi "alla Rossini" quan el plat era fet amb aquests dos ingredients. De fet eren els macarrons farcits (strozzapreti farcits una pasta amb paté de foie, tòfona i moll de vedella) el que Rossini cuinava i el feren popular.
Així doncs sembla que va ser el gran cuiner i gastrònom manresà Ignasi Domènech (1874-1956) qui va posar el nom de Rossini als canelons i també la beixamel. Actualment no s'acostuma a posar tòfona i foie als canelons per ser massa cars però hi ha receptes que recomanen una bona cullerada de paté Mina o posar-hi cervell per fer-los més melosos, cosa que fa memòria de l'origen "rossinià" de la recepta.



Gioachino Rossini                                                                                             Ignasi Domènech

                                                                 
 Per saber-ne més:

Conversa amb Jaume Biarnés, xef a la Fundació Alícia

http://m.elperiodico.cat/ca/noticias/societat/regust-medieval-2280839

Sobre els canelons. MIQUEL SEN

dissabte, 20 de setembre del 2014

Els garrapates

Manresa té una mida que propicia que hi hagin més d'una entitat dedicada a un mateix tema. Moltes vegades la segona és una escisió de la primera i massa sovint són segurament rivals. 
L'any 1830 es fundà una segona capella de música a la Ciutat, a part de la de la Seu, fundada pel Rnt Josep Obiols. De seguida van rebre un mal nom: GARRAPATES, nom que feia referència "a les notes musicals antigues, anomenades garrapatejades per la pressa que empleaven en l'execució del repertori".
L'anècdota és extreta d'un document titulat "Història de l'Art Musical en Manresa" de Joaquim Sarret i Arbós (Manresa, 4 d'agost de 1853- Manresa, 26 de setembre de 1935), que fou arxiver de Manresa. És un document inèdit dipositat a l'Arxiu Comarcal al fons Sarret i Arbós amb la signatura V/88. Sota el títol duu un lema: "La música parla á l'anima" que és prou bonic. Reprodueixo la Portada:



Transcric el fragment de l'anècdota explicada per Sarret i Arbós:

"A l'any 1830 es creà a Manresa una capella de música separada de la Seu, essent fundador el Rnt Josep Obiols, gran músic compositor i, a l'ensems, Mestre de primera ensenyança que fou del Col.legi de Sant Ignasi, Prior de l'Hospital de Sant Andreu d'aquesta ciutat.
La creació d'aquesta nova Capella mogué una revolució entre els músics i cantaires, formant-se dos partits que es disputaven la prioritat en l'execució de la música religiosa originant-se una competència extraordinaria, la qual va arribar fins a privar que els individus de la Capella de la Seu prenguèssin part en les funcions de l'altre; i que la nova, fundada pel Rnt Obiols se la motegés amb el nom de garrapata, fent alusió a les notes musicals antigues, anomenades garrapatejades per la pressa que empleaven en l'execució del repertori.
Aquesta nova capella subsistí amb el mateix nom fins a la mort del darrer mestre que fou en Francisco March, successor del Rnt, Estanislao Font, pvre. durant quina direcció, la Garrapata competia amb la Capella de la Seu.(...)"



dimarts, 3 de desembre del 2013

Arthur Rubinstein i la rata del Teatre Conservatori

Un dels millors pianistes del segle XX, Arthur Rubinstein (1887-1982) va actuar dos cops a Manresa: al Teatre Conservatori el dimecres dia 15 de noviembre de 1916 (organitzat per l'Orfeó Manresa) i al Teatre Kursaal el divendres 13 de març de 1931 (organitzat per l'Associació de Música de Manresa) pel que va cobrar 1500 pessetes.



En el primer, al Teatre Conservatori: el programa que va interpretar va ser: 
  • Fantasia i fuga en Sol menor de J.S.Bach
  • Escenes de Carnaval de Schumann
  • Balada en La bemoll, Nocturn, Scherzo, Mazurca i Polonesa en La bemol de F. Chopin
  • La Maja y el Ruiseñor de Granados
  • Ondina, de Ravel
  • Nocturn per a la mà esquerra sola, d’Scriabine i 
  • Rapsodia húngara núm. XII de Liszt. 
Degut a l'iniciativa de L'Orfeó Manresa, L'eminent pianista polac, Mr. A. Rubinstein, donà un conoert en el Teatre Conservatori d'aquesta ciutat, el dimecres dia 15 del més que som .L'espectació que aquest acte havia despertat entre els devots del diví art, se veié comblada de les més grans satisfaccions, car tothom qui assistí al concert, àdhuc els qui res entenen en música, quedaren meravellats del treball prodigiós realitzat per l'artista que aquests dies manté concentrada en son esguard l'atenció de tota la crítica musical d'Espanya. Començà la primera part amb la Fantasia i fuga en sol meaor, de J. S. Bach i amb les inefables Escenes de Carnaval de Schumann, on en Rubinstein mostrà totes les seves facultats en el domini tècnic del piano, no igualades tal volta per cap més virtuós del món. Un ritme intern, poderós, diria 's que menava la seva voluntat fent-la fluir per cadascuna d'aquelles notes sòbries i justes on d'en tant s'hi ovirava la mescolada poesia del séu esperit pres d' agüitat. La Balada en la bemol de Chopin i i la Polonesa ibid., pertanyents a la segona part refermaren la impresió rebuda. En les obres de Chopin, si veié potser com en cap d'altres la compenetració intuitiva de l'intèrpret amb el compositor i això explica la incomparable valentia que fou la nota característica de la segona part. En la tercera part, la més espiritual sens dubte, hi figurava La maja y el ruiseñor de Granados, que Rubinstein descapdellà d'un modo admirable com la meliflua Ondina de Ravel. Cal fer especial menció del Nocturn (per a la mà esquerra sola) de Scriabine, en qual interpretació no sabem pugui oomparar-se-li ningú més i que meresqué els aplausos unanims i sostinguts de la concurrencia que escoltava embadalida la pulcritut dql séu treball. Finalitzà l'acte amb l'execució de la Rapsodia núm. XII de Liszt i fou tan gran l'ovació que se li tributà que en remerciament a la admiració del públic, l'eminent pianista, l'obsequià amb una nova composició executada amb el mateix sentiment i consciència artística de les anteriors.




 I a mig concert, mentre tocava el gran pianista, va succeir que una rata es va passejar per la barana del segon o tercer pis. Terror?, Crits?.......Doncs no!


"(...) en Rubinstein no sapigué que mentres tenia en contemplació a la concurrencia, per una coronisa del tercer pis, s’hi passejá una rata com un conill, que a altres hores hauria sembrat un pánic i un desconcert de xisclets de dona i que en aquells moments tingué més força la devota contemplació que l’incident esmentat."  de "Cròniques de l'Orfeó Manresa" (1916)
 

" (...) un ratoli va tenir la sorprenent originalitat de passejar-se per la barana del segon pis; va resseguir tota la gran ferradura felpada del teatre i s’entornà al seu forat. Diuen que ningú no va fer el més lleu gest ni soroll i que el concertista no va donar-se compte de res. Després, assabentat, proclamà que enlloc del món s’hauria vist un cas col·lectiu de semblant capteniment." (de "Un llibre verd" de Vicenç Prat (2002))

Per saber-ne més:

dilluns, 19 d’agost del 2013

Sant Ignasi i l'harmonia.

En la seva Autobiografía, Sant Ignasi diu que, estant ell a les grades del convent dels dominics a Manresa, va tenir una visió de la Trinitat:

"Mentre resava les hores de nostra Senyora, l'enteniment començà a elevar-se-li com si veiés la Santíssima Trinitat en forma de tres tecles, amb tantes llágrimes i sanglots que no podía mes. I aquell matí, mentre anava en una processó que sortia d'allí, no pogué retenir les llágrimes fins al dinar; ni havent dinat podia parlar de res mes que de la Santíssima Trinitat".
Església de Sant Domènec 1920
(Arxiu Jaume Pons)
No passa per alt el fet d'anomenar "tecles" a la visió o audició, un terme ben musical. Ho confirma Benítez Riera a la conferencia de l'acte commemoratiu del Vè centenari del naixement de Sant Ignasi i 450è de la fundació de la Companyia de Jesús al Saló de Sessions de l'Ajuntament de Manresa el 26 d'octubre de 1990:

"Notem alguns trets. La visió de laTrinitat en forma de tres tecles s'ha interpretat com si veiés (o sentís) un acord musical, que té un so únic, pero está format per tres notes diferenciades. També les llágrimes com a reacció íntima de consolació que sent l'ánima. (...) En el diari que llavors escriví i que s'ha conservat (traduït i editat recentment en cátala per Santiago Thió) apareixen constantment anotades les llágrimes. També la representació de la Trinitat en forma de tres tecles. Laínez ens diu que la visió trinitaria d'Ignasi a Manresa fou tan excelsa que en pogué escriure tot un tractat."

BENÍTEZ, P. Josep Maria. Manresa en la vida de Sant Ignasi. Manresa: Aj de Manresa 1990.

Una visió ben musical la que va tenir Sant Ignasi i que no va tenir gaire influencia ni importancia en la sensibilitat i/o producció artística de la Companyia a Europa. Segurament, i en part, per la seva creença de privar.se voluntariament de la música per un millor servei apostòlic. 
Una mica més de relleu, però, va adquirir en l'evangelització del continent americà. Explica Coupeau:
"La Compañía de Jesús como patrón de artistas está en los orígenes de una producción finalizada a un objetivo más o menos reconocido: evangelizar. Conviene por tanto que, por un lado, no nos interesamos sólo en la experiencia del placer estético, mientras que por el otro lado, no perdamos el sentido del gusto. Debemos reconocer el servicio apostólico como la matriz del arte que, fiel a los fundamentos ignacianos, ha desarrollado creativamente la Compañía de Jesús. (...) De la prohibición explícita de los ritos musicales con canto y órgano (como rezaba la  Formula del Instituto, versión de 1539), ¿qué espíritu ignaciano pudo llevar a la Compañía a producir más de un siglo después de la muerte de Ignacio óperas barrocas como San Ignacio de Domenico Zipoli (1688-1726), o La memoria de Cristo padeciente de Johann Bernhard Staudt (1654-1712)? O cómo explicamos que después de la prohibición de tener instrumentos musicales (así lo afirma un párrafo de las Constituciones de la Compañía de Jesús [Co 268]), el P. Anton von Sepp (1655- 1733) entrara en las reducciones “con violines, bombardas, arpas, flautas, guitarras, violas da gamba, dulzainas y fagots,” cómo pudieron algunos jesuitas acabar consagrándose a la música después de haber creado escuelas de solfeo en las misiones, como aquella que Jose Hurtado (1578 ???) inauguró en la reducción de Caxicá, o llegando a producir artesanalmente los primeros órganos en el continente americano hechos con tubos de bambú (reducción de Fontibón, por el ingenioso José Dadey, 1574-1660)." Doncs això, que la música era el llenguatge comú entre jesuites i natius!!!

COUPEAU, José Carlos S.J.: Arte y Espiritualidad ignaciana. liberados para crear. IGNACIANA. Rivista di recerca teológica.2007 P 81-97. http://www.ignaziana.org/3-2007_2.pdf



Jordi Franch a l'orgue de la Seu de Manresa: Offertorio de D. Zipoli



divendres, 27 de juliol del 2012

Fum, fum, fum.

És important i interessant pels amants de la llengua, la música popular, la recerca...la lectura d'aquest llibre-cd-dvd:

BALLÚS, Glòria; VILAR, Ramon. "La recerca d'un cançoner popular a la comarca del Bages". Dins: CRIVILLÉ, Josep; BALLÚS, Glòria; BOSCH, Lluís i VILAR, Ramon. El Bages. Cançons, tonades i balls populars. Barcelona: Generalitat de Catalunya, 2011, p. 18.

Una de les curiositats que explica és que Joaquim Pecanins (1883-1948) "l'any 1904, guanyà el premi que oferia el Centre Excursionista de Catalunya amb Recull de cansons populars (lema:Vox populi), conjunt de 28 cançons recollides durant els anys 1903 i 1904. Entre elles cal destacar la nadala Fum,fum, fum. publicada al diari La Veu de Catalunya el dia 21 de juliol de l904. L'any següent la publicava el Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya , i el 1907 la Revista Musical Catalana. Francesc Pujol la va harmonitzar l'any 1906, i va esdevenir una peça imprescindible de repertori nadalenc de corals i orfeons. Els primers a interpretar-la van ser l'Orfeó Català i l'Orfeó Manresà." (p.18)
Així doncs la redescoberta d'aquesta cançó és ben manresana. Apa!