dilluns, 19 d’agost del 2013

Sant Ignasi i l'harmonia.

En la seva Autobiografía, Sant Ignasi diu que, estant ell a les grades del convent dels dominics a Manresa, va tenir una visió de la Trinitat:

"Mentre resava les hores de nostra Senyora, l'enteniment començà a elevar-se-li com si veiés la Santíssima Trinitat en forma de tres tecles, amb tantes llágrimes i sanglots que no podía mes. I aquell matí, mentre anava en una processó que sortia d'allí, no pogué retenir les llágrimes fins al dinar; ni havent dinat podia parlar de res mes que de la Santíssima Trinitat".
Església de Sant Domènec 1920
(Arxiu Jaume Pons)
No passa per alt el fet d'anomenar "tecles" a la visió o audició, un terme ben musical. Ho confirma Benítez Riera a la conferencia de l'acte commemoratiu del Vè centenari del naixement de Sant Ignasi i 450è de la fundació de la Companyia de Jesús al Saló de Sessions de l'Ajuntament de Manresa el 26 d'octubre de 1990:

"Notem alguns trets. La visió de laTrinitat en forma de tres tecles s'ha interpretat com si veiés (o sentís) un acord musical, que té un so únic, pero está format per tres notes diferenciades. També les llágrimes com a reacció íntima de consolació que sent l'ánima. (...) En el diari que llavors escriví i que s'ha conservat (traduït i editat recentment en cátala per Santiago Thió) apareixen constantment anotades les llágrimes. També la representació de la Trinitat en forma de tres tecles. Laínez ens diu que la visió trinitaria d'Ignasi a Manresa fou tan excelsa que en pogué escriure tot un tractat."

BENÍTEZ, P. Josep Maria. Manresa en la vida de Sant Ignasi. Manresa: Aj de Manresa 1990.

Una visió ben musical la que va tenir Sant Ignasi i que no va tenir gaire influencia ni importancia en la sensibilitat i/o producció artística de la Companyia a Europa. Segurament, i en part, per la seva creença de privar.se voluntariament de la música per un millor servei apostòlic. 
Una mica més de relleu, però, va adquirir en l'evangelització del continent americà. Explica Coupeau:
"La Compañía de Jesús como patrón de artistas está en los orígenes de una producción finalizada a un objetivo más o menos reconocido: evangelizar. Conviene por tanto que, por un lado, no nos interesamos sólo en la experiencia del placer estético, mientras que por el otro lado, no perdamos el sentido del gusto. Debemos reconocer el servicio apostólico como la matriz del arte que, fiel a los fundamentos ignacianos, ha desarrollado creativamente la Compañía de Jesús. (...) De la prohibición explícita de los ritos musicales con canto y órgano (como rezaba la  Formula del Instituto, versión de 1539), ¿qué espíritu ignaciano pudo llevar a la Compañía a producir más de un siglo después de la muerte de Ignacio óperas barrocas como San Ignacio de Domenico Zipoli (1688-1726), o La memoria de Cristo padeciente de Johann Bernhard Staudt (1654-1712)? O cómo explicamos que después de la prohibición de tener instrumentos musicales (así lo afirma un párrafo de las Constituciones de la Compañía de Jesús [Co 268]), el P. Anton von Sepp (1655- 1733) entrara en las reducciones “con violines, bombardas, arpas, flautas, guitarras, violas da gamba, dulzainas y fagots,” cómo pudieron algunos jesuitas acabar consagrándose a la música después de haber creado escuelas de solfeo en las misiones, como aquella que Jose Hurtado (1578 ???) inauguró en la reducción de Caxicá, o llegando a producir artesanalmente los primeros órganos en el continente americano hechos con tubos de bambú (reducción de Fontibón, por el ingenioso José Dadey, 1574-1660)." Doncs això, que la música era el llenguatge comú entre jesuites i natius!!!

COUPEAU, José Carlos S.J.: Arte y Espiritualidad ignaciana. liberados para crear. IGNACIANA. Rivista di recerca teológica.2007 P 81-97. http://www.ignaziana.org/3-2007_2.pdf



Jordi Franch a l'orgue de la Seu de Manresa: Offertorio de D. Zipoli



dilluns, 12 d’agost del 2013

dilluns, 5 d’agost del 2013

El rellotge de la Seu de Manresa


El so dels quarts i les hores del rellotge i les campanes de la Seu encara forma part del paissatge sonor de Manresa i desde fa més segles del que em pensava. En Jaume Espinal el té ben estudiat i ho explica exquisidament al seu blog: http://arquitecturamedieval-jespi.blogspot.com.es/2009/07/el-rellotge-de-la-seu.HTML


Per llegir-ne més:
Descobertes a la Seu .PDF
El rellotge de Manresa. Fàbrega .PDF
Les campanes de la Seu .PDF

divendres, 2 d’agost del 2013

L'orgue de la Seu de Manresa

1506. 
Primera noticia d'un orgue instal.lat sobre la porta de Santa Maria del mestre orguener Francesc d'Assís Bordoms.
1619. 
Segon orgue al Portal de Sant Antoni. Francesc Bordoms (Solsona) orguener, Joan Rubio (Moià) i Joan Vilar (Manresa) fusters.
1636. 
Adquisició d'un orgue portátil obra de Francesc Galtaires
1714 (6 de setembre) 
Incendi de la Seu i es converteix en caserna felipista. Es malmeten els orgues (encara que només les mampares) i l'arxiu de música
1726.
Inici de la restauració a càrrec de Joan Boscà i posteriorment el seu fill Antoni Boscà.
1812,1817,1833, 1845  i 1870 
Restauracions i reharmonitzacions de l'orgue major.
Arxiu Jaume Pons
1937 (29 d'abril). 
Incendi de la Seu. Es salva només l'harmònium i les dues carasses dels orgues.
1952 
Es compra un orguenet contruït per Joan Rogent de Collbató. Es comença a recaptar donatius per l'orgue gran.
1959 (18 de gener) 
Es compra de "segona ma" l'orgue de Montserrat obra de 1922 de l'orguener italià Silvio Puggina. Molts problemes de so i funcionament.
1970. 
Reforma a càrrec de l'orguener Gabriel Blancafort.
1979 
Crema de la Mare de Déu de l'Alba i ocasiona desperfectes a l'orgue.
1984 (28 de gener)
Primer avantprojecte del que hauria der ser el Gran Orgue de la Seu de Manresa de l'orguener del mestre Blancafort.
1988 i 2001
Restauracions i ampliacions.

Per saber-ne més:

L'ORGUE A LA SEU DE MANRESA. Ignasi Torras .PDF
Cinquanta anys de l'orgue de la Seu. Joan Vinyes. PDF
Organistes de la Seu. Ballús .PDF
http://www.regio7.cat/opinio/2012/04/17/organistes-manresa-450-anys-1562-2012/194789.html